Això són gelats o muntanyes? Art i reflexió a La Puntual

Aldo Urbano exposa a Sant Cugat del Vallès

 

Albert Mena. Sant Cugat del Vallès

A l’última exposició de La Puntual (Sant Cugat del Vallès), combinacions de colors impossibles esdevenen muntanyes. Aquestes han estat esquitxades, o ho estan sent en aquest moment, per pertorbacions, potser sísmiques, potser psicològiques, o qui sap si metafísiques. Al mateix temps, diverses figures sorgeixen d’un espai més enllà de la muntanya , o potser d’un espai més proper, i han resultat també afectades per les mateixes, o d’altres, pertorbacions. I els colors i formes de les figures entren en una relació mutant, variable, amb la muntanya. La muntanya, potser símbol universal d’estabilitat i constància. Les figures (els gelats?) potser representants de la varietat, el contrast, el xoc. I què en traiem, d’aquest vaivé entre coses i relacions, formes i pertorbacions? La sensació de que el present no és tant lluminós com ens indiquen els colors que omplen els quadres, vius i de gran impacte; però no perquè no ho sigui, de lluminós, que potser ho és, o potser no, sinó per una qüestió més profunda: si els quadres ens semblen obscurs és per la por que tenim al canvi constant.

I és que aquest és possiblement el concepte que trobem en estat pur dins de l’exposició: la ruptura que es produeix en un instant específic, i les energies que el defineixen. Aquest podria ser el tema que, sota combinacions de formes abstractes diferents, es repeteix: l’abans, el durant i el després d’un esdeveniment, tots tres presentats simultàniament, mostrant la cadena d’accions que han portat al pre a convertir-se en post. Aquesta petita narració es presentaria capturada en una sola imatge, com si es tractés de l’explicació gràfica d’un fenomen biològic en un llibre científic, però que no fa explícit el seu contingut. El canvi, en tant que no faria referència a cap objecte específic, quedaria capturat en la seva noció més elemental, la diferència, el salt entre l’abans i el després; ja sigui dins un entorn orgànic i biològic, o un experiment amb ones sonores, la modificació queda sempre subratllada. La diferència, element de distanciament i obscuritat per antonomàsia, seria allò que Urbano plasma sense donar-nos cap altre tipus d’explicació. El que és ja no és el que era, i el que vindrà no ens resultarà fàcilment comprensible.

Així doncs, formes recurrents i variacions, constàncies i contrastos, es produeixen en les obres més recents d’Aldo Urbano (Palau-Solità i Plegamans, 1991), pintor de decidida trajectòria professional (la Galeria Balaguer el representarà a la fira Swab d’aquesta tardor), i que presenta aquesta exposició sota el comissariat de Caterina Almirall (Sant Cugat del Vallès, 1986), amb qui ha col·laborat en altres projectes (El Gran Muelle). La present exposició, titulada Are those icecreams or mountains?, resulta així un esforç a quatre mans. La història de com ha estat constituïda l’exposició té força suc, i és que un altre artista resident a Granollers, anomenat Ángel, també hi presenta obres, tot i que des d’un punt de vista genuïnament interessant.

 

unnamed (2)

>

La seva aportació a l’exposició sembla resultat de la petició expressa d’Urbano i Almirall, el primer dels quals va trobar idees captivadores dins la pràctica d’artista de l’Ángel. Aquest últim regenta una botiga de llaminadures, mentre que l’altre és resident d’una fàbrica de creació propera. Diu Urbano que de gran vol ser com Ángel, “pintar les seves xuxes“, com si estar envoltat de llaminadures hagués, d’alguna manera, afavorit la praxi artística del pintor. Ángel seria un creador amateur, no professional, però coneixedor de la història de l’art, ja que no només vincula la seva producció a una corrent artística, la pintura “naïf”, sinó que també duu a terme una reflexió sobre la seva obra, tal i com ens segueix explicant Urbano al full informatiu. Ángel busca “donar forma a estampes d’una visió passada, entretenir-se recordant…”, i això resulta d’especial interès en un entorn cultural on la praxi de l’artista pot incorporar dins la seva obra la reflexió d’artistes forans,  alternatius, “més enllà del marge”, com en el cas de les obres d’Emma Kay i Andrés Fernández al MACBA. Els dibuixos d’Ángel prendrien rellevància al costat de les obres d’Urbano en pretendre dibuixar el record de quelcom, mentre que els quadres del pintor oferirien abstraccions pures. La tècnica de pintura naïf s’oposaria a l’entrenament acadèmic i professional. La discreció a la virulència, la claredat al misteri. Tot un joc de relacions, de similituds i oposicions, expressada en la relació entre quadres i dibuixos.

Així, la noció de diferència, que com hem dit anteriorment donava cos a l’obra més recent d’Urbano, torna a aparèixer, però expressada dins un altre context. En aquest cas, seran les paraules d’Almirall les que ens delimitaran el camí a seguir. “Quina és la diferència entre un pintor naïf i un pintor professional?…” es pregunta la comissària, i segueix: “La concepció d’un dins i un fora (…) dibuixa una situació en què els binomis són necessaris per descriure les coses en si”. Professional i amateur, ortodox i heterodox, unitat i alteritat. Tot això ho trobem entre els quadres que presenten Urbano i Ángel, i aquesta multiplicitat l’aprofitarà Almirall per a desenvolupar un dels objectius de l’exposició, emprant idees del filòsof italià Giorgio Agamben: esborrar la línia que genera la dicotomia, la diferència, seria aturar la creació de sentit que genera, però en tant que aquesta línia no és fàcilment recognoscible, ja que es troba amagada en les tenebres de la creació contemporània, resulta molt difícil especificar quin paper juga cada element, què s’ha de destacar de cada creació particular, quina escala de valors pren preponderància respecte les altres. Almirall busca, així, generar dubtes sobre la relació mateixa que s’estableix entre els quadres dels pintors, però no perquè aquesta no sigui evident, que potser ho és, o potser no, sinó perquè amb les obres de l’exposició el que es busca és capturar una  relació concreta, específica, però que tal i com fan els quadres d’Urbano, s’oblidi de dir-nos a què està fent referència. El que quedarà, al final, serà la sensació d’haver observat quelcom màgic, un fet que no podem explicar. La pregunta “Are those icecreams or mountains?”, divertida i exagerada, dolça i àrida, quedarà sense resposta, però no sense haver remogut el nostre cervell.

 

unnamed (1)

 

I si per a nosaltres les obres i textos de l’exposició han resultat encisadores i alhora misterioses, com un joc, però profund i ple de contingut, de la mateixa manera podem descriure l’organització de l’espai amb què Almirall i Urbano han creat l’exposició, amb una atenció al detall absoluta, i aprofitant els recursos de La Puntual. Imatges extretes del taller del pintor a una paret, una màquina de fer cotó de sucre al centre, quadres naïfs i professionals organitzats per parelles, però també sèries i variacions de motius, reminiscències entre obres que es troben en parets oposades dins l’exposició, música, i una il·luminació que enforteix els colors dels quadres. Tot un entramat de factors que constitueixen una experiència formidable, però que demana atenció per part del visitant.

Are those icecreams or mountains? aconsegueix, doncs, crear un espai on la dinàmica artística i la reflexió estètica es donen la mà per a establir un “estat de la qüestió” tant plural i simple, confús i evident, com la societat del nostre temps. I si el camí per pujar la muntanya no resulta exempt d’esforç, també diem que la dolçor del gelat amb què el seguim fa que l’experiència sigui indubtablement positiva, generosa, i per a recordar. Urbano, Almirall i Ángel, ens conviden a celebrar la creació, des de molts punts de vista, però sense perdre el bon humor i les ganes de viure. I qui sap si, en el fons, el camí que estem seguint pujant la muntanya no sigui res més que la cúspide d’un gelat descomunal. En aquest cas, la boca que necessitaríem per a degustar-lo seria també gegant. Però, reflexionant, també podríem buscar altres maneres de gaudir-ne, de l’icecream monstruós, com deixar-nos caure per la pendent. Lliscant gelat avall, quin fotimer de coses que podríem veure.

Deixarem que siguin Urbano, Almirall i Ángel qui, en properes ocasions, ens expliquin què veuríem gelat avall. Fins llavors, tornarem a La Puntual, i tornarem a reveure i rellegir allò que ens ofereixen, perquè no només és un viatge plaent, sinó també sorprenentment profund. No s’ho perdin.

 

__________

Are those icecreams or mountains? / Art d’Aldo Urbano / Galeria La Puntual (Av. de Rius i Taulet, 120, de Sant Cugat del Vallès) / Fins el 22 de novembre / Entrada gratuïta

Categories
ARTDibuixPintura
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES