Llenguatges del segle XX tanquen el cicle ‘Tres narratives’ de CaixaForum

L'exposició mostra la pluralitat temàtica, formal i conceptual de les diferents corrents artístiques de l'últim quart del segle XX

 
Albert Mena. Barcelona

A diferència d’altres exposicions recents, la d’Enrique Juncosa, comissari del cicle Tres narratives al CaixaForum de Barcelona, no busca ni cercar la història de la identitat artística nacional (cas de Segon origen al MNAC) ni trobar una definició o dogma de com ha de ser l’art contemporani (cas de la política conceptual i arxivística del MACBA). La seva voluntat és fer visible, tot just entrant a l’exposició, la naturalesa pluriestilística de l’art posterior als anys 60 del segle passat. Les múltiples narratives que vertebren la seva evolució han estat objecte d’estudi innumerables vegades, atorgant més o menys rellevància a segons quins moviments envers d’altres. En aquest cas, Llenguatge: Tres narratives pren el minimalisme com a punt de referència, entès com a corrent que s’oposa a l’expressionisme abstracte, que regnava sobre l’art nord-americà des de la dècada anterior. I de la mateixa manera que aquest conflicte és present en les bases de l’exposició, la selecció de Juncosa posa de relleu els salts entre diferents moviments que van oposar-se i superar-se durant dècades.

La peça que considerem obre aquesta narració és Sense títol de Donald Judd. Descrita com a “quatre plaques d’acer”, aquesta caixa/espai interior presenta trets característics del minimalisme, com ara l’ús de formes senzilles i geomètriques, l’absència de trets que ens recordin l’ humanitat que l’ha creat, i la dependència exclusiva de l’objecte per a transmetre el que és, sense necessitar explicacions addicionals o foranes. Tot, en definitiva, que permeti un allunyament de l’expressionisme nord-americà de Pollock o Rothko. Per a Juncosa, el tram mig imprecís de la caixa, a mig camí entre les dues sortides d’aquesta i delimitat per un blau que difon els seus propis límits, no seria més que  una metàfora del no-contingut de l’obra, el ser tal i com és sense haver de justificar-se de cap altra manera. Seria, seguint Husserl, una captura d’un fenomen en si, en la seva totalitat, del qual se li extrauria tot el que fos no-essencial. La zona blava d’imprecisió seria, per tant, una metàfora d’aquest contingut addicional que no existeix en la caixa de Judd, idea irònica i que per tant impossibilitaria qualsevol interpretació espiritual o transcendent de l’obra. Com amb l’obra 11 Panells de Gerhard Richter, present a la Tate Modern de Londres, l’espai difuminat s’empra per a plantejar-nos el no-res, recordar-nos que no hem de trobar cap més enllà. Una visió un tant pessimista, i que pren una força majestuosa en les peces d’aquests dos artistes.

La generació posterior a la del minimalisme va rebutjar seguir els patrons anti-expressius dels artistes precedents, i van recuperar tant la presència del factor humà en les seves obres com el treball amb materials aparentment de producció artesanal i idees que no eren autoexplicatives.  És el cas, per exemple, de la instal·lació de Giovanni Anselmi, també Sense títol, i que forma part del cicle Verso oltramare,  o la torbadora creació de Bruce Nauman Shit on your Head – Head on a chair. Aquesta última va un pas més enllà a l’hora de fer present la humanitat en la obra, i a més de representar un cap “tallat” damunt d’una cadira, ens introdueix un mim que obeeix, sense plantejar-se res, unes indicacions que l’humilien i el fan quedar en ridícul. L’abús sistemàtic del personatge no s’explica com s’origina, i el cap descansant en una cadira flotant ens fa plantejar si ho admet per comoditat (un descans buscat, malgrat que sigui en idees impossibles) o perquè no pot fer cap altra cosa, resultant així un esclau cultural, polític i social sense via d’escapatòria.

A partir d’aquí, altres corrents se succeeixen en les poques obres restants de l’exposició. Per una banda hi trobem les pintures de Peter Halley o Jonathan Larker, hereves tant de les tècniques de l’expressionisme abstracte i el minimalisme, i que converteixen superfícies abstractes sense contingut en exercicis formals plens de vitalitat. En el cas del primer, l’abstracció dóna lloc a narració i crítica socials, fent referència a la conceptualització d’espais que poden resultar tant cel·les com elements indispensables per a la vida, les cèl·lules. Un element tecnològic, el conduit, oferirà altres nivells d’interpretació a un quadre que, a diferència de l’estètica minimalista, juga amb formes bàsiques de manera subversiva.

La fotografia també hi té cabuda dins l’exposició, amb els experiments formals de la Nova Objectivitat, de Hiroshi Sugimoto i Andreas Gursky entre d’altres, que presenten respectivament quatre fotografies del mar (un continu diferent/semblant que busca reunir la lleugeresa de l’aire i la naturalesa passivo-agressiva de l’aigua) i una fotografia de Tebes que reuneix el conflicte entre natura i civilització, amb un salt intermedi interpretat per una creu i que ens remet al pes de la religió en la constitució de qualsevol univers conceptual humà. Richard Deacon i Tony Cragg són els seleccionats per a afegir l’escultura britànica contemporània a l’exposició, oferint estructures orgàniques amb materials metàl·lics que poc sovint es vinculen a una vida natural, i dos artistes catalans aporten les seves respectives visions al conjunt global: Xavier Grau ho fa amb una superfície abstracta que ens recorda, per tècnica i colors, a un Polke que hagi decidit prescindir de bona part de referències figuratives explícites, i Juan Uslé ens remet al cinema de Fellini amb Asa-Nisi-Masa. Per últim, un quadre d’Agnes Martin, única artista femenina a Llenguatge, aporta llum i sobrietat que culminen en transcendència dolça i captivadora, en humanitat sensible i atenta.

Una performance de Tino Sehgal serà l’encarregada d’obrir i tancar la visita a l’exposició, proposant un cant individualitzat a tots aquells que es decideixin a donar-li una ullada. La seva naturalesa efímera contrasta amb la constància de les intèrprets que hauran de donar-li vida durant les hores d’obertura del museu, i que posa en evidència, per una banda, la naturalesa no-estàtica de l’obra, que la separa de la resta de peces de l’exposició, i per altra el temps limitat de la seva existència. Per a Sehgal, l’obra només és quan es produeix, i d’aquí que desaparegui un cop finalitzi Llenguatges. Essent una reminiscència de la vida humana, l’art no ha de transcendir, necessàriament, la mortalitat.

Així doncs, aquesta cloenda del cicle Tres narratives fa explícita la pluralitat temàtica, formal i conceptual de les diferents corrents que es van desenvolupar l’últim quart del segle XX, i ho fa parant especial atenció als diferents colors, materials i displays que cada llenguatge artístic ha fet i fa seus, donant lloc així a una sala plena de vida, d’art de qualitat i internacional que sovint es troba a faltar a la ciutat de Barcelona. El petit catàleg que acompanya l’exposició serà imprescindible per als visitants que necessitin refrescar l’estètica i la història de l’art recents; aquells que no el necessitin trobaran, a Llenguatges, la possibilitat de donar una bona ullada a obres que, tot i que ja hem vist a Barcelona, mereixen ser retrobades de nou i gaudides en aquest conjunt.

 

________

Cicle Tres narratives: Llenguatge / CaixaForum Barcelona (Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8) / Fins el 27 de setembre de 2015 / Entrada: 4 euros (gratuïta per a clients de La Caixa)

Categories
ARTArt contemporani
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES