Conxa Rodà: “El Museu Nacional no es pot permetre una macroexposició amb el pressupost que té”

La cap d'estratègia del MNAC lamenta que el Ministeri de Cultura faci un repartiment "descompensat" de la inversió en art
Conxa Rodà al MNAC / Fotografia de Manel Haro

Conxa Rodà és la Cap d’Estratègia i Comunicació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), càrrec que ocupa des de 2012 quan Pepe Serra es va incorporar com a director del centre, els dos procedents del Museu Picasso. Ha estat també directora de Comunicació a l’Institut de Cultura de Barcelona i és especialista en cultura digital, l’impacte social de les noves tecnologies i el disseny de noves línies d’actuació en la gestió de continguts. És també codirectora del Postgrau de Gestió Museística de la Universitat Pompeu Fabra i autora de diversos assaigs sobre el nous rols dels museus en relació amb la societat.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vostè va passar del Museu Picasso al MNAC de la mà de Pepe Serra per ser la Cap d’Estratègia. Recorda quins van ser els seus primers reptes?

Sí, amb la nova etapa del museu, que va començar el 2012 coincidint amb el nomenament del nou director, Pepe Serra, es van produir diversos canvis. Un dels reptes que teníem era desenvolupar un pla estratègic escrit per al museu, que llavors no en tenia. El primer pas va ser fer un diagnòstic i llavors elaborar uns eixos de treball i uns objectius per als següents quatre anys.

Per exemple?

Un dels més important ha estat el social. Els museus tenen sentit pel públic que els visita, ja sigui presencial o virtualment. Sense visitants, un museu només és una col·lecció de peces. En aquest sentit, hem desenvolupat programes per captar tant públic local com turistes.

Els museus cada cop aposten més per la innovació. L’objectiu és sobreviure o créixer?

L’objectiu final és guanyar visitants i estendre el coneixement sobre el nostre patrimoni, art i història. Per aconseguir-ho, no podem conformar-nos amb el que sempre s’ha fet, no ens podem limitar a organitzar exposicions, perquè la societat canvia molt ràpidament i els museus ens hem d’adaptar per sobreviure, però també per millorar l’experiència de visita, per avançar. La base, però, és la mateixa: les col·leccions. El gran canvi bé en la manera com ens adrecem al públic i com els visitants interactuen amb el museu.

El 2012 Pepe Serra deia que el públic havia d’anar al MNAC no només per gaudir de les exposicions, sinó també per cercar un espai on discutir, emocionar-se i trobar quelcom inesperat. Sorprendre al públic d’ara és massa fàcil o massa difícil?

No és fàcil, però hi ha marge per poder-ho fer. Pepe Serra sempre diu que el Museu Nacional és un lloc per entrar amb tres preguntes i sortir-ne amb sis. El museu no ha de ser tant un lloc on trobar respostes, sinó un espai on augmentar la teva curiositat, on plantejar-te noves qüestions. Com aconseguir-ho? En primer lloc amb la manera com exposem les obres, com la museografia ajuda a proveir múltiples relats i punts de vista i no només defensar una única perspectiva. Això s’ha d’oferir el més obert possible perquè el visitant organitzi el seu propi itinerari i no hagi de seguir un sentit únic de visita.

Això com es porta a la pràctica?

Per exemple, és el que hem volgut fer amb la nova presentació de la col·lecció d’art modern. Ja no és un sistema d’exposició purament lineal i cronològic, sinó que hem introduït fils temàtics que fan que el visitant tingui una experiència més vibrant, se sorprengui. Les peces són les mateixes, però canvia la manera de presentar-les. També és important tota la part digital, que permet fer meravelles.

A l’art se li ha perdut la por o el respecte?

És cert que l’art s’ha dessacralitzat, encara s’admira, però ja no es venera com abans. Si parlem d’art contemporani, encara hi ha molta incomprensió i això genera rebuig o, almenys, prevenció. Però no s’ha perdut el respecte, tot i que s’ha d’anar educant.

Per exemple, dient que no cal anar al museu amb els pals de selfie

Dintre d’un museu no es poden admetre els pals de selfie perquè són un perill, tant per als visitants com per a les obres. És fantàstic que el públic faci fotografies i, fins i tot, que facin postures imitant les escenes dels quadres o les escultures. Per què no poder jugar amb les obres d’una col·lecció d’aquesta manera?

En canvi, en molts museus prohibeixen fer fotos…

La meva opinió és que no s’haurien de prohibir les fotografies, tret d’algunes excepcions, com per exemple quan els drets de reproducció de les obres no pertanyen als museus, sinó als propietaris de les peces que les han cedit per a una exposició. En els casos on no hi hagi un problema de drets d’autor, no té cap sentit prohibir fer fotografies. Jo al·lucino quan vaig a un museu i no et deixen fer-les. Abans es feia perquè els visitants compressin postals, però ara et baixes les imatges d’Internet. Quin sentit té, doncs, anar als Uffizi de Florència i no poder fotografiar un Botticcelli?

Sembla il·lògic…

Fa uns anys el Museu d’Orsay de París va generar molta polèmica perquè va prohibir fer fotografies, cosa que no tenia sentit perquè tots els artistes exposats fa molts anys que estan morts i, per tant, no hi ha problemes de drets. Però hi va haver protestes i després d’uns anys, van tirar enrere. Ara, fins i tot, el Ministeri de Cultura de França anima a fer fotos, perquè no hi ha millor publicitat que omplir les xarxes socials de fotografies de les obres.

La literatura i el cinema veuen encara la digitalització com una amenaça. En canvi, sembla que als museus els ajuda.

Sí, la digitalització suma. No per haver vist La Gioconda en una imatge en bona qualitat deixes de voler veure-la en viu. L’experiència de veure una obra d’art de forma presencial és insubstituïble, però hem de pensar que amb la digitalització, apropes l’art a persones de tot el món que no es poden desplaçar a tots els museus que voldrien. És missió bàsica dels museus fer accessible el seu art.

Els museus són cada cop més actius a les xarxes socials, però per al Museu Nacional són eines només per informar o també es recullen suggeriments i idees?

Un dels canvis que s’han fet al Museu Nacional en els darrers anys és precisament obrir-nos molt més i les xarxes socials ens serveixen d’antenes. Ens prenem molt seriosament els comentaris i suggeriments que rebem. A banda d’això, també ens agrada provocar interacció amb els usuaris, que hi hagi diàleg i, per què no, proposar jocs i reptes.

El cap de l’àrea digital del Museu Metropolità d’Art de Nova York, Sree Sreenivasan, opina que a les xarxes socials no hi ha regles, però sí pautes. Quines són les pautes que segueix el MNAC?

Ens agrada que hi hagi molta autonomia en la gestió de les xarxes socials, per exemple el compte de Twitter del  Museu Nacional és gestionat per diverses persones i diferents departaments. Està molt descentralitzat i crec que és bo, perquè el fa més plural i divers. Ara bé, sí que fem reunions per decidir, per exemple, com comuniquem o què comuniquem. Per exemple, no pot passar mai que ens estem reservant una notícia i algú de nosaltres s’avanci a les xarxes socials. La pluralitat és un valor, però hi ha d’haver una línia que la sostingui.

Fa poc el director artístic del Museu Thyssen, Guillermo Solana, va abandonar el seu compte personal de Twitter perquè el considera un canal on hi ha massa ira, odi, baralles i sobreactuació. Li sembla que això és així?

Twitter és moltes coses. Jo en sóc una gran defensora, perquè és una guia boníssima d’informació professional i un bon mitjà per fer networking. Però també és cert que a Twitter, com a qualsevol activitat humana, et trobes coses bones i dolentes. Si ho valorem des de l’àmbit professional, Twitter segueix sent una eina molt útil: per exemple, si hi ha un congrés, els assistent ho estan piulant en directe, també tens accés a un munt d’enllaços. Però jo respecto molt la decisió de Guillermo Solana, que ha fet una grandíssima feina de difusió de les col·leccions del Thyssen, però ell té una posició molt rellevant i entenc que això pot fer que s’hagi d’enfrontar a actituds molt extremes a les xarxes.

Tenint en compte com l’Estat reparteix el pressupost de cultura, té la sensació que els museus estan dividits en primera i segona divisió?  

No és una sensació, és una certesa matemàtica. Política a banda, si agafes les xifres d’inversions de l’Estat, veus que estan molt descompensades. La majoria de les adquisicions d’obres que fa l’Estat van a parar a Madrid. El Museu Nacional és un consorci que té tres administracions: la Generalitat principalment, el Ministeri de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona. En proporció, les inversions del Ministeri són les que més han baixat. Hem passat d’un pressupost de vint milions d’euros a catorze. I només en el manteniment de les obres, amb les temperatures adequades, el personal contractat, i les despeses que genera l’edifici ja ens gastem dotze. Amb el que queda hem d’organitzar exposicions i activitats durant tot l’any. Un altre museu pot dedicar només aquests diners a fer una macroexposició, cosa que nosaltres no ens podem permetre.

Com sobreviure, doncs?

Amb la via de l’estalvi i la racionalització, per exemple. Això vol dir optimitzar sistemes, reduir consum energètic, racionalitzar horaris i despeses… Per exemple, hem baixat la tirada dels catàlegs i fulletons, també hem reduït el gramatge del paper. Ens hem hagut de sotmetre a grans mesures d’austeritat. També tenim la via del patrocini, i estem contents de què tot i la crisi, no només no hem perdut patrocinadors, sinó que n’hem guanyat. Però tot i així no tenim fons suficient per organitzar una exposició d’aquelles que generen cues. Si som un museu de categoria nacional, necessitem que les inversions estiguin a l’altura.

Sobre els horaris, té sentit que un museu com el MNAC tanqui a les 18h a l’hivern i els diumenges només obri als matins?

És una decisió molt estudiada. Hem analitzat les dades de visitants i els fluxos horaris. Fa uns anys, el Museu Nacional tancava sempre a les 19h, una hora que a l’estiu fa que el dia encara sigui jove, però a l’hivern a aquelles hores no hi havia gaires visitants. Aparentment els diumenges per la tarda podria ser un bon moment per obrir, perquè la gent té més temps, però les despeses que suposa obrir el diumenge a la tarda no queden compensades amb el rendiment social. En canvi, els dissabtes es mantenen les excel·lents xifres de visitants i aprofitem per fer activitats paral·leles, també pensant en captar el públic jove.

Quina és la darrera xifra de visitants del Museu Nacional?

Més de 700.000 en el darrer any, però sempre diem que la quantitat no ho és tot, no és el principal objectiu. És clar que ens agradaria arribar a la xifra del milió de visitants, però hem de reconèixer que el Museu Nacional no està en un lloc fàcilment accessible. En transport privat és fàcil, però el metro no arriba i el bus et deixa lluny. Aquesta és una dificultat que tenim en comparació amb altres espais, però tot i així treballem per seguir creixent.

Un creixement que no només es limita als visitants, entenc…

Exacte, tot i que tenim un edifici molt gran, ens falta espai. Una de les nostres grans il·lusions és l’ampliació i l’altre tenir una gran exposició. Els nostres objectius també passen per fer-nos més coneguts, local i internacionalment, perquè quan vas pel món parlant del Museu Nacional, pocs ens coneixen encara.

Categories
ARTDirectiusPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES