‘El teatre d’en Sabbath’, la novel·la de novel·les de Philip Roth

RBA La Magrana publica en català una de les obres més importants de l'autor americà

el-teatre-den-sabbath_philip-roth_libro-OMAC394

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Algunes novel·les tenen començaments memorables: “O deixes de follar amb altres o ho deixem córrer”. Així comença El teatre d’en Sabbath de Philip Roth, obra guanyadora del National Book Award 1995, publicada per RBA La Magrana, amb traducció al català de Xavier Pàmies. Estem davant d’una novel·la de novel·les, considerada per Harold Bloom com l’obra mestra de Philip Roth, un llibre summament ambiciós on es projecta en tot moment l’ombra de Shakespeare i les passions humanes escrites alhora en clau de tragèdia i de comèdia. Una obra en el tram final del recorregut de la novel·la com a gènere al llarg del segle XX i que connecta clarament amb l’ambició i l’estil de l’Ulisses de Joyce. Però El teatre d’en Sabbath és molt més, és un prodigi d’estil. El seu secret resideix en l’estil literari que t’arrossega i, malgrat que la temàtica no sempre et resulti plaent, no pots deixar de reconèixer-hi el que de profund i fosc hi ha en tota personalitat humana i que Roth deixa al descobert com una nafra descarnada.

El teatre d’en Sabbath és una novel·la de novel·les perquè cada personatge porta a les espatlles la seva novel·la personal. Bo i començant pel protagonista, en Mickey Sabbath, el vell titellaire que no pot exercir el seu simbòlic ofici perquè una artrosi li ha deformat les mans. Per què va passar del teatre amb actors al de titelles? Ell mateix s’ha convertit en un titella sorneguer, provocatiu i transgressor, desmesurat: “La majoria d’homes han d’encabir el sexe en els intersticis del que defineixen com a interessos més prioritaris: l’afany de diners, el poder, la política, la moda, vés a saber què més; esquiar. En Sabbath, en canvi, havia simplificat la seva vida i havia encabit els altres interessos al voltant del sexe”. En efecte, el sexe, com en qualsevol obra de Philip Roth ocupa obsessivament pàgines i pàgines.

Mickey Sabbath, faldiller empedreït, és un personatge que eludeix la realitat, la seva metafòrica inutilitat el porta a les sensacions del passat, sensacions més que no pas records nostàlgics. Sabbath conviu amb Roseanna, la segona muller, a qui no suporta i a qui enganya indiscriminadament amb qualsevol altra, però amb qui en realitat conviu és amb els fantasmes familiars de la mare, del germà; de la Nikky, la primera dona; de la seva amant, Drenka, morta de càncer. Morts tots, conviu amb els seus fantasmes mentals, als quals incessantment interroga, en particular el de la seva mare que el segueix al llarg de tota la novel·la.

Per l’escenari d’El teatre d’en Sabbath hi desfilen una galeria inacabable de personatges patètics  descrits amb una cruesa sense contemplacions; més que retratats semblen disseccionats. Moguts sempre per la mà de l’autor, l’autèntic titellaire, que sota el guant del narrador és qui mou els fils de la història. Un tret comú dels personatges és la seva qualitat de migrants, d’inadaptats, de desarrelats, de personalitats conflictives marcades per alguna mena de trauma, buscant cada un la seva particular fórmula d’autoengany. Éssers infeliços en suma, ja que la felicitat és pràcticament un sentiment desconegut en una novel·la que irònicament “proposa que la felicitat sigui classificada com un trastorn psiquiàtric i se la inclogui en les futures edicions dels manuals de diagnòstic més importants amb un nom nou: trastorn afectiu major de tipus agradable”.

La trama principal s’inicia amb una conversa entre Sabbath i Drenka, la seva amant, en la qual aquesta pronuncia la frase inicial: “O deixes de follar amb altres o ho deixem córrer”. El lector ja es pot anar oblidant de la temporalitat lineal i disposar-se a deixar-se arrossegar per un anar i venir d’episodis. Així doncs, tenim la novel·la de la seva amant, la Drenka Balich, l’emigrant croata, de rotunda constitució i figura femenina, que fugint de la Iugoslàvia de Tito, va a parar amb el seu marit, Matija Balich, a qui no suporta i li és reiteradament infidel, a Madamaska Falls, un poble de mala mort on regenten un hotel. Resulten divertidíssims els seus lapsus verbals i com la seva incompetència lingüística transforma les expressions i frases fetes com “fer el cop fort”, “picar en ferro dret”, “qui la fa, la cobra”….  La Drenka té la desgràcia de morir d’un càncer d’ovaris, i la mort té la virtut de convertir-la en una obsessió per a en Sabbath que dóna peu a escenes de necrofília delirants.

També podem parlar de la novel·la de la Roseanna, la segona muller d’en Sabbath, configurada pel rosari interminable de minúsculs motius pels quals el matrimoni Sabbath no se suporten. I és que s’avorreixen mútuament pel sol fet d’existir. Les raons per les quals segueixen junts són simples i d’un sarcasme sagnant: “No eren l’única parella en aquest món en què la desconfiança i l’aversió mútua constitueixen el fonament indestructible d’una unió duradora”. La Roseanna acumula una ràbia infinita per ser ella la que porta un sou a casa i per mil humiliacions més que ofega en alcohol. Assídua a les reunions d’Alcohòlics Anònims, està en vies d’aconseguir de superar la seva addicció, però acaba ingressada en un centre psiquiàtric a causa d’una crisi aguda que li produeix la vergonya del darrer escàndol sexual conegut del marit. Cal afegir-hi que la història familiar i la infantesa de la Roseanna han estat d’una gran duresa, cosa que aflora en la seva estada al psiquiàtric.

Cinc mesos després de la mort de la Drenka, en Sabbath decideix fugir cap a Nova York amb el pretext d’anar a l’enterrament d’un amic, en Linc, encara que la seva vida es defineix com una llarga fugida de no se sap ben bé què, potser d’ell mateix: “Tot fuig a gran velocitat, començant per la persona que ets, i hi ha un moment indefinible en què arribes a mig entendre que l’adversari implacable ets tu mateix”. La ciutat li porta la memòria de la joventut perduda i de la Nikki, la seva primera dona, una actriu fràgil i neuròtica. La de la Nikki és tota una altra novel·la: víctima de la inseguretat i d’una convivència problemàtica,  va desaparèixer sense deixar rastre i, malgrat que en Sabbath l’ha buscada durant molt de temps, no s’ha sabut mai si és viva o morta.

A la novel·la de la Nikki hi podem sumar també la de la família d’en Sabbath: la mare, el germà, el pare… Roth escriu unes pàgines extraordinàries on s’humanitza i abandona el to corrosiu per oferir-nos una història tendra i trista, escrita de tal manera que els records personals es barregen amb passatges que remeten a El Rei Lear de Shakespeare i s’hi confonen, potser perquè ningú com Shakespeare ha sondejat literàriament les profunditats de l’ànima humana.

Seguint en Sabbath, a Nova York va a petar a casa d’un amic, en Norman, productor teatral, casat amb una dentista. En Norman és persona llegida i viatjada, físicament es conserva, des de la seva posició social li costa posar-se en la pell del fracassat d’en Sabbath. Malgrat tot, pel record de l’amistat juvenil que havien mantingut, l’acull a la seva residència familiar per uns dies, li dóna diners i se n’ocupa sol·lícit. Sabbath “tenia la capacitat de mostrar-se com un no ningú que no té res a perdre” i es complau de causar incomoditat a la gent acomodada. En resum, la seva estada a casa d’en Norman és senzillament d’una barroeria descarada, que alterna rampells de lucidesa en què es veu com el rei dels fracassats, amb altres en què remena els calaixos plens de roba interior femenina de la filla i la dona d’en Norman.

Quant a l’estructura, El teatre d’en Sabbath es divideix en dues extenses parts. La primera, “No hi ha res que faci honor a la seva paraula”; la segona amb el shakespearià de “Ser o no ser”. En les dues parts, s’hi detecten diferències bàsiques en el punt de vista i les formes narratives. La primera és el relat subjectiu del fracassat d’en Sabbath, mentre que en la segona, Philiph  Roth utilitza un joc de perspectives literàries múltiples i una objectivitat descarnada i implacable. De fet, sembla com si volgués mostrar un compendi de l’evolució de les formes de novel·lar modernes des del to i els recursos de la narrativa clàssica de la novel·la deutora del segle XIX, fins a les aportacions tècniques del segle XX, mig per parodiar-les, mig per voler superar-les, potser, fent metaliteratura: “Així passava en Sabbath l’estona, fent veure que pensa sense puntuació, tal com en Joyce va voler fer veure que la gent pensava…”. La segona part retorna als episodis de la història d’en Sabbath i les seves aventures a la ciutat de Nova York, des d’una òptica externa d’una lucidesa despietades. El narrador s’adreça al lector i li fa veure que no li interessa que jutgi la història d’en Micky Sabbath perquè “¿Què importa si ha viscut una vida absurda? Qualsevol persona amb dos dits de front comprèn que està destinada a viure una vida absurda perquè no n’hi ha de cap altra mena. No té res de particular”. A partir del contrast entre els personatges d’en Norman i en Sabbath, li interessa de mostrar les més profundes contradiccions de tots plegats, inclòs el lector, naturalment.

Amb tot, El teatre d’en Sabbath és una ficció dura i sense contemplacions, brillant per l’estil, i una constant provocació per al lector. Una novel·la de novel·les, un escenari on s’hi representen diverses farses i sòrdides comèdies, però un sol drama: el de l’existència.

 

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES