L’univers de Ferzan Özpetek: ‘Cuore sacro’

Una reflexió sobre la bondat, el que podem fer per ajudar els altres i quins són els límits de l'altruisme

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Al cinema del director turc resident a Itàlia Forcen Özpetek de vegades ens trobem amb situacions inversemblants (o, si més no, forçades) que, en canvi, són els eixos argumentals de les seves pel·lícules. Un cas és el de La finestra di fronte (2003), en la qual una parella en crisi acull a casa a un ancià desorientat que ha perdut la memòria, enlloc de solucionar l’assumpte ràpidament portant l’home a una comissaria. A Magnifica presenza (2012), un tipus lloga una casa en la qual no és l’únic inquilí, ja que tota una companyia de teatre morta en els anys quaranta continua deambulant entre les seves parets. I a Cuore sacro (2005), una rica empresària, Irene Ravelli, pateix una radical metamorfosi quan hereta un palau propietat de la seva mare, morta recentment.

A l’inici de la pel·lícula, Irene (Barbora Bobulova) és aclamada quan recull el seu premi a l’empresària de l’any. Paral·lelament, dos dels seus més íntims amics se suïciden després de vendre-li a Irene la seva empresa. La filla de la parella morta l’acusa de ser la culpable de la tragèdia, rebutja la seva ajuda i li diu assassina. Però la vida segueix per Irene Ravelli, qui ha de gestionar el nou patrimoni que ha heretat. Assessorada sempre per la seva despietada tia (Lisa Gastoni, qui tornava al cinema amb aquesta pel·lícula després de gairebé trenta anys allunyada de les càmeres), decideix fer del palau rebut un negoci immobiliari convertint-lo en petits apartaments que posteriorment vendrà. No obstant això, l’atzar fa que es creui amb una nena, una petita lladre de carrer, que es guanyarà el cor i, sobretot, la curiositat d’Irene.

Aquesta petita noia és una caixa de sorpreses. No dubta a mentir, robar i aliar-se amb altres delinqüents, però, alhora, ajuda a l’església del barri repartint menjar als més necessitats. A poc a poc el món d’Irene anirà canviant fins a uns extrems que la seva tieta no tolerarà. Aquesta transformació espiritual de la protagonista proposa una reflexió sobre la bondat, sobre el que realment ofereix tranquil·litat a l’ànima, el que podem fer per ajudar els altres i quins són els límits de l’altruisme. Pot solucionar-se la pobresa només amb diners? Són suficients el sacrifici i l’obstinació d’una persona per aconseguir una societat més equilibrada? ¿Hem d’acceptar que entre nosaltres sempre hi haurà desfavorits i que per moltes mans que omplim, sempre hi haurà altres que s’obrin? Com pot ajudar realment un cor noble?

Les persones sempre podem ser millors, més considerades, decidir que a partir de demà serem més generosos, però poques vegades es produeixen transformacions tan radicals com la que experimenta Irene i aquest és el principal handicap de Cuore sacro. No em crec la metamorfosi de la protagonista, que passa de blanc a negre en tot just uns dies. Entenc les intencions de Özpetek, veig quina és la seva idea inicial, però no comparteixo la manera com la desenvolupa. El personatge de la nena, per exemple, tampoc el veig versemblant (és una espècie d’Oliver Twist saberuda del segle XXI) i crec que el director podria haver fet que, indagant en el món de la seva excèntrica mare, Irene hagués trobat altres motius que justifiquessin el seu canvi espiritual. D’altra banda, l’argument s’endinsa en camins místic-religiosos que poc a poc van llastant la pel·lícula: per exemple, hi ha una escena en què Irene acull entre els seus braços un home amb cabells llargs i barba formant així la imatge de la Pietà. No és que aquesta imatge no sigui bella, sinó que es percep com massa evident, forçada i aïllada dins el film. També hi ha altres escenes que grinyolen, com la visita de la protagonista a una mena de camp de pobresa, on desenes de persones viuen amuntegades sense cap mena de recursos, gairebé com si fos una escena típica de postguerra.

Després d’haver vist diverses pel·lícules d’Özpetek, tinc la sensació que el director (i guionista) parteix de bones idees però no sempre les desenvolupa de forma efectiva. De vegades sembla que sap com començar els seus films i com acabar-los però falla en el desenvolupament. En ocasions és una gran coixesa (com és el cas de L’últim harem, Cuore sacro o Un giorno perfetto) i altres és una petita coixesa puntual (com podria ser La finestra di fronte). Dit d’una altra manera: Özpetek té talent per imaginar històries, però alguns dels seus guions necessiten polir-se abans de materialitzar-se. Alguns lleugerament i altres més a fons. El de Cuore sacro necessitava una temporada al calaix.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES