Els amors impossibles són els que duren sempre

Amb 'Mine vaganti' el turc Ferzan Özpetek recorda que el temps no tot ho arregla

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

A vegades estimar fa un mal terrible. Fa mal quan estimes d’una manera intensa, però el teu amor no és correspost. Quan, tot i ser correspost, decideixes que millor deixar-ho córrer sense haver-ho intentat. Quan en una relació es produeix un sobtat desequilibri o un progressiu desinterès. Quan la por o el què diran són més important que el que tu sents. Quan passen els anys i encara tens aquell noi o aquella noia al cap i al cor i creus que potser vas prendre la decisió equivocada. Ja ho diu un dels personatges de la pel·lícula Mine vaganti: “Els amors impossibles no s’acaben mai, són els que duren sempre”.

En aquest sentit, el director turc resident a Itàlia Ferzan Özpetek sembla saber sempre del que parla. Reflecteix la felicitat i el mal que provoca l’amor tant en les seves pel·lícules com en els seus llibres. En el cas de Mine vaganti (que a Espanya va arribar amb el títol Tengo algo que deciros), tenim diversos personatges marcats per les seves decisions respecte a les seves relacions. El protagonista és Tommaso (Riccardo Scamarcio), un jove estudiant de Roma que torna al seu poble amb la intenció de comunicar a la seva família que és homosexual i que no està estudiant empresarials, com creuen els seus pares. Però abans que faci el pas, el seu germà gran, Antonio (Alessandro Preziosi), aprofita un sopar per revelar el seu propi secret i el penediment que sent per haver estat covard tota la vida.

El seu pare, Vincenzo (Ennio Fantastichini), esclata de ràbia i el fa fora de casa, de la fàbrica familiar i li demana que abandoni el poble. Davant d’aquest escenari, Tommaso prefereix guardar silenci, cosa que neguiteja la seva parella, que l’espera a Roma. Per altra banda, l’àvia (Iliaria Occhini) porta també la seva creu: sembla tenir-ho tot, però tot i els anys que han passat, encara no ha oblidat aquell home que va estimar bojament quan era jove i al que va renunciar per casar-se amb un altre. Ella és qui recorda com fereix un amor impossible, que dura sempre. I és per això que ella comprèn millor que ningú de la família pel que estan passant els seus néts Tommaso i Antonio.

El penediment d’Antonio és semblant al de la seva àvia: la impotència de no poder tornar enrere i canviar una decisió equivocada, poc valenta. Ells han viscut dues èpoques diferents, però els seus sentiments no estan tant allunyats. La societat no ha canviat tant en aquell petit poble i, de fet, en certs aspectes, tampoc en la resta d’Itàlia, país que encara té assignatures pendents amb els drets dels homosexuals. La resta de la família que ens presenta Özpetek és ben paradoxal: l’enrabiat pare que vol donar lliçons de decència no oculta, en canvi, la seva relació amb una amant; i la seva dona, que accepta la decisió del marit, és l’encarnació de la manca de dignitat, ja que per guardar les aparences, ha d’empassar-se les infidelitats del seu home. I així, no sent exemple de res, aquest matrimoni vol imposar exemple als demés.

Val la penar mencionar altres personatges secundaris, com la tieta soltera, insatisfeta per naturalesa, que es desfà per trobar un home. Mentre, té trobades puntuals que vol amagar cridant “al lladre, al lladre!” cada cop que surten els seus amants de casa per despistar els veïns. Una situació còmica que Özpetek recull també al seu llibre Rosso Istanbul. Tota aquesta galeria de personatges i els seus sentiments són, d’alguna manera, presents en tota la obra literària i cinematogràfica del director turc. El missatge està clar: la vida de cadascun és, perdoneu la redundància, de cadascun, i allò que no vivim, s’esvaeix i potser ja no tindrem ocasió de recuperar-ho. És més important ser fidel al nostre cor o al raonament dels demés?

Ferzan Özpetek, reconegut homosexual, tampoc va tenir-ho fàcil amb el seu pare. I en la seva novel·la Rosso Istanbul (de caire autobiogràfic), el protagonista, alter ego del propi Özpetek, ens parla del dolor que sent quan es retroba amb aquell noi que tant va estimar, però al qual va haver de deixar contra la seva voluntat. La mare del protagonista li diu en un moment donat: “He après que hi ha amors impossibles, amors incomplets, amors que podien haver sigut i no van ser. He après que és millor seguir un camí de foc encara que deixi cicatrius: és millor un incendi que un cor d’hivern”. I això és Mine vaganti: un petit incendi que es vol obrir camí entre el fred hivern, mentre al seu voltant puja el fum d’antics incendis dels quals ja sols queden cendres.

_________

Si t’interessa aquesta pel·lícula, et poden interessar aquestes altres:

Categories
CINEMA I TELEVISIÓFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES