‘La Traviata’ torna al Liceu

La bona feina del director musical, Evelino Pidò, provoca moments d’extrema bellesa

 

Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo

Després de les funcions del mes d’octubre que van tenir un gran nivell, La Traviata torna al Liceu amb la mateixa escenografia, el mateix mestre musical Evelino Pidò, Elena Mosuc en el rol de Violetta i repeteixen molts secundaris en petits rols.

Una de les frases que tots els coneixedors de La Traviata tenim més presents és “croce e delizia” que canta Alfredo al primer acte en el delicat duo amb Violetta; la podem traduir com “turment i plaer”, que és, sens dubte, la millor manera de definir aquesta obra de Verdi: plaer en escoltar una de les partitures més brillants de tot el repertori i turment quan coneixem la desgraciada vida de Violetta.

Per al rol de Violetta sempre tendim a dir que es necessiten tres veus, per donar vida als diferents estats emocionals de la protagonista, des d’una dona despreocupada al primer acte (veu lleugera) passant per una veu lírica al segon que ens dibuixa la Violetta preocupada per la visita del pare d’Alfredo i una veu dramàtica en el tercer agonitzant els seus últims minuts. Elena Mosuc és una Violetta de reconeguda trajectòria, va debutar el rol fa vint-i-tres anys i ha esdevingut referència a tot el món. La seva veu és madura i encaixa molt millor en el segon i tercer acte tot i que encara s’atreveix amb el dificilíssim mi bemoll del final del primer. Conèixer tan bé el paper li permet moltes llicències que la fan única i que transmeten tots els sentiments de la protagonista d’una manera sensibilíssima. El jove i inconscient Alfredo, enamorat de Violetta i unic home que l’arriba a estimar, el va interpretar el tenor Francesco Demuro, debutant al Liceu, que ens va sorprendre per un timbre i tècnica de la més pura escola italiana que encaixa perfectament en el seu rol. Tot i l’escassa potència. és un bon actor i va complir amb nota.

Aquesta funció va servir per conèixer el baríton Gabriele Viviani, que feia de pare d’Alfredo, l’home que vol posar seny a la vida dels enamorats. Va ser una revelació aquest jove cantant per una veu imponent d’un estil verdià que agrada molt al públic del teatre i que així ho van fer notar les acalorades ovacions després de la seva ària “Di Provenza” i al final de la funció. La resta del repartiment es completa amb uns secundaris de gran nivell que estan a l’alçada vocalment tot i les intervencions lleugeres. Encara que han d’estar en escena força temps, resolen l’acció amb molta naturalitat; a destacar el canvi de Dottore Grenvil del que se’n fa càrrec Fernando Radó, l’intèrpret de les funcions de l’octubre, que val més no recordar. Gran part de culpa d’aquest èxit el té el director musical, Evelino Pidò, que ha cuidat meticulosament tots els cantants ajudant a què rendeixin al màxim, aconseguint moments d’extrema bellesa com el concertant final del segon acte que ens va posar la pell de gallina a tots. En una funció com aquesta ens adonem fins a quin punt hi ha la necessitat d’una batuta experta perquè els astres es posin d’acord i puguem gaudir fins a màxims que poques vegades s’aconsegueixen.

 

________

La Traviata / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu / Director musical: Evelino Pidò / Intèrprets: Elena Mosuc, Francesco Demuro, Gabriele Viviani / Direcció d’escena: Sir David McVicar / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES