Vida marginal a la Rússia soviètica

L'escriptor Izraíl Métter explica part de la seva vida a la novel·la 'La quinta esquina'

quintaesquina

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Els llibres sobre els disbarats i assassinats de l’estalinisme m’inquieten, sobretot perquè la intel·lectualitat europea va flirtejar amb aquell règim horrible i encara trobo qui em canta les excel·lències d’aquell comunisme, avui reconvertit en no sé molt bé què. Hi ha unanimitat a condemnar el nazisme i les seves seqüeles com també n’hi ha, almenys entre la gent que conec, en condemnar el franquisme i en accentuar la seva perversitat. Però els pecats de l’esquerra o del que en vam voler dir esquerra són encara tolerats, fins i tot silenciats o passats per alt.

Izrail Metter té una biografia complexa i difícil, va sobreviure a la pobresa, a les purgues, a la guerra i a les repressions diverses. Aquest llibre no es va publicar sencer fins el 1989, el seu autor va morir el 1996, encara que va tenir sort i va poder gaudir del ressò que la publicació va provocar. A més dels perills en què aquell sistema estatalitzat envoltava tot el món, ell tenia dos elements més en contra, era jueu i fill d’un modestíssim comerciant, cosa que durant la seva joventut li va complicar molt els estudis superiors.

La quinta esquina (Libros del Asteroide, amb traducció al castellà de Selma Ancira) és considerat un llibre autobiogràfic en gran part. L’autor intenta explicar més que condemnar i no s’esplaia en la descripció de crueltats i tortures, com fan alguns escriptors quan parlen de situacions semblants, les violències passen de puntetes i potser per això ens fan estremir encara més. No és aquest un llibre sobre política ni estalinisme sinó que l’autor reflexiona sobre el pas de la vida, al voltant de la llum de la infantesa i la joventut, sobre l’amor incoherent i indefugible, la vellesa i la naturalesa humana, inexplicable i imprevisible. Com sol passar, una gran part dels antics torturadors a sou, envellits, justifiquen el seu passat: feien el que calia, complien ordres, havia de fer-se de aquesta manera. I els nous joves pateixen del mateix mal o de les mateixes virtuts que els antics, quan tot és per a estrenar la vida es veu d’una altra manera i els riscos i els perills semblen ximpleries. L’autor no defuig el reconeixement dels seus propis actes injustos, lligats a la fe juvenil en unes determinades idees. No és habitual ensopegar amb exàmens de consciència seriosos.

Métter admet que els fets històrics es poden interpretar i intentar comprendre però que la psicologia humana és inexplicable. Incideix en el caràcter absolutament religiós d’un règim que va bandejar la tradició del sagrat cristianisme ortodox per instal·lar una religió molt més dogmàtica, el culte a Lenin, Stalin, d’una forma que mirada des del present resulta temible, encara més quan aquí ens van arribar ecos també sacralitzats, i molts intel·lectuals de prestigi van lloar les seves excel·lències i van amagar les misèries. Llegir avui alguns articles de revistes com Triunfo, que consumíem molts joves amb fe religiosa durant un temps, és bastant inquietant. Acabes per adonar-te que per tot arreu et fan passar gat per llebre.

L’autor es va dedicar, com va poder i el van deixar, a l’ensenyament de les matemàtiques, per això també opina sovint sobre l’ensenyament i l’educació. Després d’explicar alguns trets del seu pare, qui governava a casa fins i tot els aspectes domèstics més inversemblants i que li va donar l’última pallissa als disset anys, reflexiona sobre una evidència que molta gent fuig perquè no ens ve de gust, en un temps on tot sembla controlable i previsible: “No se debe golpear a los niños. Eso es lo que he estudiado. Pero he visto tantas cosas inexplicables en la vida que me han confundido a muerte y no sé a qué conclusión llegar. He conocido familias en las que se educaba a los niños de acuerdo con los más perfectos métodos pedagógicos. Sin embargo, cuando llegaba el momento, ese niño se convertía en un sinvergüenza. He conocido familias en las que los padres eran unos canallas y venían al mundo unos hijos de los que la humanidad entera podía enorgullecerse. Me parece que nunca se podrá explicar este misterio”.

I després incideix en una qüestió que jo havia sentit comentar per part de gent intel·ligent relacionada amb el món educatiu, que la pedagogia teòrica no té en compte la personalitat dels educadors i que el mètode de Makarenko va donar resultat mentre el feia servir el mateix Makarenko. Quant a l’àmbit familiar: “Toda madre forma el carácter de su hijo con su método de fabricación casera. Con toda la fuerza de su personalidad irrepetible”. Ell va tenir sort amb la seva mare, a qui recorda amb tendresa i l’habilitat més gran va ser estimar els fills de forma incondicional, sense fer soroll, sent allà quan era necessari i sense jutjar les seves relliscades.

Un altre tema que alguns crítics han considerat central en el llibre, cosa que es podria matisar, són les relacions amoroses del protagonista amb una dona, Katia, una història de trobades i separacions, d’incomprensions i infidelitats, una mica d’allò de “ni amb tu ni sense tu tenen les meves penes remei”. I és que a vegades no és tan sols el món exterior que ens condiciona, nosaltres no sabem ser bons ni amb nosaltres mateixos ni aconseguir sense problemes les petites felicitats a l’abast. Katia no podrà envellir, se l’empassarà el sistema de manera cruel, com tants altres, com al seu bondadós i intel·ligent pare.

La quinta esquina del títol té relació amb els mètodes de tortura dels sicaris de l’estat però també amb quelcom impossible i terrible a la vegada, quan t’obliguen a trobar un lloc inexistent i a combregar amb rodes de molí, per gust o per força a causa de motius que no tenen ni cap ni peus però que provoquen conseqüències gravíssimes. I al final acaba per cercar, de forma física o espiritual, tombes impossibles de trobar, com explica l’autor en comparar la seva vellesa amb la d’un antic combatent que dedica les vacances a cercar enterraments massius del passat. Metter és un d’aquests grans autors en què podem retrobar-nos nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies, manies i misèries ja que ens parla del misteri més gran de tots, el d’aquesta ànima humana universal tan impossible de conèixer i d’interpretar.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES