El vertigen de la tomba

La principal trilogia de Jaume C. Pons Alorda, recollida a 'Tots els sepulcres'

TotsElsSepulcresMitjana

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

El món de la literatura és un univers decididament complex. Més enllà de gustos, cànons i manies, són diversos els fronts a què s’encaren els autors, per no parlar de les obres, els lectors o les editorials. No és el mateix ser llegit que comprat, criticat que ressenyat, bo, mediocre o, senzillament, ignorat. És més: sovint, els patrons s’entrecreuen i generen esquemes mai no coneguts abans, genuïns i únics en el nostre panorama literari que, ja de per si, és excepcional. La recent publicació de la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), de Jaume C. Pons Alorda, n’és un clar exemple.

El cas de Pons Alorda (Caimari, 1984) és digne d’atenció. El poeta és, sense cap mena de dubte, un dels rapsodes més coneguts de la seva generació: les seves gires maratonianes l’avalen com un monstre del recital, on ha exhibit les seves taules i fins i tot s’ha exhibit a ell mateix amb passió. La seva traducció de Fulles dherba (Edicions de 1984, 2014), de Walt Whitman, li ha atorgat un ampli reconeixement tant pel que fa al públic lector com a la crítica, fent-lo mereixedor del darrer premi Cavall Verd – Rafel Jaume i del de la Crítica de la revista Serra d’Or a la millor traducció. És, però, en la seva faceta com a poeta que ens envaeixen les preguntes: ha estat Jaume C. Pons Alorda llegit suficientment? I, qui ho ha fet, li ha prestat l’atenció que es mereixia? Fins a quin punt els lectors més impressionables s’han deixat guiar pel personatge que Jaume ha arribat a desenvolupar i no s’han lliurat a la seva veu poètica sense prejudicis ni cotilles?

És en l’àmbit d’aquests dubtes que apareix —es recupera— la trilogia Tots els sepulcres, tres dels volums més reeixits del poeta mallorquí, que aparegueren entre 2008 i 2010 i que pràcticament ja no es podien trobar a les llibreries. La comprenen Els estris de la llum (2008), Cilici (2009, Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia) i Carn vol dir desaparicions (2010) i, tot i ésser concebuda com una trilogia des del moment de la seva creació, aquesta és la primera vegada que es presenta com a tal al lector.

En el pròleg del llibre, Pons ens avisa: “el germen d’aquest volum poètic fou la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terron, amb la mediació de Pere Perelló i Nomdedéu, Alícia Bertran Jordà, Margalida Pons, Emili Sánchez-Rubio i Pau Vadell i Vallbona”. Així, l’autor ens situa entre les coordenades poètiques i humanes de la trilogia, tan característiques com la seva pròpia veu: “d’aquell descobriment, i d’aquella fascinació que encara ara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen de forma definitiva, tal com en un principi foren somniats”, afirma. I ho arrodoneix tot duent-ho a allò més essencial, més esquemàtic —poètic, potser?—: els tres sepulcres que ens presenta simbolitzen ni més ni menys que “el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”.

 

Els estris de la llum (2009)

Aquest primer recull, publicat originàriament a la desapareguda i ja mítica col·lecció La Cantàrida, de Documenta Balear, va precedit d’un pròleg d’Àngel Terron, en què el poeta descriu Pons com una “efervescència poètica contínua i continuada”, i es clou amb un epíleg de Pau Vadell i una nota meta-crítica de Pere Perelló. No debades, Els estris de la llum són l’espurna que ho encén tot, la paraula iniciàtica que inaugura l’incendi descontrolat i violentíssim que conforma la trilogia.

En aquest, Pons hi elabora tota una poètica de la llum, com ho féu el seu admirat Blai Bonet amb el color: “El manament perdut: / no confiaràs. // Tot, excepte la llum, és fals.” Sota aquest precepte, el poeta ens endinsa dins un sepulcre de clarobscurs, en què la brillantor més encegadora conviu amb les ombres de l’ambigüitat i d’allò més mediocre: “Maleït món miserable. / Maleït món miserable. / L’únic que et salva / és la paraula”. I, davant l’escomesa de la pèrdua i la incertesa, ens encara a allò que és palpable, ver: “Ara que ens hem vist els ulls / coneixem el color de la veritat”.

És també en aquest primer volum que el poeta recrea alguns dels temes més recurrents a tota la seva obra, com són l’ambigüitat del gènere i el culte a la feminitat —“És un crim desitjar els éssers / que tenen el mateix sexe que / té la teva mare?”— o bé la supremacia del jo enfront del vosaltres que asfixia: “Jo he vist l’infinit davant mi, / i tenia el meu rostre”. Sense les ombres, sense el patiment, sense el maleït món miserable que canta el poeta, no serien possibles l’infinit, la subjectivitat o la passió.

 

Cilici (2009)

El recull central de la trilogia, que fou mereixedor del Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de  poesia 2009, s’emmarca també entre dos textos prou significatius. En primer lloc, un pròleg de Felip Demaldé, un dels mítics autors de l’editorial Tafal, que considera que “els poemes de Jaume C. Pons Alorda són exercicis egipcis de conjurament contra la mort”, i en segon lloc, un epíleg del també poeta Emili Sánchez-Rubio, que descriu Pons com “un home gran, excepcionalment gran, únic en la seva espècie, un aristoi en el sentit etimològic de la paraula”.

Més enllà d’aquestes lloances, el cert és que Cilici és una de les fites més altes de l’obra poètica de l’autor. En aquest, el poeta hi despulla la fosca, ens hi fa encarar tal com a Els estris de la llum ell s’enfrontava a l’infinit d’ell mateix. Ara sabem que també “hi havia fosca dins Ell, / i brillava”.

Amb Cilici, Jaume C. Pons Alorda ens ofereix la perfecta metàfora d’allò que és la poesia: un dolor auto-infringit, inevitable, que es va arrossegant i ens fa coixejar mentre feim via. I que, tot sigui dit, ens suposa també els millors moments d’il·luminació místico-masoquista.

Per damunt de tot, cal dir que Cilici és una invocació dels grans noms que Pons esmentava al pròleg de tot el llibre: són, sobretot, els de la generació dels setanta, autèntics fetitxes de l’autor de Caimari. Una invocació efectuada més per creença que per convicció, sense gaire esperança: “No t’esforcis / amb aquest patètic joc literari / que estàs fent, amb aquest inútil / diàleg amb els morts, perquè / després de la primera mort no / n’hi ha cap més i perquè els morts / no parlen, ni tan sols / els víctimes de necrofília”.

El lector podrà trobar a Cilici una de les veus més sorprenents que pot tenir el polièdric i polifònic Pons Alorda, una veu lúgubre, de velluts negres, pessimista potser: “Ja he decidit la meva tomba. Serà / un calorós dia d’estiu, el primer de molts altres, // sota el gran rapte de les sensacions”. El poeta no té por de parlar de la pròpia mort perquè és conscient que “tots els morts sempre s’enamoren de la terra”.

I si el cilici és mortificació, ho és de la carn i de l’ànima del poeta. Per això, trobam també en aquest recull anticipacions de la carnalitat que envairà els versos del darrer volum: és entre la carn pútrida, entre els cadàvers devorats pels cucs que ens suggereixen ressons de Ferrater —“La rosa / és el / prostíbul / dels / insectes”—, que Pons se’ns confessa: “penses els seus ossos / i això és el màxim / que t’acostaràs / a ella”.

 

Carn vol dir desaparicions (2010)

El recull que clou la trilogia, amb pròleg de Pau Vadell i epíleg de Jaume Munar, és, doncs, la continuació necessària del culte a la carn iniciat a Cilici mitjançant la mortificació. Entre els dubtes de la llum i de la fosca, la vida i la mort, la poesia i el no-res, la carn se’ns presenta, en certa manera, com l’única certesa palpable. Carn vol dir desaparicions és el llibre de la carn, en tots els sentits: una carn passional, física, però també metafísica, que ens brinda noves reflexions entorn de la mort i el naixement. Extrems que, de tan oposats, es confonen i generen una bella paradoxa: la carn que, finalment, desapareix. La vida que mor.

I, si bé aquest tercer recull segueix sota la influència dels autors insígnia que esmentava Pons, una nova referència plana damunt els seus versos: és la veu d’Ausiàs March, patriarca de la poesia catalana i autor, de fet, de nombrosos poemes amb la carnalitat com a protagonista. No debades, citacions a la seva obra enceten i tanquen el volum. Fins i tot es podria dir que alguna de les composicions de Pons ausiasmarqueja:“la carn sempre vol carn / i mai res la detura”, o bé “si la carn / sabés què és la carn / desapareixeríem”.

Més enllà de les influències directes o indirectes d’aquest llibre, llegint Carn vol dir desaparicions hom té la sensació que la principal referència del seu autor ha esdevingut ni més ni menys que ell mateix: lluny de la reiteració, Pons recrea algunes de les temàtiques que ha tractat als volums anteriors i ho fa amb una solvència que fa difícil imaginar una continuació més enllà de la naturalesa cíclica i retroactiva de la trilogia. Així, en aquest recull podem reconèixer altra vegada el Jaume més lúgubre i pessimista —“No hi haurà res que sobrevisqui / aquests últims instants insalvables. / Ho sé. Ho he fet altres vegades”, o bé “Hauríem d’educar-nos en la pèrdua / puix aquest és el destí de l’home: / perdre-ho tot.”—, així com també el seu interessant discurs entorn del gènere i la corporeïtat: “Tinc mil sexes, / i mil vegades menstruo. / En mi la fosca / es dessagna, / extirpació galàctica / del deliri. / Com t’atreveixes tu a parlar-me / de sang?”. Cal ser dona per conrear una poètica del cos? Pons, coneixedor de la pròpia carn, que és en definitiva la de totes les persones, ens demostra que no.

 

El vertigen de la tomba: llegir una trajectòria

Poques coses es poden afegir als tres volums que conformen la trilogia Tots els sepulcres. I, si prestam atenció al fabulós epíleg que Antònia Vicens, reconeguda per Pons i molts d’altres —entre els quals m’incloc— com la gran dama de les lletres catalanes, encara són menys els dubtes per aclarir. Per a Vicens, Jaume és “com un místic que vol fer-nos participar de la seva fe exaltada, un instant de transport espiritual”. Ell ens ha cavat aquestes tres tombes generadores del llenguatge, per tal que puguem gaudir de la visió privilegiada que atorguen, també, les profunditats. Segons la poeta, és de fet “de dins del ventre de la terra on millor es pot sentir la veritable veu de la natura i de l’espai còsmic: el crit de les pedres. Els bels de les constel·lacions. Els aldarulls dels morts.”

Convidam, doncs, tots els lectors a submergir-se en els sepulcres d’aquesta trajectòria iniciada i consolidada, que lluny d’evidenciar un final per a un autor en suggereixen un retorn proper i potent. Mentrestant, però, ens endinsarem en el clot i ens farem la humitat nostra, nostra la bavor dels versos que suren a l’aire i neixen i moren en la nostra pròpia carn, que és la de tots.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES