L’univers de Ferzan Özpetek: ‘Saturno Contro’

Un grup d'amics ha de superar un fet tràgic, cosa que ens recorda que cal viure intensament cada moment
Lunetta Savino, Ennio Fantastichini, Luigi Diberti i Pierfrancesco Favino

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Llegint Rosso Istanbul, la novel·la de caire autobiogràfic del director turc Ferzan Özpetek, podem entendre molts detalls de les seves pel·lícules. Per exemple, comprenem per què acostumen a haver grans reunions familiars o entre amics al voltant d’una taula. També per què els personatges es troben en un moment d’inflexió després d’haver viscut una situació de desengany o dolor que els fa replantejar-se les seves vides. Podem trobar més sentit a com Özpetek tracta les relacions humanes en els seus films, ja sigui entre parelles, amics o família. De totes les seves pel·lícules, potser una de les que millor resumeixin el seu univers personal sigui Saturno Contro (en castellà la van traduir com “No basta una vida”). Sense cap dubte, hi ha molt d’Özpetek en altres dels seus treballs, com Le fate ignoranti o Mine vaganti, però Saturno Contro (2007) sembla que li va sortir de les entranyes. I el que li va quedar per sortir, vas explotar tres anys després a Mine vaganti (2010).

Hi ha un moment en què el protagonista de Saturn Contro, Lorenzo, observa amb atenció als seus amics, que es troben sopant a casa seva. Els observa, sap que són el seu món, però necessita allunyar-se per veure-ho amb certa distància. Per veure’s a si mateix projectat en els seus amics i a través dels seus ulls. És una situació breu, potser de poca importància per a l’espectador que no coneix l’obra d’Özpetek, però és una senyal inequívoca del seu ADN. També ho és que ens mostri les restes del sopar, els plats bruts, sobre la taula hores després o l’endemà que hagi tingut lloc. Com si fos una natura morta ja consumida. A la vida, al capdavall, busquem això: rialles, diversió, amor, relacions, però després arriba un final i només queden les restes. I això és sempre tan evident que tendim a oblidar-ho. I aquí és on el director turc, que tret d’una excepció sempre part de guions originals escrits per ell mateix, posa el focus. És el dit a la nafra. A diverses de les seves pel·lícules, d’alguna manera o altra, ens adverteix: cadascú és responsable de la seva vida, de la seva felicitat, no esperis a envellir per lamentar pel que no has fet, pel que no has viscut. Si ens sentim tristos o insatisfets, per què conformar-nos? La mort no sempre arriba després de les arrugues.

A Saturno Contro tenim un grup d’amics que en les primeres escenes fan gala d’una vida gairebé perfecta. Són feliços, es diverteixen, gaudeixen de l’amistat en un sopar a casa de Lorenzo (Luca Argentero) i el seu nuvi Davide (Pierfrancesco Favino), els quals semblen la parella més afortunada per tenir-se l’un a l’altre. No obstant això un fet inesperat fa que el món que comparteixen tots es vegi sacsejat i encara que això els uneix encara més, no poden evitar que les seves debilitats aflorin. I és així com Özpetek situa els seus personatges prop de l’abisme, perquè efectivament en la vida hi ha rialles i diversió, però també dolor. I aquest xoc de realitats el traspassa el director a l’espectador amb escenes dramàtiques, però també amb altres plenes d’humor (divertidíssim i entranyable el paper secundari que interpreta Lunetta Savino).

Una pel·lícula molt semblant en el seu argument a Saturno Contro és la que va fer tres anys més tard el director francès Guillaume Canet, Les petits mouchoirs, encara que és cert que el tema de les reunions entre amics que han de superar un fet inesperat no és res nou. Amb tot, Özpetek aconsegueix donar-li personalitat a aquesta història i per això utilitza a alguns actors que són marca de la casa per a ell, com Stefano Accorsi i Margherita Buy (que ja sortien a Le fate ignoranti) i el retrobament aquí és un clar gest de complicitat als fans d’aquella pel·lícula, i la sempre incombustible Serra Yilmaz, la seva musa, que poques vegades no apareix en els seus films. Alguna escena hi ha que caldria polir, però en general Saturno Contro és una de les pel·lícules més suggeridores i completes d’Özpetek.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES