L’esperada novel·la inèdita de Harper Lee

Edicions 62 i Harper Collins publiquen en català i castellà 'Vés i aposta un sentinella'

vesiapostaMaria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Cinquanta-cinc anys després de Matar un rossinyol, la famosa primera i única novel·la de Harper Lee, arriba l’esperada Vés i aposta un sentinella (Edicions 62 en català i Harper Collins en castellà), fet que s’ha convertit en tot un esdeveniment literari a nivell internacional. Normal, ja que és evident que desperta molta curiositat poder llegir alguna cosa més d’una autora que ha viscut tants anys en el silenci de la glòria d’una sola obra com és Matar un rossinyol. A hores d’ara tothom sap, per poc que s’hagi informat, que el llibre que té a les mans és un text anterior al Rossinyol i que es publica sense revisions tal com ella el va deixar. De fet, es considera la primitiva versió de la famosa novel·la que Harper Lee, seguint el consell de l’editora de JB Lippincott, Tay Hohoff, va reescriure, durant el 1957, tot adoptant el punt de vista de la petita Scout Finch i centrant la història en els anys d’infantesa, durant l’època de la gran Depressió.

Respecte a tot el que s’ha especulat a propòsit de la troballa del manuscrit original, personalment crec que des del punt de vista literari importa poc si el manuscrit era perdut o no, o si es va trobar recentment o fa tres anys. Tampoc no crec que calgui parlar d’una operació comercial com si d’un afer gairebé fraudulent es tractés, com s’ha dit en algun article, ni carregar les tintes en una valoració negativa de la novel·la. Qualsevol diria que tot el que es publica són obres mestres! Passat l’impacte mediàtic dels primers dies de la seva aparició, llegida i païda, crec que és moment de parlar amb calma de la novel·la des del punt de vista literari i del lector. La comparació del disseny de les cobertes de totes dues novel·les ja ens diu molt en síntesi, però val la pena d’aprofundir i d’anar una mica més enllà.

 

El retorn a Maycomb

El primer que cal dir és que la lectura variarà molt en funció de si el lector ha llegit Matar un rossinyol, o no, o de si té present la novel·la gràcies a la versió cinematogràfica de Robert Mulligan en què la figura d’Atticus Finch adquiria encara més relleu i protagonisme que en la novel·la. Vés i aposta un sentinella s’inicia amb un viatge en tren. Un viatge de retorn a Maycom -nom literari del Monroeville natal de Harper Lee-, petita població del comtat de Maycomb a l’estat d’Alabama, que la protagonista, Jean Louise Finch, emprèn, des de la ciutat de Nova York on resideix, per visitar el seu pare. L’arrencada de la novel·la és suggerent perquè centra l’atenció i convida el lector a emprendre el viatge que és tota lectura, i en aquest cas es converteix també per a qui llegeix en un viatge de retorn a un antic lloc conegut. Aquí trobarem ja alguns dels primers indicis d’un canvi sensible i les primeres diferències. El primer i més evident és un canvi de punt de vista narratiu: de la subjectivitat de la narradora protagonista en primera persona del Rossinyol, al distanciament de la tercera persona en què es narra el Sentinella.

Fa vint anys que Jean Louise no passava per l’estació de Maycomb Junction situada enmig del no-res, i en baixar del tren “el món familiar al qual retornava va sortir a rebre-la” però la primera descripció de Maycomb que rep el lector difereix absolutament de la que havia trobat en les primeres pàgines de Matar un rossinyol; ara no és un espai gairebé màgic de descoberta del món amb els seus misteris, sinó una descripció neutra en termes geogràfics, socials i polítics. Els límits d’aquest món ja no són unes quantes cases amunt i avall d’un carrer, sinó milles de terreny esquitxat de nuclis de població aïllats i pobres. El tren mai no ha arribat fins a la població de Maycomb, tot un símbol de la societat aïllada i immobilista que l’habita.  Però per sota del canvi d’una visió subjectiva a aparentment objectiva discorren els lligams sentimentals en forma d’un riu subterrani que es desbordarà en la novel·la i que caldrà canalitzar racionalment.

Jean Louise, c’est moi

Manllevant l’expressió de Flaubert, podríem dir que al lector li passa el mateix que a la Jean Louise: que rep un xoc perquè retorna a un Maycomb que ja no existeix i que potser no va existir mai. La Scout que coneixíem ara és sempre la Jean Louise, encara que la reconeixem perfectament perquè en la seva personalitat d’adulta ha desenvolupat els trets que la caracteritzaven ja de petita: inquieta, inconformista i poc convencional. Vells personatges entranyables han desaparegut, altres romanen i n’apareixen de nous, com el del jove i ambiciós Henry Clinton; d’altres de secundaris esdevenen ara personatges principals, és el cas interessant de l’oncle, el doctor Jack Finch, germà d’Atticus i Alexandra, que té un paper molt important en aquesta novel·la. A grans trets podríem dir que si el tema central de Matar un rossinyol és la descoberta del món, el de Vés i aposta un sentinella és el de convertir-se en adult, el d’aprendre a anar sol pel món i a encaixar les decepcions.

Literàriament no té els encerts del Rossinyol, això és crear un univers, el misteri de la casa dels Radley, la potència dels personatges, l’atractiu dels episodis, el discurs narratiu… Si ha llegit el Rossinyol, el lector del Sentinella hi reconeixerà passatges i episodis, però el que trobarà en aquesta novel·la són ombres d’un passat nostàlgic. Ara bé, si no ha llegit l’anterior, Maycomb no se li presentarà amb l’encant i el poder de seducció d’un univers literari mític de ficció, perquè en el Sentinella l’esbossa, però no l’acaba de crear. Amb tot, el fort de la novel·la són les dots d’aguda observadora de la protagonista, el seu tarannà poc convencional, la ironia i totes les bones intuïcions narratives que hi apunten i que Harper Lee consolidarà en Matar un rossinyol.

 

El pinyol: el racisme

D’altra banda, però, i aquí arribem al pinyol, el tema del racisme i el segregacionisme és el punt més conflictiu de la novel·la, i el que més pot xocar i fer trontollar l’ídol Atticus Finch en el seu pedestal. Estem preparats per deconstruir Atticus Finch? En aquest sentit, s’ha de dir que a Vés i aposta un sentinella, el gran dilema moral del racisme es presenta d’una manera més complexa, més realista i més versemblant, i per tant molt menys simple, sentimental i tranquil·litzadora de consciències que en Matar un rossinyol. Els supremacistes blancs, afirma el doctor Jack Finch, “tenen por de la raó, perquè saben que quan es raona fredament, sempre perden. El prejudici, que és una paraula lletja, i la fe, una de bonica, tenen un element en comú: són dues coses que comencen allà on acaba la raó”. Vés i aposta un sentinella no és una novel·la de bons i dolents, és una novel·la que parla de persones amb totes les seves contradiccions.

Alguns dels moments millors de Vés i aposta un sentinella són sens dubte els flashback, aquells episodis en què Jean Louise torna a ser Scout i rememora la infantesa. Ja es veu que són aquells passatges que van cridar l’atenció de l’editora Tay Hohoff, i dels quals neix l’esperit i el to narratiu del que seria més tard Matar un rossinyol. També són excel·lents les observacions socials. Vés i aposta un sentinella ens presenta una societat segregacionista, de diferències no només entre negres i blancs, sinó també entre gèneres, entre homes i dones. Les reunions de senyores de Maycomb són versemblantment plenes de tafaneries, rivalitats i enveges; i posen de manifest una dependència absoluta dels homes, a més d’unes mentalitats estretes amb una nul·la inquietud cultural. Aspectes aquests que evidentment no encaixen en absolut amb el temperament i les inquietuds de la Jean Louise que s’ha instal·lat a Nova York precisament per fugir-ne. En aquestes descripcions és on més podrem gaudir de la ironia de l’autora. Per contra, les reunions d’homes se centren en la professió, els diners o els temes polítics des d’una òptica ultraconservadora i racista. També és interessant l’observació de les transformacions urbanístiques i socials que ha sofert Maycomb: nous barris, nova societat sorgida després de la Segona Guerra Mundial… que es poden resumir en una certa  “modernitat” epidèrmica i un aferrar-se als costums classistes i conservadors sudistes profundament arrelats. Podríem dir que Maycomb viu simultàniament dos temps que no encaixen bé, com els dos rellotges que simbòlicament porta l’Atticus: el de polsera que marca l’hora i el de butxaca que marca més el temps passat que el present, i que no sempre el dolor artrític de les mans li permet de treure de la butxaca de l’armilla per consultar-lo, i tot i així, els porta sempre.

En definitiva, sembla evident que en deixar de banda la novel·la i reformular-la per convertir-la en Matar un rossinyol, Harper Lee, va madurar molt literàriament, però va renunciar a una bona dosi d’autocrítica de la seva societat. A tall de conclusió, i des d’un punt de vista personal, puc dir que he llegit Vés i aposta un sentinella amb el màxim interès, que he gaudit enormement amb la lectura i la comparació amb Matar un rossinyol (que és com recomano de llegir-la), que no he sofert cap desengany ni trauma irreparable, que malgrat tot segueixo pensant que sempre ens quedarà Maycomb, que m’ha fet reflexionar molt, i que mentre llegia he pensat sovint en aquella famosa frase d’Oscar Wilde: “dispensi, no l’havia reconegut: he canviat molt”.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES