Llegir Antònia Vicens: ‘Banc de fusta’

El llibre aplega quatre relats que tenen punts en comú amb les primeres novel·les de l'autora de Santanyí

bancdefusta

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El 1968 va ser un bon any, a nivell literari, per a la mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941). A l’edat de 27 anys publicava els seus primers dos llibres. Un, Banc de fusta, un breu recull de quatre relats, alguns dels quals ja havia estat guardonat prèviament en algun certamen literari. L’altre, 39º a lombra, es va endur, ni més ni menys, que el Premi Sant Jordi. Un prometedor debut per a aquesta escriptora que mai ha volgut renunciar a ella mateixa, cosa que li ha permès crear una obra molt personal i autèntica (alguna cosa bona ha de tenir poder escriure sense haver-se de preocupar de vendes, premis literaris i compromisos editorials!).

Banc de fusta (Editorial Moll) s’obre amb el relat El pintor, en el qual un artista s’enfronta a la realitat de què fa més de dos anys que no ven cap quadre. La seva dona està desesperada, no només perquè deuen masses mensualitats del lloguer de la casa, sinó també perquè ell sembla haver perdut l’interès en ella, qui no para de preguntar-se com pot tornar a agradar el seu marit. En Jordi, ell, li diu “estimaves de mi allò que prometia, no allò que era”, i ella li respon “P’entura m’enamorares amb colors. T’he estimat dins es fracàs i sa pobresa. I com a esposa, mai no t’he negat res”. Però ell travessa una crisi a diferents nivells, no viu la vida que li agradaria, ni està transcendint com artista ni se sent gaire atret per la seva dona (“na Bel així mateix era bella. Però mai no ha sabut respondre a les seves exigències de l’esperit i de la carn. És una persona completament pràctica, normal”). És per aquesta insatisfacció que el Jordi se sent seduït per una dona que ha passat de manera fugaç per la seva vida i de la qual només li queda el record, un retrat que està pintant i una carta amb retrets.

Al segon, Lespera, la Magdalena és qui se sent insatisfeta amb la vida que té. Es va casar molt jove, amb 19 anys, amb en Miquel. Al principi de la relació, ell li demostrava amor i consideració, però una vegada casats, tot canvia. Ell és cuiner en un hotel i ella, per estar junts, entra a treballar al mateix lloc, però la realitat no és gaire encisadora. L’ambient de decepció recorda aquell que ens mostrava Antònia Vicens a 39º a lombra. La Magdalena no demana massa a la vida (“m’ha de bastar una retxillera de sol damunt ses rajoles per ésser feliç”), però el seu home no li posa les coses fàcils, sobretot quan comença a fixar-se en les estrangeres que s’allotgen a l’hotel. En un temps, els anys 60, en el qual les dones han d’assumir l’injust rol que els ha tocat, la Magdalena ha de començar a pair la vida que l’espera.

Al tercer relat, El novici, el protagonista és Rafel, un jove picapedrer que sempre ha estat una mica bala perduda, un noi més interessat a fer el baliga-balaga i jugar amb les dones que a centrar-se en la vida. Ell mateix n’és conscient, però tot canvia quan arriba al poble una família amb onze fills, el més gran dels quals és la Marta, de qui s’enamora perdudament. Ella sembla tot el contrari de com és ell: una noia responsable, que gairebé porta tot el pes de la seva família a la seva esquena, mentre la seva mare es lamenta mirant per la finestra. Des de ben joveneta, la Marta ha cuidat dels seus germans i s’ha encarregat de fer la feina a casa. Tota aquesta dedicació i el caràcter massa sever del seu pare, però, l’han privat de gaudir de la seva pròpia vida i de pensar en qualsevol altre futur que no sigui el de fer-se monja (el Rafel li pregunta “¿no t’agrada que t’acariciïn?” i ella li respon “no vaig néixer per ésser acariciada”). Ell lluita per estar amb ella i tot i que el seu amor és correspost, la Marta sembla tenir les coses massa clares.

El relat que tanca el llibre, El pa dels primers dies, és un retrat del desencant que senten dues noies que han deixat els seus pobles per anar a ciutat a treballar en un hotel. Arriben carregades de somnis, però amb el pas dels dies, s’adonen que res del que tenen no és ferm, ni tan sols els seus amors, que són com sorra tancada en un puny, que com més fort la premen, més fàcilment s’escola. Les seves vides, en aquest cas també, recorden a les dels personatges femenins de 39º a l’ombra. De la Catalina sabem que s’ha lliurada al temps i que vol que els dies decideixin sobre ella: “Tanmateix no som el que volem. Inútil posar els ulls en una meta, lluitar per ésser o obtenir… La felicitat ha de ser una cosa molt més senzilla. ¿P’entura saber gaudir el que una és i té?”. La Margalida s’aferra al seu amor amb un home més gran que ella que li transmet el seu amor i les seves pors de què a l’hotel s’enamori de qualsevol altre jove, però ell, en canvi, conviu amb una altra dona i les seves paraules semblen més un joc que sentiments reals. Mentrestant, la Margalida somia i pateix: “vull creure que m’estima”, diu, i més endavant: “em moriré demà si no en sé noves. ¿Si deixàs d’estimar-me?”). Ella ha abandonat la seva vida al poble i ha anat a ciutat per poder estimar lliurement, perquè a casa seva a ell no l’acceptaven, igual com van fer altres dones en els llibres d’Antònia Vicens. La realitat, però, no ofereix gaires satisfaccions.

Si agafem els seus primers llibres, al 1971 publicava Material de fulletó, veurem clars punts en comú entre tots ells. El més important és el retrat que fa de la vida en un poble rural de Mallorca als anys 60, una època en què les illes s’obrien cada cop més al turisme. I d’aquest retrat, l’autora para especial atenció al rol de la dona, obligada a acceptar un trist destí: mantenir una moral ferma fins el matrimoni, aprendre a assumir les feines de la casa, saber cosir per si d’això se’n pot fer un ofici en el futur, casar-se ràpid encara que l’home no sigui per tirar coets, tenir criatures i ocupar-se d’elles, mirar cap a un costat quan l’home tingui relacions amb una altra dona i acomodar-se en aquest estat de tristor per tal de no queixar-se i patir gaire.

Per altra banda, Antònia Vicens també ens parla de l’altra cara de la moneda, la de la vida a la costa, on van els homes i dones de poble a treballar del turisme, en botigues i hotels. Allà esperen alliberar-se, poder estimar sense remordiments, cercar una oportunitat, però no és gens fàcil; tot i que no visquin al poble, porten la vida de poble dintre: els homes es comporten igual i les dones pateixen de la mateixa manera. A Banc de fusta podem trobar alguns d’aquests conflictes, però és llegint altres títols com 39º a l’ombra o Material de fulletó que el lector pot tenir una visió global de l’univers que vol reflectir Antònia Vicens: cadascun d’aquests llibres afegeix sentit a l’altre. I que fàcil és deixar-se atrapar pels seus personatges.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES