El Macba reflexiona sobre l’espai en la seva nova exposició

'Espècies d'espais' realça els aspectes més interessants de cada peça

 
Albert Mena. Barcelona

Després d’any i mig de treball, l’exposició comissariada per Frederic Montornés ofereix un recorregut per diversos espais, els quals han estat construïts a partir de diferents nivell de lectura. Un estudi precís de la localització de les obres i la seva relació amb allò que les rodeja converteix Espècies d’espais en un exemple d’exposició “d’autor”, d’aquelles que realcen els aspectes més interessants de les peces que inclou, però també de les que generen multiplicitat de relats paral·lels entre elles, a partir d’elles, i per elles. Ho fa, com també podíem veure a l’última exposició del MNAC, deixant que el visitant es desplaci al seu lliure albir, però amb un valor afegit: el propi espai d’exposició, construït per l’ocasió dins les sales del museu, funciona com a peça d’art efímer i també com a catalitzador de vincles entre els treballs dels artistes.

Montornés va treure les peces amb les que treballar i donar forma al conjunt de tres fonts conceptuals: la idea de “manual d’instruccions” artístic, que Duchamp va emprar ja el 1919; les produccions específiques per a exposicions determinades, que estiguin vinculades a l’escena artística local; i la possibilitat de seleccionar obres de la col·lecció del Macba que oferissin una visió específica de l’espai. Un cop aquests tres orígens estaven establerts, va ser un llibre de Georges Perec el que va esdevenir punt de referència de l’exposició; tot i això, el comissari va especificar diverses vegades que Espècies d’Espais no és un tractat sobre l’obra homònima de l’escriptor francès, ni que la segueix pas a pas. És, per tant, una font d’inspiració addicional, d’on extreure idees per a l’enriquiment d’espais dels que tracta l’exposició. Habitacions, llit, pàgina en blanc, barri, camp o espai en abstracte, l’esperit de Perec flota damunt de cada departament, però sense arribar mai a eclipsar-lo. Són les obres d’art i els espais que s’estableixen entre elles (que poden ser portes o finestres, parets foradades dissenyades dins d’aquest entorn efímer construït a propòsit de l’exposició) els que prenen principal importància.

La pluralitat d’obres ve donada tant per la procedència dels artistes (internacional i intercontinental, però molts ja coneguts al Macba), com pel tipus d’obra proposada: des d’escultures fetes a partir d’obres no venudes (la instal·lació de Pep Duran Construir els dies (l’objecte), a vídeos de gran magnetisme (Estratos de la imagen, de Lois Patiño, i reminiscent de l’obra de Caspar David Friedrich), a pintura abstracta i/o figurativa (com l’obra de Gerard Richter Passar pàgina o els quadres perforats de Lucio Fontana) o a peces tant singulars i efímeres com els entorns dissenyats específicament per a l’exposició (la reconstrucció d’espais domèstics per part del grup MAIO, el forat de porta barcelonina de stanley brouwn, o la perforació d’una paret del museu per part de Luz Broto, i que queda separada brillantment de la resta de l’exposició).

I és que és aquest situar les peces en entorns específics i en relació directa amb altres obres el que dóna una força específica i intencional a l’exposició. Un mapa topogràfic com el de Marcel Broodthaers guanya energia davant la proposta d’Emma Kay, un mapa del món dibuixat a partir de la memòria, i ambdós prenen encara més impacte visual quan entren en col·lisió directa amb els mapes que Andrés Fernández porta de l’Associación debajo del Sombrero, dibuixats per persones amb alguna discapacitat psicològica. El conflicte que es crea davant un mapa que, tot i semblar un mapa d’una ciutat, és en realitat un mapa de conductes per on flueixen les sensacions, davant de les nocions d’estat de Broodthaers, o la distorsió involuntària de Kay, ofereixen una visió rica, plural i imprevisible del que és realment el concepte de mapa, i per tant d’espai, i de la funció que aquest juga en la nostra vida.

Altres jocs de rellevància són les dues escultura/instal·lacions creades per Daniel Steegman (una de regular, que dóna entrada a l’espai domèstic de l’exposició, i una d’amorfa, que porta a un espai circular on es treballen les nocions de ciutat i de camp, menys íntimes i abstractes), o la relació entre espais on es treballen els conceptes d’immoble i de barri, en contacte a partir d’un forat entre parets, i que malgrat ser diferents estan en estat d’influència recíproca. La millor part, però, i com ja hem mencionat, és la de descobrir per un mateix les relacions que es generen quan l’individu camina per les sales, i com bé deia Montornés, és un d’aquells casos on no n’hi ha prou amb veure el catàleg online de les obres. L’experiència d’Espècies d’espais s’ha de viure. I si això no els resulta encara prou seductor, recordin que un monocrom perforat de Fontana tanca aquesta exposició, que malgrat tenir forces cloendes (un parell d’obres fan referència explícita a la Fi o el Final), poques resulten tant satisfactòries com la d’acabar la visita al museu davant d’un dels primers artistes que va donar a entendre que hi ha més espai darrere la superfície d’un quadre abstracte, oferint per tant possibilitats il·limitades per a treballar espais imprevistos i sorprenents. Tant imprevisibles com aquesta exposició, transcendent i física, sensible i conceptual, un èxit rotund per al Macba i tots els que hi han col·laborat.

 

_______

Espècies d’espais / MACBA (Plaça dels Àngels, 1) / Fins el 24 d’abril / www.macba.cat

Categories
ARTArt contemporani
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES