Naturalesa i ramificacions del feixisme

Joan Antón Mellón és el coordinador del volum d'articles 'El fascismo clásico (1919-1945) y sus epígonos'

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Per molt temps que passi i per molt que s’escrigui sobre els règims feixistes que han assolat Europa durant el segle XX, difícilment podrem afirmar algun dia que ja ha estat tot dit (o escrit). Cert és que cada vegada queden menys llacunes, però no és menys veritat que com més llum es posa sobre períodes tan complexos com el franquisme o la Itàlia de Mussolini, més disparitat d’opinions sorgeixen després. Més enllà de la controvèrsia que sempre hi ha entre els obstinats opinadors d’esquerres i de dretes, hi ha el constructiu (així hauria de ser) debat entre historiadors que investiguen i comparteixen les seves tesis per intentar arribar a un consens sobre el passat d’Europa. No cal negar que en el món de la investigació hi ha també enceses passions (amb tot el que això comporta) i que la història no és una ciència exacta, però tot i així, investigar segueix sent el camí més sensat per arribar a cert quòrum.

En aquest sentit, cada any es publiquen a Espanya uns quants llibres que expliquen algun episodi de la Guerra Civil o el franquisme com a Europa passa amb la Segona Guerra Mundial o el nazisme, fruit alguns d’ells d’una profunda investigació i altres d’una malsana necessitat de confondre (de tot n’hi ha). Una pregunta que ens podem fer és si investigar aquestes qüestions és una tasca arqueològica que serveix només per entendre el passat o si gràcies a entendre aquest passat, podem comprendre millor també el nostre present. La pregunta es fa més necessària si fem una mirada als nous partits d’extrema dreta que estan naixent o creixent en alguns països d’Europa des que va començar la crisi econòmica. ¿Es poden establir paral·lelismes entre l’auge d’aquests grups ara, en alguns casos clarament xenòfobs i neofeixistes, amb els girs ideològics del passat?

Per respondre a aquesta i altres preguntes, podem recórrer al volum que ha publicat l’editorial Tecnos titulat El fascismo clásico (1919-1945) y sus epígonos, una selecció d’articles de destacades eminències en la matèria com són els professors Roger Griffin (Universitat d’Oxford), Ismael Saz (Universitat de València) o Sultana Wahnón (Universitat de Granada), entre d’altres, tots coordinats pel catedràtic de Ciència Política Joan Anton Mellón (Universitat de Barcelona). Aquest llibre ofereix un estudi sobre la naturalesa del feixisme, la seva evolució, la seva relació amb la cultura, les diferències entre els diferents tipus de feixismes que es van donar a Europa, els seus vincles amb determinats règims polítics (per exemple, amb el franquisme) i també una mirada a la nova dreta europea i als neofeixistes que han guanyat suport en alguns països.

En el primer dels articles, El concepto de fascismo en la historia anglófona comparada, Aristotle Kallis (Universitat de Lancaster) recorda que en els anys vint “es va elogiar al règim italià [feixista] per haver restablert l’ordre de la societat i la política italianes, per oferir solucions als problemes econòmics endèmics del país”, a més que era “una resposta violenta a la decadència del liberalisme europeu i de les seves institucions primordials (el Parlament, els partits polítics, el mercat lliure…)”. Alguns intel·lectuals com Oswald Spengler, Ernst Jung, Ernst Jünger o Filippo T. Marinetti van veure el feixisme amb molt bons ulls, com una sortida a la decadència que havia seguit a la Primera Guerra Mundial. Una cosa semblant passava a Alemanya amb un Hitler que va saber capitalitzar el descontentament de la societat (recordem que abans que dictador, Hitler va ser nomenat canceller), i amb Franco a Espanya, qui tot i que va arribar al poder després d’un cop d’estat i tres anys de guerra, el seu alçament va ser vist per molts ciutadans, intel·lectuals i polítics (alguns fins i tot catalanistes, com Francesc Cambó) com un mal menor (o una gran via d’escapament) després de l’experiència republicana, com una manera de tornar a l’ordre i a la regeneració nacional. Com apunta Joan Anton Mellón en el seu article Nostalgia del futuro. La visión del mundo del fascismo clásico en sus textos, “la desesperació, en un marc de crisi de civilització (per incapacitat del model liberal decimonònic de donar resposta als nous problemes de les societats de masses) i d’agudització dels conflictes socials, va crear un espai polític que els feixistes van saber aprofitar, manipulant aquesta desesperació en les classes populars i classes mitjanes”. I el mateix Hitler va dir: “va ser de la desesperació de la nació alemanya d’on va néixer el nacionalsocialisme”.

