Un aeroport sense avions i una absurda economia

'Bangkok' és una obra tan realista com kafkiana, com la vida mateixa
Carlos Álvarez-Nóvoa (en primer pla) i Dafnis Balduz

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

En el marc del Festival Grec d’aquest any podem veure a La Villarroel, fins al 2 d’agost, Bangkok. El seu autor i director és Antonio Morcillo López, qui va rebre el XXIII Premi SGAE de Teatre de 2013 per aquesta interessant obra realista, absurda i kafkiana alhora, que beu de moltes fonts del teatre contemporani i ens evoca autors com Albee, Pinter o Becket.

En un aeroport sense avions ni passatgers es presenta una persona gran, possiblement estafat a través d’internet, que vol viatjar a aquest Bangkok que dóna títol a l’obra. En un escenari aparentment fantasmal, però que sabem que en la societat del nostre present pot ser absolutament real i proper, només troba un jove guàrdia de seguretat dedicat a absurdes tasques, com, per exemple, entrenar falcons que evitin la proliferació d’ocells molestos per al trànsit aeri. Se suposa que a l’aeroport hi ha algú més, un jove xinès al qual no veiem mai i amb el qual el guàrdia es comunica per telèfon.

La situació sembla absurda però explicable. ¿És que no coneixem l’existència d’espais inútils semblants, en els quals s’han gastat molts de diners públic? El diàleg entre els dos personatges es mou entre pinzellades d’humor amarg, esperpèntic i ens evoca dues vides no tan allunyades de la realitat actual, recognoscibles. El jove, casat i amb un fill, té un impressionant currículum acadèmic però només ha pogut accedir a aquesta feina monòtona, ensopida i sense sentit. L’ancià sembla un executiu decadent i avorrit, solitari i amargat, que desitja allunyar-se, fins i tot de la seva pròpia vida.

No obstant això el text evoluciona cap a una ambigüitat inquietant, amb el teló de fons de la crisi econòmica, de la manca de valors i objectius d’un món en el qual es pot fins i tot sobreviure enmig de l’escassetat, amb feines que no responen a cap necessitat, precàries i frustrants. Abans, explica l’ancià al jove, la feina trobava al treballador i aquest acabava per ser un mestre en el seu ofici. Però aquest vellet que reflexiona a fons sobre la vida té una estranya ocupació inexplicable i poc clara. De la mateixa manera que els falcons maten ocells com els sisons, molestos per a aquests vols inexistents, en el món hi ha persones caçadores i persones susceptibles de convertir-se en preses, però aquests papers són intercanviables i confusos.

L’obra té la gran virtut de ser breu, no arriba a l’hora i mitja, i això fa que algunes reiteracions i fins i tot tòpics recurrents, en aquest fons crític amb els grans capitals i els bancs, no resultin massa evidents. Un altre tema perillós en els textos actuals és la proliferació de paraules malsonants, buscant un relatiu realisme. És aquest un recurs que caldria utilitzar amb compte i sense excessos ja que en algunes ocasions es gestiona de forma una mica gratuïta. Té l’obra, però, moltíssims elements positius: es tracta de teatre del present, de text, que beu de moltes fonts, que ens parla de nosaltres mateixos encara que sigui de forma més o menys simbòlica i que no té complexos a l’hora de ser clarament filosòfic o discursiu.

I un element definitiu que fa que el muntatge de La Villarroel sigui totalment recomanable en aquests dies calorosos, són les interpretacions, immenses i contundents, d’aquesta parella d’actors de dues generacions diferents, units en aquest espai sobri, enmig d’una escenografia austera que situa al públic a la sala d’espera d’aquest aeroport amb angoixa inútil. Dafnis Balduz, a qui molts espectadors recordaran pels seus papers en sèries de televisió, interpreta aquest guàrdia de seguretat aparentment amable, amb canvis d’humor incoherents, covard, indignat i potser fins i tot perillós per a aquest sistema que, de forma més o menys oculta i gràcies a les seves xarxes ocultes, manipula les vides de la població.

Carlos Álvarez-Nóvoa, un actor amb una llarga i impressionant trajectòria, amb un currículum de més pes que el del jove personatge de ficció, al qual descobrim o redescobrim al cinema gràcies a Solas, interpreta aquest aparentment inofensiu ancià, que va revelant aspectes sinistres de la seva feina sense perdre l’aparença bondadosa, darrere de la qual podria amagar-se un torturador, un expert sicari d’aquests capitals anònims i omnipotents que mouen el món kafkià del nostre present, encara que possiblement el passat fos igualment cruel amb els desfavorits.

Obra gairebé de tesi, Bangkok és un text molt ben dirigit i interpretat que exigeix ​​una reflexió posterior, un debat col·lectiu, un fòrum real o virtual. El final pot resultar obert o tancat, segons la interpretació de cadascú. Fins i tot els aeroports inútils poden utilitzar-se en cas d’emergència o de necessitats repressives i no és la primera vegada que Bangkok és una destinació simbòlica, literària, mítica i inquietant. Els miracles, com el d’aquell avió que per fi sembla donar sentit a un no-lloc, poden resultar absolutament indesitjables i perillosos. Les persones i els llocs ens fan sovint evident allò tan antic que les aparences enganyen.

 

__________

Bangkok / Teatro La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text i direcció d’Antonio Morcillo / Fins el 2 d’agost / 80 minuts / 24 euros / www.lavillarroel.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES