Javier Vázquez inunda de pop la Galeria Trama

La música és un dels temes més presents en les peces d'aquesta exposició

 

Albert Mena. Barcelona

Són les 19:00 hores del dijous 2 de juliol. Una frase del Dj suec Avicii ens rep mentre pugem al segon pis de la Galeria Trama. El seu missatge és clar: viu avui com si tot acabés demà. A dalt, trobem art pop celebrant la vida, el carpe diem, però també la mort, i el que va més enllà d’aquesta. Veiem art que es banya en la nova cultura de masses, però que al seu torn es constitueix com a homenatge al passat. Una original barreja que dóna lloc a obres fresques i juvenils, però sense gens de superficialitat.

Minuts abans de la inauguració, parlem amb Javier Vázquez, prometedor i jove artista d’Albacete. La seva actitud és cordial, humil, però amb fortalesa, amb la seguretat que atorga ser un entès en teoria i praxi artística. La discussió comença, potser per defecte professional, per la interdisciplinarietat, i és que la música és un dels temes més recurrents i analitzats en les peces d’aquesta exposició. Són nombrosos els quadres que fan referència al rol social del fet musical, que es presenta des de diversos punts de vista: la funció catàrtica dels festivals, els valors que es vinculen a cantants-ídols, la funció de la imatge i els conceptes que afegeix a la interpretació … La música com a vibració, ens deia Vázquez, podria ser una substància invisible que ens uneix malgrat la distància. La vibració seria portadora de sensacions i missatges, i com a mitjà de comunicació tindria molta més influència del que el seu ésser eteri ens faria creure en un primer instant.

Diverses de les obres presents a l’exposició intenten capturar les emocions transmeses per la música. Per capturar un instant tan íntim, Vázquez fa servir un punt de vista subjectiu: ens situa en l’epicentre de la vibració, en el punt d’origen del que donarà contingut al quadre. Experimentar l’emoció en primera persona ens permetrà entendre la catarsi dels assistents a un festival, però també anar més enllà i capturar l’essència de les preguntes i comentaris que l’artista escriu, de vegades literalment, en la superfície de les imatges. Qüestions com l’origen de la identitat, l’aprofundir en un mateix o el valor de la diversió se succeeixen mentre la tradició, els ritus socials i la cultura d’allò material s’ho miren tot des de (no tan) lluny.

I és que un dels pilars que vertebren l’exposició és l’oposició entre allò particular i allò universal, com un sorgeix d’allò altre i viceversa. Un individu convertit en entitat universal, que al seu torn influeix en allò particular; l’ou i la gallina, però des d’una òptica postmoderna. Destacarem aquí els ídols de fusta gravada que Vázquez ha realitzat amb les cares de velles i noves glòries de l’escena pop mundial: Michael Jackson, Lana del Rey o Wiz Khalifa apareixen sobre taules de fusta senzilla, encara que a partir de tècnica làser complexa. Li pregunto a Vázquez si està buscant el que d’humà hi ha a la tecnologia, i amb la seva resposta ens afirma que les dues coses han estat des de sempre unides tant en l’art com en la vida, que l’artístic no existiria si no fos un reflex de la societat. I si la tècnica canvia amb el concepte, o al revés, això no invalida el valor últim de l’art.

La preocupació de Vázquez no es vertebra, per tant, a partir de la crítica o la valoració del que passa en aquest moviment constant entre individual i universal. El seu art no jutja, sinó que mostra el que hi ha: dóna visibilitat al que es viu en el nostre temps. I en fer-ho, precisament, obre la porta al fet que es pugui discutir sobre el que succeeix més enllà del camp de visió. Les seves obres serien captures de pantalla del que veiem en el nostre dia a dia, i per tant formen part d’un relat superior; en què consisteix això ja és un altre tema. L’artista opta, seguint a Hockney, per buscar nous mitjans en els quals expressar l’avui, i deixar la metafísica en suspensió.

L’art de Vázquez és, així, resultat de l’esforç quotidià. Les recompenses, diverses. Especialment captivadors resulten els ja esmentats ídols gravats en fusta, coronats per un meravellós efecte distorsionador produït per la variació en profunditat de la fusta en mirar des de prop la superfície de la imatge, i per tant impossible de captar en reproducció. Al seu torn, la irreverència de les obres en què fa servir una tècnica oposada (fer forats en una superfície perquè el color subjacent surti a la vista) afegeixen un toc pop provocador que contribueix a enriquir la ja de per si substancial exposició.

Aprofitem els últims minuts per discutir l’escena artística barcelonina, que l’artista coneix per la seva pròpia tasca (ha presentat obres en diverses fires i institucions de la capital catalana, com el SWAB o el MEAM), i perquè ens expliqui el perquè del títol de l’exposició, BANG, BANG, here I come again. La resposta, perfectament coherent amb el que s’ha exposat fins ara: música pop apreciada per l’artista (la cançó Jealousy de Martin Solveig) que fa referència a la seva segona exposició individual a la Galeria Trama (la primera es va realitzar el 2013) i que ajuda a establir el caràcter desenfadat i referencial d’aquesta. Poques crítiques es poden realitzar davant d’una proposta tan honesta, coherent i transparent com la presentada per Vázquez. Només ens queda per dir que, si el que necessitem en aquesta calor asfixiant és frescor i vitalitat, a BANG BANG podem trobar això i molt més.

 

_________

BANG, BANG, here I come again / Obra de Javier Vázquez / Galeria Trama (Petritxol, 5) / www.galeriatrama.com

Categories
ARTArt contemporani
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES