Com una pell de serp

Mireia Calafell torna amb el recull 'Tantes mudes'
Tantes mudes Mireia Calafell

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Una de les fites més altes a què pot aspirar un escriptor és la de tenir una veu pròpia, reconeguda arreu i en totes les pàgines que conformen la seva obra. Sovint, aconseguir-ho és el resultat d’un llarg procés de provatures, de recerca, d’intents. Molts defalleixen pel camí. Aquest, però, no és el cas de Mireia Calafell (Barcelona, 1980): l’autora, que fins ara ha publicat tres reculls de poesia, és una de les veus més recognoscibles i potents de la literatura catalana contemporània i ho demostra també a Tantes mudes (Perifèric Edicions, 2014).

Calafell, que s’havia donat a conèixer amb Poètiques del cos (Galerada, 2006), a cavall entre la poesia i l’assaig de gènere, i havia seguit fent camí amb Costures (Viena, 2010), ha estat guardonada amb nombrosos premis literaris, com l’Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008) o el Josep M. López Picó (2009). Tantes mudes no n’és una excepció: si el motiu de la seva publicació era el premi Benvingut Oliver del 2013, aquest 2015 ha estat reconegut amb el Premi Lletra d’Or, que escull el millor llibre en català publicat durant tot el curs literari.

Així doncs, podríem considerar Tantes mudes com una mostra de maduresa d’una autora que demostra una major solvència a cada publicació que ens ofereix. El llibre, que és introduït per un pròleg de Fina Birulés concís però encertat, compleix una de les regles tàcites dels bons llibres de poemes: malgrat la seva unitat conceptual i formal, el comprenen tres parts diferenciades. Les mudes de què ens parla Calafell, doncs, poden ésser un adjectiu, un nom o bé un verb i els poemes estan distribuïts tenint en compte aquestes tres variants.

La primera part del llibre fa referència a l’adjectiu femení plural, les mudes, com totes aquelles dones, veus, idees o expressions, enteses en el sentit ampli de la paraula, callades algun cop. Són força aclaridores, en aquest sentit, les citacions que encapçalen l’apartat: “De vegades dubtes / si no seria millor / cridar, cridar”, ens avança Calafell en paraules de Montserrat Abelló, i ho arrodoneix amb part de l’extens i reconegut poema “Escribir”, de Chantal Maillard.

És potser aquesta part, punyent i directa, la més combativa del recull: en aquesta, l’autora defensa una Llibertat en majúscules, aplicable a totes les coses i persones per minúscules que siguin o puguin semblar. Hi podem trobar poemes senzills però enlluernadors, com per exemple el següent: “dona dóna dona dóna / dona dóna dona dóna / dona dóna dona dóna / dona dóna dona dóna / dona dóna dona dóna // que violent és un accent / quan no fa prou diferència”. O bé entendre la importància de la literatura, de l’expressió, en la vida de la poeta i l’ésser humà en general: “No t’ha besat i ha marxat amb pressa, / i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador, / i ha escrit no the besat, no the besat la boca / i ara què en faig jo amb aquest voler-te els llavis. // En fa literatura. Només literatura”.

La llibertat, l’amor, la vida o la literatura són alguns dels temes universals que Calafell, amb el seu característic estil subtil i aparentment lleuger, tracta en els poemes d’aquesta primera part, una magnífica porta d’entrada a aquest recull polièdric i ple de significacions. En aquest punt, el lector es troba immers de ple en l’univers de lletra de la poeta, que “escriu horitzontal ajaguda al llit” perquè “escriure és esperar-te” i la gramàtica “és un llençol brodat per mans que no coneixes”, com dir “estimar-te entre abrigalls on hi han dormit / tants d’altres”.

Però la poesia, com la vida, segueix, i Calafell ens convida, a la segona part del llibre, a parar esment a les transformacions de les coses i a les proves que aquestes deixen en mudar. Es refereix, per tant, al mot mudes com a substantiu. Es tracta, en certa manera, d’una part coherent amb el seu títol i la que en sembla ser la concepció: poemes transicionals, de canvi, a mig camí entre el dia a dia i la importància, entre el dolor i l’aprenentatge, altra vegada entre el fer i el dir. Pels versos d’aquesta segona part hi desfilen els fantasmes de vells amants i històries de roba blanca, que no han cicatritzat i segueixen sent ferida oberta —“tens un cos on hi batego encara”— o que es troben en fase agonitzant: “No us ho pensàveu, no ho esperàveu, / però el cabal del desencís ha anat pujant / i al llit, sou el que éreu: una parella / que ja no es mulla i va al revés, en desacord, / desfent l’amor, apassionadament”.

Són versos desfets, a estones, els de Mireia Calafell. La sedimentació d’un patiment que trasbalsa i, com una pell de serp, deixa la seva empremta en els poemes. Com ja hem dit, la vida segueix, i encara reserva un lloc per a la promesa: “Amb tu / vindré a regar les flors aquest estiu. / I l’altre.”

La tercera part de Tantes mudes es refereix a la forma verbal de la paraula: mudar. És aquesta mateixa idea de canvi que pobla tot el llibre, però que aquesta vegada no ens apareix personificada ni evidenciada en els objectes que trastoca el dolor: els seus protagonistes són ni més ni menys que els animals. L’encapçala, a tall de curiositat, un fragment de la divertida “Vos estim a tots igual”, dels mallorquins Antònia Font.

“Quina delícia el joc de les balenes / quan no hi havia espècies ni hemisferis”, exalta Calafell en un dels poemes més bells de tot el recull. “S’estimaven, jo sé que s’estimaven. / És fàcil reconèixer en els teus ulls / el moviment tectònic de l’adéu, / l’angoixa a la mirada de les bèsties, / com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.” Es tracta del poema “Balenes franques”, que il·lustra molt bé aquest recurs de l’animalització que, sense caure en el tòpic ni en l’enciclopedisme, empra la poeta.

Així, els versos d’aquest darrer apartat esdevenen petites gàbies o corol·laris d’espècies exòtiques o bé més comunes, que, d’una manera o una altra, resulten útils a l’autora per a parlar d’ella mateixa: “No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda / poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides”. Serps, balenes, xoriguers —“Nien entre els brins / que altres ocells han construït / per refugiar-se. // Com tu, / curiosament, / igual que tu.”—, dofins, llops, coloms i d’altres espècies conformen aquest peculiar bestiari que, seguint amb el to delicat i alhora profund de la poeta, clou el llibre.

Amb Tantes mudes, Mireia Calafell escala un graó més d’una carrera que, amb un major o menor nombre de seguidors, i amb un elevat reconeixement pel que fa a guardons, ja es troba a les altures, convivint segurament amb aus sofisticades i normals i corrents com les òlibes, les caderneres, els teuladers, les àguiles, l’au fènix o els tudons. La naturalitat amb que s’ha arribat a desprendre de les seves mudes, les seves noses, i les ha deixat entre les prop de vuitanta pàgines que configuren el llibre, permeten al lector d’enfundar-s’hi, assajar-se-les i viure en la pròpia pell allò que ha inquietat abans la poeta. I és, sens dubte, un viatge trepidant i dolorós, però que com tota pèrdua, com tot fracàs, suposa una evolució.

“Com / qui empelta una figuera que era borda / i s’hi asseu a llegir fins que fa ombra. // Així és com tu sabies estimar-me”, sentencia un dels poemes del final del llibre. Estimar, saber-se estimat i viure en el record sempre, sempre des de la imperfecció. I escriure-ho per mudar la pell, surar l’ànima, superar la ferida.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES