Horacio Curti: “Vivim socialment massa allunyats del silenci”

Publica ‘Home is now’, disc que convida a gaudir de la immediatesa a través del shakuhachi
Horacio Curti és un mestre del shakuhachi / Fotografia de Thyzzar

Horacio Curti va néixer a Buenos Aires el 1968. Des de petit va estudiar piano, però el seu camí en la música es consolida el 1990 quan, atret pel jazz, comença els seus estudis de saxofon. El seu compromís amb l’instrument i el jazz va anar en augment fins que la seva dedicació a la música es va tornar exclusiva. El 1996 i novament el 1997 viatja al Brasil per estudiar la música popular brasilera i posteriorment a USA per perfeccionar-se en aspectes del Jazz. En un viatge per Àsia, coneix el shakuhachi i aquest descobriment li canvia radicalment la seva vida musical, anant al Japó per estudiar l’instrument amb el mestre Kakizakai Kaoru. Des de llavors, el Japó es transforma en un punt de referència imprescindible al qual viatja tan freqüentment com li és possible. Ha tocat i ensenyat al Japó, USA, Argentina, Xile, Espanya, Bèlgica, França, Gran Bretanya i Holanda. És professor d’etnomusicologia a l’ESMUC, es dedica activament a la recerca sobre la cultura musical del Japó i ara acaba de publicar el seu darrer disc, Home is now, àlbum de música tradicional japonesa amb el que a través del shakuhachi convida a gaudir de la immediatesa del moment, de l’aquí i l’ara.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Què és exactament un shakuhachi?

És una flauta de bambú que es toca de manera vertical, no travessera. No es fica dintre de la boca, és d’embocadura oberta, i té quatre orificis per posar els dits al davant i un al darrere. Es fa amb una sola peça de bambú, tallada des de l’arrel. N’hi ha de diverses longituds i se suposa que el nom prové d’una antiga unitat de mesura, que és el shaku, que és més o menys equivalent al peu americà.

I per què et va atreure tant?

És un instrument realment molt senzill, no deixa de ser una estructura de bambú, però té una increïble riquesa tímbrica, amb una diversitat harmònica i de colors en el so bestials. Jo tocava el saxo, tot i que vaig començar molt tard en la música, als 22 anys, però no va ser fins que vaig descobrir el shakuhachi que vaig trobar el valor del timbre. Jo portava un temps viatjant i se’m va creuar aquest instrument pel camí, així que vaig acabar al Japó per provar-lo.

En els seus orígens, el shakuhachi estava relacionat amb la filosofia zen. Això et va influir?

En l’època en la que es va configurar el shakuhachi, aquest estava en mans de monjos zen, però encara no era un instrument musical, tot i que més tard es va anar transmetent com a música. Avui dia encara hi ha gent que l’utilitza com una manera de meditar, però no és el que jo vaig rebre. Moltes de les arts clàssiques japoneses estan imbuïdes de filosofia zen i d’altres no, però si contenen diversos valors de la cultura japonesa. Per exemple, hi ha uns valors humans, i això sí que em va influir.

Vols transmetre aquests valors amb la teva música?

No es tracta tant de què vull dir o transmetre, sinó què vull explorar. Aquest disc és una barreja: un cor que són quatre honkyoku, peces tradicionals potser no molt representatives de les diverses opcions que té el honkyoku però sí de molta intensitat, i després una sèrie d’interludis que he creat a partir d’una feina d’improvisació, és a dir, una feina més contemporània. En tots aquests casos, la proposta gira al voltant de la idea de matèria sonora, de considerar el so gairebé com si fos un objecte, com argila que pots modelar, explorar amb les mans. Això és el que em condueix, el que uneix els dos territoris sonors, i que té a veure amb el timbre, amb els colors que el so té.

Com treballes això?

Jo em vaig formar al Japó en un repertori tradicional o clàssic en el qual es toca el shakuhachi sol. El repertori es diu honkyoku i es allò que es va originar amb les meditacions del budisme zen. Però també treballo altres formes musicals, com la música clàssica contemporània occidental. Treballo amb compositors catalans en projectes molt contemporanis i també faig improvisacions lliures. Depenent del projecte en el que estic, em qüestiono què vull explorar.

A Occident estem prou sensibilitzat amb la idea de matèria sonora?

Històricament a Occident els tres grans pilars per construir música han estat ritme, melodia i harmonia, però ja fa temps que s’exploren altres qüestions, com el timbre. No sé si estem preparats o sensibilitzat per apreciar la matèria sonora perquè la major part de la música que produïm i consumim no tenen com a principal variable això del color del so, de la matèria sonora, però crec que la sensibilitat s’ha anat desenvolupant a l’hora de considerar altres opcions.

I a Orient?

No sé, genèricament parlant, si a Orient hi estan molt més acostumats que a Occident. Si ens referim a algunes músiques clàssiques japoneses, per exemple, potser sí, perquè el timbre és un dels seus valors suprems, però la major part de la gent al Japó escolta el mateix que escoltem aquí. Amb algunes variants locals, és clar, però la seva sensibilitat i la seva oïda estan formades de manera molt similar a la nostra. Crec, en qualsevol cas, que cada cop hi ha més sensibilitat cap al valor del so en si, més enllà de la melodia. I crec que hi ha altres valors que cal destacar, com el fet de romandre.

Explica’m això de romandre…

És el valor de l’ara i aquí, que lentament va ganyant sentit en el context en el que estem. Per exemple, aquest és el meu segon disc en solitari, tot i que hi ha un parell d’artistes convidats, i inclou dos honkyoku que ja vaig gravar. El repertori no és enorme, en el nostre llinatge hi ha vint o vint-i-dos peces, però jo estic repetint alguns enlloc de fer-ne de nous. Això té un sentit, el de romandre, quedar-te, cavar, aprofundir en la matèria. És com que no acabem les peces, establim una relació amb elles i creixem junts. Són valors sobre els que cada cop hi ha més sensibilitat.

Què hem d’entendre exactament per llinatges?

Llinatges traduït com a escoles. És a dir, diferents comprensions d’alguna cosa, en aquest cas del shakuhachi o del repertori. A vegades els llinatges es distingeixen perquè toquen repertoris diferents, però també hi pot haver més d’un llinatge que toqui el honkyoku, per exemple. D’entre els llinatges que toquem el honkyoku, ens diferenciem en la manera com l’entenem o com l’interpretem, o per la forma com entenem l’instrument o per la transmissió que en fem.

El silenci forma part de la matèria sonora?

Totalment. És un dels elements articuladors de la matèria sonora. A Occident ens hem acostumat a definir el silenci com l’absència de so, és a dir allò que no existeix o que separa dos sons. En aquest context, en canvi, el silenci és, el silenci suma. I és tan important com el so. Per tant, és fonamental.

Creus que si aprenguéssim a valorar el silenci com allò que és i no com allò que no és, ens ajudaria com a societat?

Actualment vivim socialment massa allunyats del silenci, bombardejats de so. El recolliment que el silenci et dóna és difícil d’aconseguir. Però hi ha moltes disciplines que apunten al silenci, per exemple moltes formes de meditació o formes musicals contemporànies occidentals. Cada cop hi ha més espais que reconeixen el silenci com allò que és, que suma. No és, per tant, patrimoni exclusiu de la música japonesa, tot i que és fàcil trobar-ho a través del shakuhachi. En qualsevol cas, responent a la pregunta, és una necessitat molt humana, molt contemporània. Necessitem el silenci.

Per tant, t’agrada pensar que la teva música pot ser una invitació al recolliment?

Crec que pot ser-ho, però prefereixo pensar que és una invitació a gaudir de l’aquí i l’ara.

Què t’anima a fer aquesta invitació?

Jo faig això perquè no puc evitar-ho. Quan vaig descobrir el shakuhachi, vaig anar a Japó per veure més. I després d’un mes, en volia més. I després encara més. Després de tres mesos ja estava perdut, em va deixar d’interessar el saxo. Vaig vendre un saxo per pagar-me el viatge a Japó i vaig vendre’n un segon per comprar-me un shakuhachi. La meva primera motivació, doncs, és que és més difícil no fer-ho que fer-ho. Amb el shakuhachi m’hi sento a casa i és així com vibro. No hi ha una voluntat d’evangelitzar, si se’m permet dir-ho d’aquesta manera.

Tu has nascut a Argentina, has passat per Estats Units, Àsia i ara vius a Europa. Sempre es diu que la globalització tendeix a unificar o simplificar la cultura. Hi estàs d’acord?

Jo vaig estudiar en un sistema tradicional de transmissió japonesa. El meu mestre no era un ancià de barba blanca, sinó que és un home normal que veu la televisió i li agrada el beisbol. Però el sistema és tradicional i hi ha molts valors allà, que ningú te’ls cataloga, però que el propi sistema te’ls va transmetent. Jo crec molt en aquests valors, perquè veig que són meravellosos i m’he beneficiat d’ells. Part d’aquests valors comporten certa obligació, que és compartir allò que un rep. Per tant, ser mestre és un gran privilegi però és una gran obligació.

Sembla una obligació agradable…

El meu mestre em va ensenyar que realment un s’ho ha de treballar i després emportar-s’ho a un altre lloc. Tot això perquè el shakuhachi té alguna cosa a oferir, et permet compartir altres possibilitats sonores, musicals. Vull dir que té quelcom de valuós i no només per a mi. Si no fos així, em quedaria a casa fent-ho. El so de l’instrument i el honkyoku tenen capacitat de convocar-nos, de fer-nos gaudir de la immediatesa. És cert que la globalització unifica cap a un gran model, i per això és important que no se silenciïn altres veus que poden enriquir. Però, insisteixo, no estic en cap campanya reivindicativa ni sóc jutge de res. Només ho faig perquè no podria no fer-ho.

Com s’extrapola això en el teu disc?

En el meu disc hi ha matèria sonora. És una invitació a escoltar so aquí i ara, so que neix de l’aire. Els meus convidats en aquest darrer àlbum són un shakuhachi en una peça, que és el meu mestre (Kaoru Kakizakai), i un acordió (Esteban Algora), és a dir aire en els dos casos. Tot el material està treballat des del valor del so i des del valor de l’aquí i l’ara. El que es troba en el meu disc és una invitació a escoltar matèria sonora, aquí i ara, amb el shakuhachi.

De quina manera encaixa el shakuhachi en altres formes de música occidental?

Hi ha més respostes que intèrprets de shakuhachi, perquè això depèn de com un ho viu. Al cinema, per exemple, on sempre hi ha hagut una inclinació cap a l’efecte sonor, cap al cop d’efecte, apareix quan es vol crear intriga. A Jurassic Park el shakuhachi el tenim quan arriben els dinosaures. Diguem que en el cinema té una intenció més aviat efectista. Però també hi ha altres territoris on s’experimenta amb aquest instrument, com en la música new age.

O el jazz…

Sí, hi ha moltes possibilitats de relacionar-se amb el so i amb el shakuhachi. Les que a mi m’interessen tendeixen més a la música contemporània occidental. La darrera obra que vaig estrenar era del compositor català Ramon Humet, i integrava piano, violoncel,  clarinet baix, oboè, flautí, violí i shakuhachi. És a dir, una formació d’ensamble molt clàssica occidental amb un shakuhachi a dintre. Humet es va apropar a l’instrument i l’utilitza per crear la seva música, que és contemporània, i això em convoca, m’interessa. També m’interessa treballar amb la dansa, perquè quan toques amb un músic, diguem que el llenguatge és el mateix: la música. En canvi, quan toques amb un ballarí, has d’entendre’t amb un altre llenguatge, el corporal. El shakuhachi és un instrument molt ric que et permet anar cap a moltes direccions.

I no pot ser que la indústria malbarati l’essència d’aquesta música a l’hora de comercialitzar discos, per exemple de música new age, fets amb ordinador, però que imiten formes musicals més pures?

Una de les coses que vaig aprendre del meu mestre és que jo haig de fer la meva i la resta no pot afectar. Jo m’haig de concentrar en el fet d’explorar, de comprometre’m amb el que crec, de romandre, però tot amb honestedat. No podem controlar-ho tot, així que el millor és connectar amb allò que et fa vibrar i compartir-ho de la millor manera possible.

Des del moment que vas començar a tocar el shakuhachi a Espanya, creus que l’interès ha augmentat al llarg dels anys?

Sí, en general a Europa ha crescut. De fet, des de fa uns anys existeix la Societat Europea de Shakuhachi, que organitza una trobada anual en un país diferent cada cop. El 2013 es va celebrar a Barcelona i van venir cent músics d’arreu del món que tocaven aquest instrument. Es van fer concerts a l’Auditori i un taller de construcció al Museu de la Música, entre altres activitats. Després es va fer a Alemanya, aquest any a França. Aquest augment d’interès potser és més petit a Espanya si ho comparem amb altres països, però sí que veig que augmenta. Cada cop hi ha més gent que descobreix el shakuhachi, potser perquè s’interessa per la cultura japonesa i veu en la música una bona manera d’apropar-se a ella.

Tu ensenyes a l’ESMUC. Els alumnes s’obren a altres músiques o tenen molt clar el que volen fer?

A l’ESMUC tenim estudiants de tot tipus. Jo veig molt de talent, però el talent és només una part del tot. Hi ha alumnes que m’impressionen molt, que s’asseuen davant d’un piano i em fan plorar, però el talent no és l’únic requisit, també cal un procés d’educació, un model en el qual creure i amb el qual experimentar. També són importants les seves experiència vitals i quin contacte tenen amb altres formes musicals, i aquest fet enriqueix molt encara que un tingui clar que vol passar-se tota la vida interpretant Bach. Val la pena que els músics coneguin com entenen la música altres cultures, com entenen el so, perquè això obre la ment. Els músics són artistes i necessiten vibrar. Els professors hem d’oferir-los situacions que els permetin créixer.

Categories
DiscosMÚSICAMúsicsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES