La brutalitat poètica de la narrativa d’Eduard Márquez

L'autor reuneix en 'Vint-i-nou contes menys' una selecció dels seus relats

vint i nu contes menysJúlia Costa. Barcelona / @liujatasco

En aquest llibre de contes que ha publicat Empúries l’escriptor Eduard Márquez fa una tria dels que havia publicat en dos volums anteriors editats per Quaderns Crema, Zugzwang (1995) i L’eloqüència del franctirador (1998). D’aquella tria n’ha esporgat els vint-i-nou contes que donen títol a aquest recull i ha reescrit i reordenat la resta, trenta-dos narracions breus adients per a retrobar-nos amb l’estil tan personal de l’autor o per descobrir-lo, si no se’l coneix.

L’estil i el contingut poden desconcertar a qui no s’hagi acostat abans a l’escriptor.  Ens trobem immergits en un món kafkià en el qual es repeteixen situacions estranyes, conflictives, absurdes que ens aboquen a un pou de sensacions diverses. La violència, el sexe, la foscor, les dobles personalitats o les màscares i els miralls estrafets que ens mostren possibles dobles d’uns personatges foscos i al límit, són alguns de tants aspectes amb els quals ens ensopeguem a dins d’aquest estrany laberint vital, aparentment realista i que frega el malson en tot moment. No hi falta sarcasme ni tampoc picades d’ullet a un món on la vida és sempre fràgil i en el qual els mitjans de comunicació confonen realitat i ficció tot sovint.

Hi ha molt d’experiment en aquest estil breu, tallant, amarat de brutalitat poètica. El conte breu és un gènere interessantíssim que en ocasions ha estat menystingut de forma injusta però en el qual és possible explorar camins que en una novel·la convencional seria difícil d’entomar de forma tant lliure. Tenim i hem tingut grans contistes, a casa nostra. Fins i tot recordo debats absurds sobre si determinat autor era millor contista que poeta, com en el cas d’Espriu. O com quan, fa anys s’assegurava per part dels entesos que el més reeixit de Rodoreda eren els seus contes. Aquesta mena de debats, paral·lels a aquells del camp de les arts plàstiques sobre les relacions de competència entre dibuix i pintura, són força inútils però animen el món intel·lectual.

En els contes de Márquez hi retrobem la millor tradició literària: Calders, Trabal, Perucho, però aquesta tradició està posada al servei de l’experiment del present, de la modernitat. De tota manera han passat ja uns quants anys des de la publicació dels dos volums mencionats i tot pesa. Malgrat la selecció i depuració dels contes originals i de què el llibre no és massa extens de vegades hi plana la percepció de què les situacions es repeteixen, el mateix que passa amb uns recursos que són veritables troballes, com ara aquests noms i cognoms dels personatges, volgudament exòtics o gairebé cinematogràfics.

L’ambient dels contes és tan opressiu que acaba per cauteritzar la nostra angoixa.  Tot i que hi podem trobar ironia i distanciament a través d’un ambient urbà evocador i inquietant però també casolà i domèstic, segons com es miri. La prosa de Márquez ha obert camins i no se li pot negar el coratge d’intentar fer alguna cosa diferent ni la virtut d’haver creat un estil personal i inconfusible. Un altre tema és si l’afany de revisió, que porta alguns narradors a refer i reeditar els seus antics volums, resulta imprescindible. En tot cas ens trobem amb un escriptor que cal conèixer tot i que potser la fredor estilística, la precisió perfeccionista i la concisió d’aquestes frases breus i contundents no abelleixi del tot al lector més convencional que cerca una certa calidesa literària fins i tot en les situacions més extraordinàries i menys habituals.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...