Dit això, un de les qüestions que es plantegen en el llibre és si podem anomenar feixisme a les dictadures d’Itàlia, Alemanya i Espanya o bé si era el mateix tipus de feixisme. Per al professor Gilbert Allardyce, segons recull Kallis, “el dinamisme únic del règim de Hitler ja no podia ser analitzat des del mateix context intel·lectual i polític que el feixisme italià o qualsevol altre fenòmens radical d’entreguerres” i ha criticat “la creença que feixisme fos un terme apropiat per descriure la sèrie de règims radicals de dreta que es van donar a l’Europa d’entreguerres”. Altres historiadors consideren que res té a veure el nazisme amb el feixisme ja que el primer té com una de les seves característiques principals el racisme en el sentit més extrem, la persecució dels jueus i l’atac contra races que consideraven inferiors. En aquest sentit, cal destacar també, com apunta Mellón, “els plantejaments integrals racistes-biologistes” dels alemanys. És a dir, si bé el feixisme italià i el nazisme alemany compartien una visió sociodarwinista amb la qual, regits per les lleis de la naturalesa, havia de sobreviure el més fort, els nazis veien més que la supremacia de la raça ària es recolzava en qüestions biològiques, de selecció natural.

Mellón considera el nazisme la versió més radical del feixisme clàssic, però recorda altres diferències entre el nazisme i altres versions de feixisme, com ara el rebuig de Hitler a la institució eclesiàstica i al cristianisme: “a fi de fer la mort més acceptable per les persones, l’Església té l’esquer d’un món millor. Pel que fa a nosaltres, ens limitarem a demanar a l’home que forgi sencerament la seva vida. Per a això n’hi ha prou que s’ajusti a les lleis de la natura. Si ens inspirem en aquests principis, a llarg termini triomfarem sobre la religió” (Hitler). Els feixistes italians, però, van preferir conviure pacíficament amb l’Església encara que tinguessin algunes idees revolucionàries sobre això. Un altre cas és el franquisme, que no només va respectar l’Església, sinó que va imposar la religió com un dels pilars fonamentals de la regenerada Espanya.

Les tres formes de feixisme si compartien una visió imperialista, a més d’una necessitat de purificació o regeneració de la nova societat en diferents aspectes socials i culturals. És per això, que, com exposa Mellón, va ser “la preocupació artística, intel·lectual, científica i física per frenar la creixent decadència i crisi d’Occident, el que va fomentar el sorgiment de l’eugenèsia, amb creixent participació de l’Estat en les esferes de la salut social i la higiene racial “. I afegeix que “les elits científiques i polítiques es van comprometre en nom de la societat a millorar el nivell de la raça i adoptar mesures preventives contra els individus o grups racials disgènics”. Només cal recórrer a les hemeroteques i treure-li la pols a la premsa d’aquella època per veure com a les pàgines de moltes publicacions s’incloïen consells o receptes culturals, estètics, a més d’una preocupació per l’exercici i l’aspecte físic. Per no parlar, és clar, que també s’incloïen les directrius sobre quin era el paper de l’home i el de la dona en la nova societat.

Aquest volum compta amb altres articles que tracten altres aspectes del feixisme, com la seva relació amb el modernisme i la modernitat, la manera com es va crear una nova cultura d’acord amb els valors dels nous règims, el procés d’entrada del feixisme a Espanya gràcies a noms com el d’Ernesto Giménez Caballero, la relació dels intel·lectuals amb l’Estat i, en definitiva, tot allò que va conformar el feixisme clàssic (en el període que va des de 1919 fins al final de la Segona Guerra Mundial) i les seves diferents realitzacions. Finalment, el llibre porta el lector a aquests epígons que són la nova extrema dreta europea, explicant quines són les seves senyes d’identitat i com procedeixen al segle XXI per guanyar-se la confiança de votants i simpatitzants. Una de les claus l’apunta Aitor Hernández-Carr quan esmenta que les noves formacions radicals busquen una legitimitat davant l’electorat que les distingeixi d’altres versions violentes i antidemocràtiques de l’extrema dreta perquè siguin considerades com una ideologia diferent del feixisme i els seus representants polítics. Hernández-Carr cita Jens Rydgren, que sosté que aquests nous partits d’idees radicals han aconseguit que el seu discurs contra la immigració, per citar un exemple, arribi a l’electorat “com una cosa acceptable i relativament inofensiva, distingint-se així clarament de les formacions obertament racistes i antidemocràtiques”.

Sota el meu punt de vista hi ha dos tipus de llibres d’història. Un és el que t’explica un relat (interessat o no) sobre uns fets esdevinguts en el passat perquè el lector s’informi i, en major o menor mesura, ho accepti sense fer-se massa preguntes. Una altra tipologia de llibre és el que no només relata els fets, sinó que a més tendeix un diàleg al lector perquè sigui ell mateix qui reflexioni sobre la història. Aquests llibres són moltes vegades portes obertes, invitacions a seguir indagant, a subratllar bibliografia. Són volums que pretenen també mantenir viu el debat i la memòria històrica. Aquest és el cas d’El fascismo clásico (1919-1945) y sus epígonos, gràcies, sobretot, al fet que agrupa treballs de diferents especialistes, encara que també és cert que personalment m’hagués agradat llegir algun article d’altres autors, com Ferran Gallego, per citar un exemple. Però ja que el llibre no pretén ser la bíblia sobre el feixisme (sinó una invitació a pensar sobre ell), sí que és una bona manera d’acostar-se a la complexitat de la seva naturalesa, ramificacions i evolució fins als nostres dies.

Categories
HistòriaLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...