‘Matar un rossinyol’: Retorn a Maycomb

Es reedita el clàssic de Harper Lee davant la publicació de la seva novel·la inèdita

matarunrossinyol

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

L’11 de juliol de 1960, fa ja cinquanta-cinc anys, Nelle Harper Lee publicava Matar un rossinyol, la seva primera i única novel·la. Única fins ara, ja que és a punt d’aparèixer la inèdita Vés i aposta un sentinella (Edicions 62 en català i Harper Collins en castellà), una de les novetats que ha despertat més expectació en el món literari. Mentre esperem la publicació, bo és celebrar el 55è aniversari de Matar un rossinyol tot recordant aquest clàssic de la literatura del segle XX.

Pocs autors han aconseguit la fama literària amb una sola obra, aquest és el cas de Harper Lee. Matar un rossinyol va guanyar el premi Pulitzer l’any 1961 (abans l’havien guanyat noms con William Faulkner, Ernest Hemingway, John Steinbeck i Upton Sinclair) i va significar el reconeixement i la consagració com a autora. La novel·la va tenir immediatament un extraordinari èxit i va ser portada a la pantalla el 1962 per Robert Mulligan amb Gregory Peck en l’inoblidable paper d’Atticus Finch, l’advocat sudista que defensa la causa de Tom Robinson, un negre acusat falsament d’haver violat una noia blanca, filla d’una família molt  marginal de Maycomb, una petita i rígida comunitat de l’estat d’Alabama dominada pels prejudicis racials i de tota mena. Tot i que Harper Lee situa l’acció de la novel·la a finals dels anys 30, en els anys posteriors a la gran depressió, la temàtica, el punt de vista que adopta i la posició que defensa encaixaven perfectament amb els plantejaments de la lluita pels drets civils i la igualtat racial als Estats Units a principis dels 60. Probablement en la concessió del Pulitzer, com en el gran èxit de Matar un rossinyol, a banda dels valor literaris inqüestionables de la novel·la, hi van tenir un pes específic la denúncia dels prejudicis racials i classistes, la crítica al rol passiu de la dona en la societat patriarcal conservadora, i els valors de tolerància, empatia, justícia i igualtat que proclama, com ho sol fer la bona literatura, sense dogmatismes i estimulant la mirada crítica del lector que es deixi acompanyar de la petita mà de la Scout Finch a fer un tomb per Maycomb.

Matar un rossinyol (que han reeditat Edicions 62 en català i Harper Collins en castellà) no és una novel·la autobiogràfica però evidentment es nodreix en part de les vivències personals i familiars de l’autora. Els models reals que inspiraren els personatges són passats convenientment pel sedàs de la ficció literària, però identificables si es fa una brevíssima ullada a la seva biografia. Nelle Harper Lee va néixer el 28 d’abril de 1926 a Monroeville, Alabama, una petita ciutat del comtat de Monroe, en el si de la família composta per Amasa Coleman Lee i Frances Cunningham Finch Lee. El pare fou senador de l’estat d’Alabama entre el 1926 i el 1939. La mare provenia d’una família procedent de Virgínia, afincada al comtat de Monroe i fundadora de la ciutat de Finchburg. És evident que el seu pare és el model que inspirà l’inoblidable personatge d’Atticus Finch, cognom de la mare, absent en la novel·la però versemblantment inspiradora de personatges femenins com el de la tieta Alexandra o altres senyores de Maycomb, i en general de la família Finch en la ficció. Nelle Harper va ser la més petita de quatre germans: dues noies, Alice i Louise, i un noi, Edwin. Precisament la protagonista de Matar un rossinyol duu el nom de Jean Louise Finch, encara que familiarment la coneixem com a Scout.

Harper Lee fou companya d’infantesa del cèlebre Truman Capote, que visqué del 1930 al 1932 a Monroeville a casa de les seves ties paternes, i a qui transformà en el personatge de Dill o Charles Baker Harris en la ficció, el noi de qui els pares se’n desentenen i que passa els estius a casa de la seva tieta Rachel. L’amistat amb Truman Capote fou fructífera i estimulant literàriament per a ambdós; Harper el va acompanyar a Holcomb, Kansas, en la recerca de documentació i el procés d’escriptura de A sang freda, i Truman la va encoratjar a escriure Matar un rossinyol, encara que el guardó del Pulitzer li produís un sentiment de gelosia i l’amistat es deteriorés amb el temps i els seus temperaments i estils de vida tan diferents.

Quant al cas que articula tot el discurs de denúncia dels prejudicis racistes i de la defensa de la igualtat i dels drets civils, el cas de Tom Robinson, acusat falsament d’haver violat Mayella Ewell, sembla ser que Harper Lee es va inspirar en l’anomenat cas Scottsboro succeït a Alabama el 1931, on nou nois negres, alguns menors, van ser acusats falsament d’haver violat dues noies blanques;  cas que va sacsejar les consciències i l’opinió pública. Més enllà però de les realitats que en què s’inspira, Matar un rossinyol és una obra de ficció, una novel·la de formació on acompanyem la protagonista en la seva descoberta del món i de la societat carregada de prejudicis que l’envolta. La riquesa de valors humans que conté, però, no la convertirien per si sols en una esplèndida novel·la sense el valor literari que té el poder de transcendir la realitat i elevar-la a la categoria d’universal. Des del meu punt de vista, els grans encerts estilístics de Matar un rossinyol es concentren en la capacitat de l’autora de crear un univers local que es projecta vers la universalitat, i en l’encert d’un estil narratiu pròxim a l’oralitat i al fluir del record dels esdeveniments viscuts, no des del punt de vista de la persona adulta que evoca les vivències, sinó des de la mirada infantil de la Scout Finch que n’enregistra els impactes en la  formació de la seva personalitat i la descoberta i comprensió del món.

Maycomb, un univers

Maycomb és un univers en si mateix resumit amb una deliciosa ironia: “Maycomb era un poble vell, però el record que en tinc és el d’un poble decrèpit. Quan plovia, els carrers es convertien en un fangar; creixia l’herba a les voreres, i a la plaça semblava que el jutjat hagués de caure. […] No hi havia presses, perquè no hi havia cap lloc on anar, res per comprar ni diners per comprar-ho, ni res a veure més enllà dels confins del comtat de Maycomb. Però per a segons qui era una època de lleuger optimisme, perquè no feia gaire que havien fet saber al comtat de Maycomb que no havia de tenir por de res fora de si mateix”.

El Maycomb de la protagonista és, doncs, un univers local, petit. Tan petit que es redueix, tret de l’escola veïna i d’algunes incursions al centre del poble, a un tros de carrer que limita dues cases més amunt i tres més avall d’on viu amb el seu pare Atticus, el seu germà Jem, i la Calpurnia, la serventa de color. “Quan jo tenia quasi sis anys i en Jem en tenia quasi deu, les fronteres que teníem a l’estiu (fins on arribava la veu de la Calpurnia) eren la casa de la viuda del senyor Henry Lafayette Dubose, dues cases més al nord de la nostra, i casa els Radley, tres cases més al sud”. Aquests espai, les fronteres del qual vetllen com a sentinelles la rondinaire senyora Dubose en un extrem, i el misteriós Boo Radley en l’altre, és suficient per entendre el món, per comprendre i valorar l’exemple ètic d’un modest i íntegre advocat, i sobretot per aprendre la profunda lliçó moral de respecte i empatia que Atticus Finch imparteix als seus fills i també al lector. Matar un rossinyol ens parla també de ser generós, de ser just i de ser valent.  “Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te’n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí”.

 

De la novel·la al film

És molt difícil que ens imaginem aquests mots pronunciats per algú que no sigui la presència serena i extraordinària de Gregory Peck. Quant a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la, fou dirigida el 1962  per Robert Mulligan amb un repartiment encapçalat per Gregory Peck en el paper d’Atticus, l’actriu infantil Mary Badham encarnant Jean Louise “Scout” Finch, i l’esplèndid debut cinematogràfic de Robert Duvall donant vida a Arthur “Boo” Radley. El film fou nominat a cinc Oscars i en va rebre tres: els del millor actor per a Gregory Peck, millor guió adaptat i millor direcció artística.

En l’imaginari col·lectiu, la novel·la i el film formen, per al lector i l’espectador, un tàndem indestriable i es complementen admirablement a diversos nivells. Tot i que evidentment es tracta de llenguatges artístics diferents i amb possibilitats expressives diverses, l’adaptació és exemple de fidelitat no tant al text, que seguiex de prop en pràcticamet tot l’essencial, com en el que és molt més important en una bona adaptació, això és la fidelitat a l’esperit de l’obra. Aspecte en el qual el film To kill a mockingbird esdevé modèlic.

Les diferències més remarcables entre la novel·la i la pel·lícula són la supressió d’alguns capítols i episodis, així com la d’alguns personatges com per exemple les referències als antecedents familiars dels Finch i als personatges que la componen, en particular el de la tieta Alexandra que en la novel·la té una importància destacada en l’educació de la Scout, a qui considera que el seu pare no educa per a convertir-la en una senyoreta com cal. El film està molt més enfocat envers els personatges principals i la figura d’Atticus és converteix en el protagonista absolut del film, relegant més Scout, la protagonista de la novel·la, al paper de narradora i anivellant-la més amb els altres dos infants dels film, en Jem i en Dill. Malgrat aquestes diferències, l’espectador hi retroba condensats en imatges tots els moments memorables de la novel·la: la vida domèstica i social, les lectures nocturnes amb l’Atticus, l’escola, la llibertat dels jocs infantils a l’estiu, el misteri que envolta la casa dels Radley, els petits objectes que en Boo diposita en el forat del tronc de la vella alzina, l’episodi del gos rabiós, les esplèndides escenes del judici, els prejudicis racistes dels habitants de Maycomb, la sordidesa i ignorància dels Ewell, la persecució nocturna i atac de què són objecte els fills de l’Atticus en sortir de la funció de Halloween de l’escola, i el desenllaç. Evidentment que en tots aquests episodis hi ha matisos que la lectura de la novel·la fa molt més rics i subtils, menys esquemàtics, però en síntesi es tracta d’una molt bona adaptació que s’ha convertit en tot un clàssic que no acusa en absolut el pas del temps sinó ben al contrari.

Davant de la publicació de la inèdita Vés i aposta un sentinella, permeteu-me que retorni a Maycomb i als tres moments per a mi més intensos de Matar un rossinyol viscuts en companyia de la Jean Louise “Scout” Finch. D’una banda, l’escena interposant-se entre el seu pare i el grups d’homes que s’acosten a la presó de la plaça central de Maycomb amb intenció de linxar Tom Robinson. De l’altra, quan al final i després d’haver-la salvada, acompanya de la mà en Boo Radley, amb pases insegures fins a casa seva. I sobretot, la imatge memorable d’Atticus Finch/Gregory Peck dient: “has d’aprendre una cosa molt senzilla que t’ajudarà a tenir bona relació amb tota mena de gent: no entens mai del tot una persona fins que no consideres els fets des del seu punt de vista… fins que no et poses al seu lloc”.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmotecaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES