Llegir Antònia Vicens: ’39º a l’ombra’

Amb la seva primera novel·la, l'autora mallorquina va guanyar el Premi Sant Jordi

39-a-lombra_9788429750157

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Admiro els escriptors que no fan soroll, que viuen la literatura d’una manera íntima, que la volen compartir, és clar, però que no perden el nord per tal de vendre més o menys llibres. Que no entren en aquella dinàmica de títol per any, sinó que publiquen quan realment el cos o la veu els hi demana. Que no reben cada dos per tres un premi literari perquè els hi toca, sinó perquè la seva obra s’ho mereix. Aquells escriptors i escriptores que saben que la literatura rau en la paraula però també en el silenci. Que fan novel·la o poesia segons les seves necessitats i no perquè hagin de demostrar musculatura i lluir geni. Aquells que te’ls imagines més fàcilment posant arròs a la cassola i comprovant el punt de sal de l’àpat que no pas discutint a la ràdio o a la televisió sobre futbol o política. Escriptors i escriptores que han construït una carrera literària sobre els fonaments de la seva vida i no una vida sobre els fonaments de la seva literatura.

Aquesta és la sensació que tinc quan penso en Antònia Vicens (Santanyí, 1941), una autora que probablement passi desapercebuda per a molts lectors (per a mi ho era fins fa no gaire), però que té una trajectòria consolidada i més que notable. Recentment ha publicat el seu tercer poemari, Fred als ulls (Café Central – Eumo Editorial), i és autora de diverses novel·les, entre les quals val la pena destacar la primera d’elles, 39º a l’ombra (labutxaca en català i Calambur en castellà), obra guardonada amb el Premi Sant Jordi l’any 1967 on Vicens recrea, per una banda, l’asfixiant vida de poble de l’època i, per l’altra, l’enganyosa felicitat del desenvolupament del turisme a l’illa, que, en aparença, és una explosió de feina, amor i noves amistats però que l’autora ens el mostra com una realitat agredolça, passatgera, un decebedor miratge enmig del desert que acaba ofegant.

La protagonista és Miquela, una noia que, després de la mort dels seus pares sent ella molt petita, ha d’anar a viure a casa de la seva tieta, una dona turmentada per la relació que manté amb el seu marit. Aquest va estar presoner durant tres anys per contraban i al tornar a casa ja no és el mateix. Ara sembla un home mort en vida, no parla, no mostra cap sentiment. I la tieta, sempre que pot, recorda a la seva filla, Maria, i a la Miquela que el seu home va marxar per elles, perquè no els hi faltés de res. És d’aquesta manera com l’ambient a casa és opressiu i depriment. La protagonista diu: “Jo no sé disfrutar sa meva joventut. A ca sa tia mai no vaig veure alegria, mai! Fins an es punt que necessit estar trista per sentir-me bé”. La Miquela ha d’allunyar-se d’aquella llar per poder ser feliç i realitzar-se, per mirar de trobar aquella alegria que li és desconeguda: “Darrerament sentia una necessitat quasi boja de cercar coses noves. Anar-me’n lluny. Ésser lliure, sobretot de mi. I em creia assolir-ho canviant d’ambient”.

I és així com la protagonista decideix abandonar la zona rural en la que viu per anar a treballar a una botiga de souvenirs de la costa. La tenda està just davant d’un hotel i corren els anys de l’explosió del turisme a Espanya, però lluny de deixar-se endur pel fort contrast dels dos ambients i per l’anar i venir de turistes, la Miquela es manté en certa manera inalterable (o, almenys, en certa calma comparant-la amb la resta de personatges). Comparteix habitació en una pensió i en el seu dia a dia l’acompanyen noies que s’enamoren, que volen ser independents, que veuen en l’època d’estiu l’oportunitat de ser lliures. Però també pateixen i s’enganyen a si mateixes: “sí, al·lota, el món poc més poc manco és una farsa, un aplec de veritats inventades; i guanya aquell que té més imaginació”.

Aquesta decepció, però, no només afecta a les dones, també els homes (alguns, si més no) se senten desencaixats, com si no acabessin de trobar el seu lloc i les insatisfaccions els governessin. Diu la Miquela: “Tot el matí, sense jo voler-ho, els sentiments havien fluït com mosques davant els meus ulls, i havia deduït que jo, senzillament, necessitava saber-me estimada”. La protagonista, doncs, tot i que no es deixa arrossegar per il·lusions, no és tan freda com ella diu de si mateixa. Una altra noia, la Magdalena, plora després d’un desengany amorós: “No plor per res -deia. Però tenc plorera. Una plorera rara. Com si ploràs per tot”.  I un noi, el jove de l’apostolat: “No sé què vull. M’hauria de posar a festejar; però això m’amoïna. Estic cansat. Som generós per naturalesa i estic fart d’indiferència. Es doblers no m’importen, però ses atencions sí”.

La Miquela de 39º a l’ombra  té molt de la pròpia Antònia Vicens. Com el seu personatge, l’autora sentia l’ambient opriment i depriment en el qual havien de viure totes les dones del poble. Antònia i Miquela no es volien conformar, no volien ser “donetes que anaven pel carrer amb una servilitat resignada, gens qüestionada, que havien fet la Primera Comunió com l’acte més important de la seva infantesa, s’havien casat i després ja arribava la Comunió de les filles i la seva pròpia mort” (tal com apuntava Vicens en una entrevista que li va fer Lucia Pietrelli).  Per aquesta raó, tant l’autora com la protagonista de la novel·la marxen a la costa, cap allà on arribava el turisme, però allò que podia ser l’alliberament, la felicitat, la porta a un món més obert mostrava una realitat ben diferent: “Quan vaig anar a fer feina a Cala d’Or fou el mateix, no hi trobava res, no hi arribava ni la premsa. Hi havia turistes, això sí… la gent ho interpreta com a històries de disbauxa, turistes i picadors, però eren històries tristes, molt dramàtiques. Hi havia hagut la Segona Guerra Mundial, era gent que venia d’aquella experiència, gent molt marcada, hi va haver molts suïcidis als hotels. Era gent desesperada, que venia de vacances a oblidar el seu dolor i la seva soledat durant quinze dies. I els obrers estaven molt explotats. Allà tot apareixia alegre, amb un gin-tònic de més… però era aparença, la realitat era una altra i era fosca” (diu l’escriptora a Pietrelli).

Sembla una bogeria pensar que la literatura catalana pot prescindir d’una veu com la d’Antònia Vicens, però el cert és que bona part de la seva obra no es troba fàcilment. A vegades em pregunto ingènuament si un autor mallorquí, per a ser reconegut fora de les illes, ha d’haver fet necessàriament les maletes i haver-se traslladat a Barcelona (com ha fet la gran majoria). Costa negar que la literatura catalana és tremendament centralista tot i que és una producció tan diversa com dispersa (però com si no fos equiparable la literatura catalana que es cou a Barcelona amb la de més enllà). No ens podem permetre que la geografia determini la rellevància d’un autor. Antònia Vicens és una joia, enalteix les nostres lletres i és un exemple perfecte d’autora que, per sobre de tot, ha volgut ser fidel a si mateixa. I és per aquesta raó que la seva literatura és tan autèntica, tan pura, tan mallorquina, però sobretot tan absolutament plena de vida.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES