Viatjar, viure, sentir

A 'El tren de Bagdad', Manuel Forcano viatja per cultures i tradicions, pel temps i per l'espai

forcano

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

M’agrada pensar que tot viatge és una aventura en el temps i en l’espai, un mode de connectar no només amb altres cultures i tradicions sinó també amb altres èpoques. Vist, a més, a quina velocitat canvien els paisatges i com alguns indrets que abans acollien a milers de turistes encuriosits ara són presa de la guerra i el terrorisme, viatjar és encara més una necessitat existencial i de connexió amb un món que es transforma i que en certs aspectes desapareix. Qui hagi passejat per les ruïnes de Palmira segur que mirarà d’una manera més personal el conflicte de Síria; qui hagi estat al carrer dels llibreters de Bagdad percebrà d’un mode diferent la devastació a Iraq. Perquè d’alguna manera, el que s’ensorra és una part del nostre propi món, d’aquelles parts de les persones que s’han construït amb les experiències de cada viatge. Davant d’aquesta destrucció, la memòria s’erigeix com un necessari baluard on protegir els records d’allò que va ser i que, amb sort, algun dia tornarà a ser. No oblidem que viatjar i recordar els nostres viatges són també una manera de connectar amb nosaltres mateixos.

El poeta Manuel Forcano (Barcelona, 1968) obre el primer poema del seu llibre El tren de Bagdad (Proa, 2004) amb uns versos del poeta turc Ahmed Hasim: “Ens queda el plaer de la memòria / en aquest món que s’apaga i s’enfosqueix”. Tot seguit ens convida a pujar a aquest tren que va cap a la capital iraquiana des de l’estació d’Alep, a Síria. És un vagó de tercera classe, sense portes, amb seients de ferro, amuntegament, calor, poc espai. Un trajecte incòmode, excessivament calorós, la suor rellisca per tot arreu. Més enllà de les finestres s’imposen les terres desèrtiques (“la via era la clenxa d’aquell paisatge calb”). En canvi, és un tren anomenat desig: desig de viure, de conèixer i reconèixer-se, d’estimar, de transcendir. De tant en tant, aquest comboi s’atura en alguna estació, des d’on per les finestres es colen perfums, colors, veus i imatges que ens traslladen a una altra realitat i un altre temps: “Un venedor m’oferí essència de flors, / mirra, aigües de gesmil, almesc, / olis de mareselva dels oasis, / pol·len perfumat, i en una ampolla, neu del Líban”. És l’estació de la ciutat siriana de Raqqa, feu de l’Estat Islàmic al 2015. Què ens queda avui d’aquelles essències? Què li queda al poeta d’aquell viatge? Els records i l’enyor.

Els poemes de Forcano són sempre un estímul per endinsar-nos en paratges llunyans. Llegir els seus poemes és, de fet, una manera de viatjar i de conèixer, és una experiència sensorial. L’autor ens fa de guia com quan un arriba a un antic castell i escolta a través de les parets el xivarri de les festes i el xiuxiueig de les traïcions que s’han esdevingut al seu interior al llarg dels anys: “Hom cerca entre les pedres / bocins d’aquells miralls on va quedar gravat / el goig. Encara ara / somnien el plaer dels altres”. Precisament, aquest tren de Bagdad és també una invitació a esprémer els nostres plaers, a recórrer el nostre cos, a ser valents i treure-li el màxim suc a les emocions: “no t’ha fet por abandonar-te al goig / amb qui has trobat més exacte al teu desig / i has fet teu el risc de l’arbre fràgil / que vol sencera / l’esquena de l’ós gratant-se al tronc”. És, per tant, un viatge interior i exterior, una aventura de recerca de l’altre, d’uns paisatges, d’una cultura, d’una història, però també d’un mateix.

En aquest lost in translation poètic, Forcano ens parla en realitat de l’ésser humà, que necessita omplir-se constantment, però també formar part d’alguna altra cosa (“jo era aigua que vol set”), gairebé com aquella reflexió de Blai Bonet que deia que “l’home és com el mar: penetra i és penetrat, reflecteix i és mogut per la vida celeste”. A El tren de Bagdad l’aigua “es penetra a ella mateixa”. Trobem en aquests poemes, doncs, la necessitat de completar-se amb el desig, amb una altra persona, amb emocions, amb plaers, passió. Perquè si “la immortalitat només dura uns instants”, és bo haver-la pogut gaudir. D’aquesta manera ens trobem amb versos com aquests: “El desig és una alarma / que t’avisa que som vent / i necessitem banderes”. I tot i que el desig pot moltes vegades fer mal (“et desitjava com un conill / que corre a camp obert / i espera a l’esquena / el pessic definitiu dels dits de l’àliga”), no sembla natural no satisfer-lo (“vaig entendre que no complir el desig / és arrencar el mar dels llavis de la platja”). La passió és la consumació del desig, allò que ens fa immortals durant estones o temporades, tots som immortals fins que morim, tot és etern fins que s’acaba: “Però la passió viscuda en temps tan breu / em féu ser vaixell enamorat / del fons del mar, i ara ho recordo / com qui contempla emergir / lenta / l’última bombolla d’aire que surt d’un derelicte”.

El tren de Bagdad ens parla també de la bellesa. La bellesa d’allò exòtic, d’allò quotidià, d’allò conegut i d’allò desconegut. D’allò que es té i d’allò que es perd. I la bellesa, com la passió, se’ns presenta com un goig que pot ser arriscat (“les flors més vistoses / creixen només als camps de mines”) i que fa mal quan s’esvaeix. Tot plegat –la bellesa, el desig, la passió, el viatge- queda viu en el record, tot i que la memòria perd color “com una bandera massa temps al vent”. Qui pot recordar, però, és perquè ha viscut i “és ric / qui somriu en recordar”. La poesia de Manuel Forcano no només és memòria personal, és també memòria col·lectiva. És universalitat dintre de la particularitat. És l’explosió de la vida reflectida en els seus límits. Els seus versos són d’una preciositat tan sublim, que sempre deixa un pòsit d’impotència, potser perquè un se sent una mica insignificant davant l’experiència del temps, de la vida, de l’amor i, és clar, de la mort. Tot allò del que, amb tanta subtilesa i contundència, ens parla Manuel Forcano. La seva poesia és sempre un viatge que ens recorda que “viure és ser un vaixell / que suporta el blau del cel al seu damunt / i a sota el blau del mar”.

 

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES