Marilynne Robinson: “Rebaixar la cultura al servei de l’economia és un profund error”

L’escriptora americana defensa que la cultura tingui un paper rellevant en la construcció de la democràcia
Marilynne Robinson va passar pel CCCB per parlar de democràcia i imaginació / Fotografia de Manel Haro

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Arriba amb un somriure més aviat tímid per un costat de la sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). El seu aspecte és de dona introvertida, intel·ligent, observadora, però amb tendència a la contenció. Una dona sense gaires artificis ni aires de grandesa, tot i que el seu nom ha sortit algun any a les travesses pel Nobel de Literatura: vesteix una jaqueta senzilla que contrasta sobre un jersei fosc, encara que el que més destaca de la seva figura és la seva llarga melena entre gris i blanc. Quan seu, se li veu un gest dur, com si arribés esgotada. Escolta atentament, amb ulls una mica clucs, el que la seva presentadora, l’escriptora Jenn Díaz, diu d’ella. Riu quan li tradueixen que la petita fillastra de Díaz l’havia confós amb Marilyn Monroe per la similitud dels seus noms de pila. Però el seu gest se li torna a posar seriós. I no és fins que li toca parlar a ella quan el semblant li canvia. Somriu, es mostra agraïda per haver estat convidada a Barcelona, una ciutat que -explica- li ha agradat i l’ha acollida molt bé. És llavors quan surt del segon pla on sembla sentir-se còmoda.

L’escriptora americana Marilynne Robinson (Idaho, 1943), guanyadora d’un premi Pulitzer pel seu llibre Gilead (Galaxia Gutenberg), aterrava al CCCB per impartir la conferència La imaginació i la democràcia, conceptes aquests dos que semblen estar en constant revisió. Necessitem més que mai reivindicar la democràcia davant el terror i la imaginació davant una realitat que sembla haver rebaixat la ficció a pura anècdota. Robinson no és una escriptora qualsevol, poques autores poden dir que han estat entrevistades per un president d’Estats Units: ella en podria treure pit d’això, ja que recentment va respondre les preguntes que Obama li va fer per The New York Times. L’inquilí de la Casa Blanca deia, entre altres coses, que la considerava, a més d’escriptora, una teòloga. No és d’estranyar: quan es parla de Marilynne Robinson, moltes vegades és presentada com a escriptora cristiana. I en la seva obra, literatura i religió són indivisibles.

“Em molesta la pèrdua de la memòria històrica i que ens diguin que saber oblidar és una virtut”, explica només començar, i afegeix: “les coses que oblidem poden ser massa preuades com perquè es quedin en la foscor”. Ho diu perquè li agrada reivindicar les individualitats del ser humà -la creació, la imaginació, però també la memòria- i perquè critica que aquesta democràcia que estem construint estigui deixant de banda valors humans com la cultura: “cada cop sentim més clarament que la gent ha d’abandonar la creativitat i la cultura al servei de la gran economia”. Es lamenta quan diu que “l’empobriment de la nostra brillantor és un profund error, enorme i innecessari” i matisa amb desdeny que “el problema de la democràcia és que a l’hora de ser construïda, s’oblida de l’enriquiment de la cultura humana i limita la capacitat de les persones per generar-la”.

Robinson és especialment crítica amb el seu país, els Estats Units, on “s’han destinat milions de dòlars a crear centres de recerca i de cop i volta s’ha oblidat quin era l’objectiu que esperaven obtenir”. I es mostra escèptica i disconforme amb alguns dels valors de la societat americana: “als Estats Units el més important és la competència econòmica, ningú sap com anirà el futur, però tots esperen que la innovació el sostingui”. En canvi, la cultura sembla quedar –un altre cop- en un segon pla: “ens pregunten per què calen filòsofs si fan faltar soldadors”.

L’autora, que presenta nova novel·la, Lila (Edicions de 1984 en català i Galaxia Gutenberg en castellà), exposa que els autors que més admira són els de principis del segle XIX, “perquè partien del supòsit de què la gent pot fer individualment coses que els realitzin, que els facin emancipar la seva ment i la imaginació”. Sempre que pot, Robinson fa bandera de la literatura (“com més gran sigui el regne de la literatura, millor per nosaltres”) però avisa: “els escriptors som igual de vulnerables a aquesta rebaixa que ha patit l’ésser humà” i apunta a la política com la causa, però també als mitjans de masses, que “potencien allò que minimitza la capacitat humana”. La recepta per a regenerar la democràcia sembla clara i no s’allunya del que tants altres noms defensen a Europa: “s’ha de col·locar el poder en mans de la societat a través de l’educació i és així com la democràcia serà imparable”.

La cultura i l’educació són vies per a millorar la societat i és per això que Robinson creu que els creadors haurien d’ajudar a despertar les ments, ja que “ens hem acomodat a idees que no s’aguanten si les analitzem exhaustivament”.  Cal –defensa- “preparar la imaginació per entendre les persones, una cosa que totes les arts haurien de treballar”. I davant la decadència dels valors i les grans decepcions que vivim en els darrers anys, l’autora estén la recepta: “no podem pensar que vivim en un món que no ens mereix, com feien tants escriptors europeus abans de la Segona Guerra Mundial, sinó que hem de treballar la riquesa existencial humana amb la imaginació”. I tot això, és clar, a través de la cultura, perquè “la cultura és encara més bonica pel seu potencial que pel seu assoliment”.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES