Una oportunitat excepcional: els darrers diaris de Blai Bonet

El Gall Editor ha reunit els textos personals de l'autor de Santanyí
Dietaris-Blai-Bonet-portada-cabas-55-2

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Enguany es compleixen devuit anys de la mort de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), un dels principals autors de la literatura catalana del segle XX i probablement de tots els temps. Es tracta, curiosament, d’un dels pensadors més brillants de les nostres lletres, que alguns consideren —consideram— un geni sense dubtar gens ni mica, i que alhora ha estat un dels més ignorats per part del mercat editorial. Potser és que la seva obra encara és incòmoda per alguns, massa radical per uns altres, a causa de l’actualitat que malgrat tot conté. “L’art és fer-ho tot nou”, proclamava el poeta, i per ventura molts encara viuen instal·lats en la comoditat més pregona del noucentisme, la feina mal anomenada ben feta i la compravenda de llibres a pes.

Emperò passa, de vegades, que la cultura —això és, sí, els agents que la comprenen— ofereix fantàstiques sorpreses al lector atònit, que, davant la brillantor d’una veu com la de Bonet, no entén perquè no el pot trobar a les llibreries. Els darrers anys han estat una fita a remarcar per a tots els blaibonetians: el primer indici de reviscolament fou la publicació d’El mar (2011) per part del Club Editor, i els darrers anys han estat marcats per la publicació dels dos primers diaris del poeta, Els ulls / La mirada (2014), al Gall Editor i la recuperació en un sol volum de la seva Poesia completa (2014) a Edicions de 1984. La publicació del segon tom de Diaris (El Gall Editor, 2014) és una passa més en la tasca de dignificació i posada en relleu del gruix blaibonetià.

L’edició, que comprèn els textos La motivació i el film (1990), Pere Pau (1992) i La vida i els meus instants (1987), ha estat revisada per Pau Vadell i Vallbona, un dels més fervents estudiosos de l’obra del poeta, que en signa alhora el pròleg. “Els diaris són talment això, una recerca de l’home, tan físic i sensual, com espiritual i anímic”, afirma, i ens alerta de la natura hipertextual, radicalment lliure, del recull: “el text fragmentari, tal com es planteja, vol veure la «vida entre vides»”.

La motivació i el Film (1990)

El llibre s’inicia, doncs, amb el tercer diari publicat per l’autor, La motivació i el film, que segons Vadell podria ben bé assemblar-se a la “pel·lícula vital de Blai Bonet, amb tota casta de detalls”. Una pel·lícula entesa en el sentit ampli de la paraula, des de totes les significacions cinematogràfiques que suposa fins a la proliferació de diverses cares que ens presenta del poeta de Santanyí. Sense cap casta de mirament, i amb uns senzills salts de pàgina com a única separació, Bonet ens parla dels temes que el remouen i que el fan viure, que el mantenen actiu. Molts dirien que aquest, doncs, no és un diari a l’ús, en tant que no presenta la vida real de qui l’ha escrit, però si superam les barreres entre literatura i vida, experiència i autoria, entendrem que Blai Bonet és ni més ni menys que els seus textos, el flux del seu pensament.

Així, al llarg de les prop de cent pàgines d’aquest primer text, l’autor divaga entorn de nombrosos conceptes, que s’entremesclen amb una promiscuïtat formal i temàtica gestionada amb mestria. Dins aquest context, les reflexions sobre la societat i la cultura —“La societat, per a mi, és el mateix que època actual”, o bé “És molt urgent deixar de confondre cultura i civilització”— conviuen amb definicions que situen Bonet a l’altura de Llull, generador constant de neologismes i nous significats en la nostra llengua: “Con-siderar: bategar, ser amb les estrelles”. Ens parla, també, sense manies, d’amor i de sexe, partint de les reflexions més profundes i captivadores —“Una besada, una abraçada, es fa entre dos que s’han de morir. Dues persones sempre es besen abans de la mort…”— fins a arribar a les situacions més hilarants: “l’acomodador, que també tenia química, em col·locà al costat d’una que, sense ni demanar línia, començà de passejar-se sola per les ratlles del pantaló i em preguntà si la volia de deu peles o amb Història d’Espanya, «amb Història d’Espanya quan és?», «amb Història d’Espanya són deu peles més»”.

A La motivació i el film, un dels llibres més editats aparentment per la netedat del text, Bonet fa un recorregut per totes aquelles idees que l’inquieten i el conviden a produir un discurs propi, de vegades descabellat i quasi sempre altament persuasiu. És aquí, en aquest espai de les llibertats difícils, que hi poden conviure sentències com “No he volgut ser dolenta. Just he volgut ser teva” amb reflexions antropològiques, metafísiques potser, entorn de “la temporada espaiosa, devers trenta mil anys, durant els quals la Dona era adorada literalment com a déu i misteri de l’home-el-mascle”. Molta gent coneix el Blai Bonet homoeròtic o homoerotitzat, però qui sabia que també era un gran adorador de la dona i tot el món que comprèn?

Tanquen el text, també, intercalades amb tot plegat, idees relacionades amb l’art, la literatura —“Les ganes d’escriure congrien ganes de viure”— i la pintura —“la Pintura és la presentació del mort en la seva presència i en la seva situació d’acumulació de l’Esperit en el fons de la Història de la Vida”. Un tractat sobre les coordenades pròpies de l’autor, que entrellacen experiència i imaginació i enclaven la persona —tant Bonet com el lector— entre les fites del text.

Pere Pau (1990)

Pere Pau, el segon text del volum i darrer diari publicat per Bonet, és segons Vadell un “homenatge directe i emfatitzat a Pier Paolo Pasolini”. Per a molts escriptors, Blai Bonet és un autor que es contagia, que entra dins la cervellera i surt, sovint, en forma de lletra massa semblant a la seva. Es pot dir, però, que a Pere Pau és Bonet qui pasolinieja i ho fa volgudament, fins a les darreres conseqüències.

D’aquesta manera, a Pere Pau hi podem trobar alguns dels temes ja esmentats, que inquietaven el poeta, entremesclats amb els altres grans temes que caracteritzaren la producció de l’escriptor i cineasta italià. Cap a l’inici del text Bonet ens presenta, per exemple, escenes de rituals iniciàtics entre adolescents que bé podrien situar-se a les localitzacions africanes de Medea (1969), Il Decameron (1971),  I raconti di Canterbury (1974) o Il fiore delle mille e una notte (1974): “Amb la mà esquerra, el novell púber agafà la cullera amb sal. La va tenir, deu minuts de rellotge, estreta, pitjada, contra el prepuci. Mentre, amb els llavis acopats talment un cul de gallina, en silenci plorava llàgrima viva”. El Mediterrani, constant en l’obra d’ambdós artistes, batega fortament en aquestes pàgines.

També apareixen, més endavant, referències directes a Pere Pau, Pier Paolo, germen i inspiració final de tot el volum, i a la seva mort: “No el van assassinar uns menors d’edat. Pasolini l’Home donà en aquell trast amb herbotes la seva mort, aquell vespre en el qual, després d’haver rebut la realitat i l’ésser, decidí de donar la seva mort…”. Tal i com el pensador italià, Bonet qüestiona els valors de la societat en què es troba i ho fa lluny del relativisme, sinó més aviat aprop de la crítica constructiva i la proposta de nous valors amb la rehumanització de l’ésser humà com a objectiu principal. Per exemple, sobta la vigència d’algunes declaracions en especial, aplicables pràcticament en la societat dels nostres dies: “Nietszche profetitzà el retorn dels grecs. I vet aquí la nostra època: la veneració dels ídols de l’esport, l’adoració dels líders masculins de la cançó, la compravenda d’esportistes, d’atletes, de futbolistes”. I més: “no hi ha materialisme més groller que voler escriure moralisme en els ovaris i en els testicles de les persones”.

Però això no és tot, perquè Pere Pau és potser l’obra dietarística més polièdrica, més esquizofrènica, més completa i arrauxada de l’autor. Com a La motivació i el film, la promiscuïtat i l’eclecticisme fan acte de presència, i les trobades amb Vicente Aleixandre parlant sobre García Lorca o Joan Miró conversant amb Llorenç Villalonga davant les natges en dansa de la Chunga van de bracet amb afirmacions il·luminades, situades a l’extrem, universals: la Resposta és tot el contrari de la Contesta; “Just hi ha una dona. La femella. L’àvia. La mare. Les àvies”; “és necessari néixer per a poder viure”; “el duende és una mena de voler morir-se en públic” i un llarg etcètera.

Es pot dir, doncs, que si l’obra de Blai Bonet és una substància quasi estupefaent i la seva producció assagística o dietarística és la més potent, Pere Pau podria ser considerada una autèntica droga dura, que colpeix des de les primeres pàgines el lector i el fa recórrer, no sense esforç, no sense qüestionament, no sense autèntica literatura, entre els pensaments de l’autor.

La vida i els meus instants (1987)

El text que clou el volum, La vida i els meus instants, és anterior als altres dos i podria situar-se justament entremig del primer bloc de diaris, Els ulls i La mirada, i aquests. Es tracta del text més biogràfic de l’autor entès en el sentit més clàssic de l’expressió. Amb motiu de la decisió de posar el seu nom a l’escola pública de Santanyí, el seu poble, la seva perdició i alhora la seva arcàdia més cantada, l’autor trava un discurs aparentment més sincer, decididament més senzill i potser menys profund que els altres. No oblidem que parlava, segurament, sobretot per als infants. A l’inici d’aquest diu: “és curiós: una al·lota i un jovenell, quan es casen, volen tenir un nin, però, concretament, un nit petit. Cap al·lota ni cap jove volen tenir un home. I allò que neix és lhome. Altra vegada hi trobam el Blai Bonet home, el Blai Bonet ciutadà, el Blai Bonet responsable dins el tot que és la societat i que sembla estar perduda enmig de la immoralitat, no una immoralitat d’església o d’exèrcit, sinó aquella que priva l’ésser humà de la seva més intrínseca natura.

La vida i els meus instants, que és també el text més breu del recull, és un repàs, amb certes dosis de poesia i ironia, entorn dels principals esdeveniments vitals i literaris de l’autor, en què el lector podrà trobar algunes informacions interessants sobre les impressions que el poeta tenia quan publicava tal llibre, quan escrivia tal recull o rebia aquell premi que li fou tan i tan discutit. Es tracta, doncs, d’una lectura més orientada al gaudi i al fetitxisme que a altra cosa, que ens presenta un Blai Bonet agraït i, en certa manera, un poc amansit per l’ocasió. Una molt bona oportunitat, iniciativa del Gall Editor, d’arribar a un dels texts més rars de la seva producció.

Llegir Blai Bonet sencer

Al llarg del pròleg de Pau Vadell, són diverses les referències que aquest fa a estudis de Margalida Pons, que és potser la principal estudiosa de l’obra del poeta de Santanyí. Aquesta, que prologà l’anterior volum de diaris Els ulls / La mirada, remarca també la naturalesa hipertextual i la multiplicitat de lectures que ofereix el conjunt de l’obra blaibonetiana, com si d’un microcosmos en forma d’espiral es tractés.

En l’esmentat pròleg, Pons ens esperona a amollar-nos sense por al la literatura sensual i fragmentària de Bonet: “Gosem llegir-lo sencer. Ho pot resistir”. I, si ho podem fer avui pràcticament en la seva totalitat —recordem, de totes maneres, la dificultat amb què es troben, encara, bona part dels seus textos narratius— és també gràcies al Gall Editor, que, amb aquesta iniciativa, torna allà on mereixia un dels principals pensadors del país i, alhora, beneficia el país amb una de les seves veus més lúcides i vigents. Una oportunitat excepcional per un autor que, certament, fou excepcional per damunt de tot. Perquè, com ell mateix afirma per a tancar La vida i els meus instants, “en Blai és sempre allí, viu: il·lumina el seu país”.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES