Ray Bradbury, la ciència-ficció més poètica

La Magrana publica els seus relats al volum 'Les pomes daurades del sol'

les-pomes-daurades-del-sol_ray-bradbury_libro-OMAC385 (1)

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Les pomes daurades del sol (RBA La Magrana) és un recull de vint-i-dues narracions de Ray Bradbury publicades el 1953 i ampliat el 1981 fins a les trenta-dues que componen el present volum que ha traduït Lluís-Anton Baulenas. Encara que controvertit per alguns adeptes al gènere, és innegable que Ray Bradbury és un dels grans noms de la ciència-ficció i, amb la seva extraordinària imaginació, el creador d’autèntics mites literaris i populars com els que emanen de les pàgines de les seves obres més singulars i inoblidables com Les cròniques marcianes, Fahrenheit 451 o l’excel·lent però aquí menys coneguda Dandelion Wine, que no em consta que s’hagi traduït al català.

 

Sensibilitat i malenconia

La lucidesa i la sensibilitat, el sentit poètic i la malenconia són alguns dels trets distintius més característics de l’obra de Ray Bradbury, i això ha fet segurament que la seva reputació hagi ultrapassat els límits del gènere de la ciència-ficció i li hagi permès gaudir d’un reconeixement cultural i literari com pocs dels seus col·legues, a excepció potser d’Isaac Asimov o Arthur C. Clarke. A més a més, el contingut humanista i defensor de la cultura i dels llibres l’han fet immensament popular entre una legió de lectors que no són precisament adeptes al gènere.

Com altres de les seves obres, les narracions de Les pomes daurades del sol són poblades d’humans solitaris perduts en l’espai cercant l’escalf del recer material i algú en qui dipositar un anhel de donar i rebre afecte. Això explica per si sol perquè és tan fàcil connectar amb la seva literatura. Bradbury ens és tan pròxim perquè els pensaments i les emocions que transmet formen part d’un espai i uns paisatges mentals tan identificables que hom els pot trobar al seu carrer o a casa seva; que ell ens els situï a Mart o a Venus resulta distret però és el de menys. El que ens reconforta en llegir Bradbury és una humanitat, com l’espai sideral, sense límits.

 

El futur i el progrés

Crec que és lícit afirmar que Ray Bradbury desconfiava del progrés i de la tecnologia, o com a mínim que se’ls mirava amb un cert recel. No és per ventura aquesta l’actitud del protagonista del relat “L’assassí”? Un individu que es rebel·la contra la tirania de les màquines i es posa a destruir tots els aparells símbol de la societat de consum. Un relat on, tot sigui dit, ja els anys cinquanta anticipava una societat controlada pels telèfons mòbils i per una mena d’andròmines com el darrer gadget de l’imperi de la poma, l’iWatch. En tots els seus relats hi apareix la crítica a unes formes de viure tecnificades i una immensa nostàlgia dels valors de la societat tradicional. Bradbury alterna la tendresa amb el sarcasme perquè com diu en Les cròniques marcianes: “els terrícoles tenim un talent especial per fer malbé coses grans i boniques”, i estem tan mancats d’imaginació que posats a colonitzar altres planetes l’únic que hi fem és repetir idèntiques maneres de viure i reproduir-hi els mateixos errors i la mateixa profunda infelicitat.

 

Sempre ens agradaran els dinosaures…

Diuen les cròniques llegendàries que Ray Bradbury va conèixer a la universitat un altre gran Ray, Ray Harryhaussen, amb qui van esdevenir íntims i inseparables, i van es fer el següent jurament: “Sempre ens agradaran els dinosaures i mai no acabarem de créixer del tot”. Més enllà de l’anècdota, aquesta és una molt seriosa declaració de principis que ens serveix per il·lustrar el to, el punt de vista i la tria temàtica de l’obra de Ray Bradbury i, en particular la que ens ocupa, que si potser no és una de les millors, pel meu gust, és sens dubte ben representativa. En efecte, a Les pomes daurades del sol la imaginació del seu autor permet la convivència de dinosaures i de naus espacials, de màquines que poden viatjar en el temps i de viatgers que es perden en l’espai, de formes de vida que retrocedeixen a la prehistòria al costat d’un coet avariat i inútil per retornar-los al planeta Terra.

El punt de vista del noi àvid de curiositat no l’abandonà mai i així ho explica en l’emotiva nota personal de l’any 1962 que precedeix el relat “Amb C de Coet”: “Tampoc no m’he descuidat dels dinosaures, que agraden a tots els nois. També hi surten, juntament amb una màquina voladora que viatja en el temps al pas d’una papallona. Es tracta del llibre del nen que va créixer en una petita ciutat d’Illinois i va viure per veure arribar l’era espacial, tal com havia esperat i somiat”. Tot un regal per a sensibilitats amb entusiasme i imaginació, sense prejudicis ni barreres d’edat: “Les estrelles són vostres, si els sabeu oferir el cap, les mans, i el cor”.

 

La ciència-ficció més poètica

De la intenció poètica de la ploma de Ray Bradbury en donen fe els versos del poema “The song of Wandering Aengusdel gran poeta irlandès William Butler Yeats amb què encapçala Les pomes daurades del sol i que donen títol al recull: “I colliré, fins a la fi dels temps i dels temps, / les pomes platejades de la lluna, / les pomes daurades del sol”. Nosaltres esperem que la literatura poètica i lúcida, malencònica i visionària de Ray Bradbury ens acompanyi fins a la fi dels temps perquè, com ell mateix diu també a  Les cròniques marcianes, no ens sigui “més buida la buidor, més fosques les nits, més humides les pluges”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • En aquell cel brillen estels desconegut stalker red

    Patiments del tercer món

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut escriptors de renom que han fet servir un pseudònim...
  • tu no ets una mare com les altres

    Viure al màxim mentre es pugui

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Tu no ets una mare com les altres, d’Angelika Schrobsdorff,es va publicar el 1992, en la seva versió original. Encara...
  • Hotel Lutecia Empar Fernández

    Vides travessades per l’horror

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb...
  • Jenny Erpenbeck les formes del verb anar

    Crisi de valors global i individual

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Hi ha una cita que diu que qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la. Sota aquesta premissa Jenny...