Jordi Amat analitza cultura i política de la Catalunya contemporània

A 'El llarg procés' l'autor fa un recorregut des del final de la Guerra Civil fins l’actualitat
el llarg proces jordi amat

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Durant força temps, amb algunes excepcions, no ha estat habitual ensopegar-se amb textos interessants i aprofundits a l’entorn del tardo franquisme, la transició i els temes que s’hi relacionen. Fins i tot hi havia la percepció que des de la universitat no es potenciaven tesis sobre aquell període mentre es prioritzaven l’època de la República o la de la Guerra Civil, per exemple. Les coses van canviant i una interessant generació de periodistes, d’investigadors i d’historiadors que tenen al voltant dels quaranta anys i que no van ser protagonistes directes d’aquells fets ens estan acostant a aspectes diversos d’una societat complexa, diversa i no sempre fàcil d’analitzar. Algunes d’aquestes publicacions fan referència a l’estat espanyol en general però també a aspectes concrets de la societat catalana i la seva evolució. La gran majoria d’aquests autors no procedeixen de la universitat, un aspecte el qual, amb motiu de la publicació d’aquest ambiciós assaig, han remarcat alguns comentaristes.

El llarg procés (Tusquets) és un llibre que en molt poc temps ha assolit un ressò important. Alguns dels comentaris que hi fan referència, dels molts que han anat sortint en diferents publicacions, focalitzen aspectes diferents del llibre. Això no és estrany ja que són molts els temes que sorgeixen en aquest treball extens i compromès. Aquest tipus de llibres no s’acaben mai encara que s’arribi a la darrera pàgina; s’hi torna i retorna en molts moments ja que la memòria, sempre enganyosa, n’evoca fragments concrets segons els fets del present demanin reflexionar sobre el passat.

Jordi Amat fa un recorregut des del final de la Guerra Civil fins l’actualitat, tot i que la nostra actualitat s’accelera per moments i ja es podria estar escrivint un nou capítol del llibre. Veiem desfilar per les seves pàgines tot un seguit d’homes i molt poques dones, cosa que mostra una constant de la nostra cultura, que es vol moderna i avançada. I això no és un problema de l’autor, és un reflex de la realitat, una realitat que ha propiciat que aquest Premi d’Honor que mai no es va voler donar a Josep Pla, un dels personatges clau de la primera part del llibre, tingui en nòmina fins al dia d’avui quaranta-tres homes i tres dones.

El rerefons de la represa del catalanisme, amb noms ben coneguts i fins i tot mitificats, com ara Riba i Espriu, ens acosta així mateix a personatges oblidats o menystinguts, Díaz Plaja, Agustí (de qui Sergi Doria ens en va oferir fa un parell d’anys una interessant i aprofundida biografia), Joan Ferraté, Josep Benet (de qui l’autor n’està elaborant la biografia), Ridruejo, Solé Tura i molts altres. Hi trobem referències a persones importants que lliguen amb els anys d’abans de la guerra, com ara Cambó, encara tan poc conegut, Pla o Gaziel. Els qui no pertanyin al món intel·lectual convencional poden esbrinar a fons com es van anar conformant determinades figures que van tenir un pes més endavant. També es pot percebre com se’n van eclipsar unes altres de brillants i vàlides per molts motius entre els quals no són gens banals les lluites polítiques i intel·lectuals lligades a personalismes i ambicions individuals.

Molt interessant resulta un tema controvertit, que ha generat comentaris lligats a la publicació del llibre, l’ascens de la figura contradictòria i complexa de Jordi Pujol. Hi ha qui pensa que els darrers capítols del llibre no són prou explícits respecte a aquest tema o al del maragallisme, que pot semblar mitificat en alguns fragments,  però és que encara estem immergits en aquest llarg procés i per tal d’escriure sobre aquests darrers anys manca perspectiva. Es troben a faltar alguns noms i alguns fets però el tema no està exhaurit ni de bon tros i és possible que en algun futur no massa llunyà el mateix autor insisteixi en un complex conjunt de circumstàncies que expliquen o, al menys ens fan més entenedor el present sempre fràgil.

Per sota dels grans noms, de les grans decisions i dels mandarinatges culturals lligats a ideologies diverses, la gent del carrer amb alguna inquietud cultural entomava com podia allò que es congriava de forma gairebé clandestina, i potser manquen encara estudis que no incideixin tant en els grans noms i cerquin una mica més en el conjunt anònim de les petites associacions, de les parròquies, dels grups excursionistes, d’una societat civil que es movia a molts nivells i en la qual aquest llarg procés es vivia i es viu d’una forma gairebé intuïtiva o espontània. Les reflexions provocades pels  darrers capítols del llibre evoquen uns anys en els quals si no eres socialista eres convergent i segons per on et movies t’havies d’adaptar, per ser acceptat, a alguna d’aquestes dues opcions. Això un cop superada l’època en la qual o eres pesuquera o eres fatxa.

La nostra societat no està fracturada tot i que no sigui ni hagi estat mai una bassa d’oli. Ni tan sols una certa divisió social, la qual, amb d’altres etiquetes encara es pot percebre avui, respon ben bé a ser de dretes o d’esquerres, progressista o conservador sinó que tot és molt més polièdric i complicat. Tot i amb això hi ha i ha hagut tensions evidents que no podem defugir. Llibres com El llarg procés ens ajuden a comprendre una mica més a fons d’on venim i que les idees i les situacions no sorgeixen del no res. En tot plegat hi ha també un component emocional que no podem obviar.

El llibre va per la tercera edició, un gran èxit considerant que s’ha publicat en català i que és d’assaig. Ha generat comentaris de tota mena, polèmica i jo diria que polèmica seriosa i tot. Llegir el molt que s’ha escrit sobre el llibre i el seu autor fa pensar en què cadascú hi ha trobat coses diferents i reflexions de molts tipus. Hi ha qui ha sentit en llegir-lo nostàlgia d’un passat de lluites i d’iniciatives com si el present no fos avui igualment excitant. El mateix Jordi Amat, amb motiu de les crítiques fetes a un comentari seu sobre la importància de la revista Destino, mencionava recentment la fascinat ambigüitat del país, una definició que em sembla magistral perquè defineix en poques paraules una realitat que molts voldrien monolítica o ambivalent. Un exemple ben actual són els odis viscerals que desvetlla un diari com La Vanguardia en el qual, però, hi podem trobar gent tan interessant i imprescindible com el mateix Amat. De convergents i socialistes hem passat a independentistes i unionistes però el fet és que aquesta divisió no és gens innocent ni clara.

El llarg procès és un llibre una mica irregular, amb fragments apassionants i d’altres que poden semblar una mica reiteratius, amb situacions ben explicades i d’altres de les quals en voldríem saber molt més i podria tenir encara moltes més pàgines. Però  resulta avui imprescindible, tant per a la  gent gran que va viure aquells anys de moltes maneres, implicada o no en els fets i situacions que s’expliquen, com per a la gent més jove a la qual molts dels personatges que hi trobem poden resultar desconeguts o fins i tot lligats a tòpics recurrents i injustos. Suposo que encariria el llibre, però és un volum d’aquells que demanaria imatges, unes quantes fotografies hi anirien d’allò més bé. És un llibre per llegir però, sobretot, per tenir, contrastar, subratllar i consultar.

El volum s’encapçala amb una cita de Gaziel, un personatge important en el context dels primers capítols i un pròleg del mateix autor. Per sort per als lectors Jordi Amat ha defugit les notes a peu de pàgina que sovint entorpeixen molts bons llibres amb els seus excessos. Al final del volum s’inclouen tres documents clau i una nota de l’autor seguida d’una anàlisi de les fonts utilitzades per a cada capítol, arxius consultats i, si és el cas, articles anteriors del mateix autor. També s’inclou un imprescindible índex onomàstic.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES