Dues famílies marcades per la guerra

Rafel Nadal retrata l'absurd dels conflictes bèl·lics a 'La maledicció dels Palmisano'

palmisanoMaria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Després dels volums de prosa memorialista, Quan érem feliços (2012) i Quan en dèiem xampany (2013), Rafel Nadal fa un gir vers la ficció narrativa i el gènere de la novel·la amb La maledicció dels Palmisano, publicada per Columna en català, i en versió castellana per Destino. En ella, l’autor mostra l’habilitat de construir un relat atractiu que, sota els elements ben triats i ben dosificats d’una trama social i sentimental, tracta el tema de l’absurd de la guerra. Ambientada en el període convuls que comprèn les dues grans guerres que van sacsejar l’Europa del segle XX, l’acció de la novel·la se situa inicialment a Bellorotondo -nom de ficció inspirat en la població de Locorotondo a la vall d’Itria- i construeix un homenatge a la Pulla, regió situada en el taló de la bota de la península itàlica, i les seves gents. En tota la novel·la s’hi respira la força i el patetisme que emana d’aquesta terra dura i sensual recremada pel sol.

El que més destacaria de La maledicció dels Palmisano és l’estil que podríem qualificar de cinematogràfic, que Rafel Nadal adopta amb encert. La narració, distribuïda en capítols breus, té ritme. L’autor va presentant, mitjançant flashback, uns episodis clau per seguir el fil de la història, i sovint utilitza la tècnica de les accions en paral·lel. També, en ocasions, s’hi veu en les situacions narrades una clara “posada en escena” carregada de teatralitat, com per exemple en la mort de Francesca o en les escenes finals. I en aquesta mateixa línia, també destacaria la potència visual de  l’acció trepidant i el dramatisme d’escenes com la del bombardeig de la ciutat de Bari, el 2 de desembre de 1943, agreujat per l’explosió de la càrrega letal del vaixell John Harvey fondejat al port.

Quant a l’estructura, trobem un pròleg i un epíleg, amb una cronologia en present que emmarquen el cos de la ficció de la novel·la, tot dotant-la de la versemblança d’un motiu inicial que ha despertat la curiositat i la imaginació de l’autor: dos monòlits dedicats als morts en les dues grans guerres europees del segle XX, un a cada banda de la plaça de Bellorotondo. En cada un d’aquests monòlits hi consten els noms d’un seguit d’homes de dues famílies locals: els Palmisano, morts en la Primera Gran Guerra, i els Convertini, caiguts en la Segona Guerra Mundial. Per tant, l’interès inicial que desvetlla la novel·la en el lector queda reforçat per l’antic però sempre efectiu recurs literari de simular que qui escriu se sent atrapat per la història d’una suposada maledicció que algú, normalment un vell, coneix i narra. Un joc de ficcions en el qual Coleridge en l’Oda del vell mariner en fou un mestre. Rafel Nadal juga amb la ficció i amb la temporalitat, entre el pròleg i l’epíleg transcorren només unes hores del 24 d’agost de 2012, des d’un migdia de sol inclement fins a la posta. A l’interior d’aquest temps present condensat, com en un joc de nines russes, la trama retrocedeix al passat, entre 1915 i 1943. Aquest ús de la temporalitat i de dos plans diferents de ficció, emmarca i dóna rodonesa al conjunt de la novel·la.

El cos central de la ficció es divideix en cinc parts. Una primera, “La maledizione”, breu i sintètica però densa en intensitat narrativa que ens explica la tràgica desaparició successiva dels vint-i-un homes de la família Palmisano mobilitzats durant la Primera Gran Guerra. Les quatre parts restants formen dos blocs temàtics. La segona, “El jardí de les flors blanques” se situa a Bellorotondo i el nucli és el pacte entre dues joves vídues, Donata Palmisano i Francesca Convertini, per burlar la maledicció i capgirar el destí del fill del darrer dels Palmisano que és a punt de néixer. En aquesta part i la següent, “Arracades de cireres”, trobem el motiu literari de l’infant amb una identitat falsa que es criat en el si d’una família benestant, els Convertini, sense ser de la seva sang, juntament amb una germana bessona que evidentment no ho és pas. És la part on el protagonisme recau en els personatges femenins de dones fortes com la Francesca, la Donatta i la nonna Angela. Els “Rumors de guerra”, títol del darrer capítol d’aquesta part i d’aquest bloc, ja preparen el lector pel que vindrà tant a nivell del rerefons històric de la novel·la, com de la trama sentimental entre Giovanna i Vitantonio (Palmisano) Convertini.

Les parts quarta i cinquena, “Pluja d’estels a Matera” i “El bombardeig de Bari”, desplacen la ficció als escenaris italians de la Segona Guerra Mundial i del paper infame que nazis alemanys i feixistes italians hi van jugar, així com el d’alguns aliats en episodis com el bombardeig de Bari. El resultat és sempre l’acarnissament contra la població civil indefensa i abandonada a la crueltat de la fam i la destrucció: “Allò era una guerra i els civils no comptaven”. Es tracta d’uns episodis històrics on l’autor s’ha documentat a fons i amb rigor, i on té l’encert de presentar didàcticament les actituds d’uns i altres tot encarnant-les en uns personatges concrets  com els del cosí Franco Convertini, el tinent Donovan i el capità Clarck. Però també la generositat i el sacrifici té noms propis com el del doctor Ricciardi, el d’en Salvatore i el d’altres partisans. Ara el protagonisme recau en la següent generació, Vitantonio i Giovanna. L’autor situa els seus personatges en una banda i altra d’aquest escenari polític i històric, i a través d’una sèrie d’allunyaments i de retrobaments ens anirà portant fins a un desenllaç, oportunament aplanat d’esculls i una mica previsible. Tot plegat, amb les dosis mesurades de tràgic i d’esperançat per no trair del tot la versemblança i satisfer un públic lector ampli.

No sabem si realment els Palmisano eren víctimes d’una maledicció, potser l’autèntica maledicció és l’absurd de la guerra i de la mort. Totes les morts, i n’hi ha moltes, es produeixen en circumstàncies absurdes que fan encara més dolorosa la pèrdua d’aquestes vides segades inútilment en plena joventut. La maledicció dels Palmisano és doncs un clam contra l’absurd de la guerra però també un cant a l’amistat, al sacrifici, a la generositat i a la vida que sol ser bella i curta com el temps de les cireres.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES