L’hivern que arriba

La poeta mallorquina Antònia Vicens torna amb el recull 'Fred als ulls'

Fred als ulls

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

A finals dels anys seixanta, Antònia Vicens, aquella criatura “vilatana, poqueta cosa” a què feia referència Josep Maria Llompart al pròleg de La Santa (1980), sorprenia el món de la literatura catalana guanyant el Premi Sant Jordi de novel·la amb 39º a lombra (1969). Prop de cinquanta anys després, i amb una força creativa més pròpia d’un escriptor jove que no pas amb una trajectòria com la seva, l’autora de Santanyí es reafirma, amb Fred als ulls (Cafè Central / Eumo, 2015), com una de les veus més genuïnes i innovadores del panorama literari actual.

Autodidacta, intuïtiva i outsider per excel·lència, ha seguit sempre el seu propi camí. També en literatura. Lluny dels flaixos dels mitjans, de l’escriptorisme i el bestsellerisme, del tràfic d’influències i l’acarnissada competició d’egos, la seva tasca discreta però constant ha estat mereixedora dels principals premis a què un autor de les nostres lletres pot optar, com el Ciutat de Palma de novel·la, amb Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982), el Ciutat de València de narrativa, amb Gelat de maduixa (1984) o el ja esmentat Premi Sant Jordi. També li han estat concedits la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Premi Ramon Llull, atorgat pel Govern de les Illes Balears. I, per si això fos poc, també avalen la seva carrera obres com La santa (1980), Febre alta (1998), Lluny del tren (2002), la magistral Ungles perfectes (2007) o la més recent Ànima de gos (2011). A partir de la seva escriptura sorruda, autèntica, emocional i alhora fruit d’un exercici d’enginyeria fina, Antònia Vicens ha demostrat no només una solvència admirable com a narradora, sinó una unicitat i originalitat difícils de trobar en cap altre escriptor de la literatura catalana contemporània.

Inconformista i amant de les pròpies traves, sempre i quan aquestes són un convit a la millora, a l’evolució, Vicens inicià la seva carrera poètica ben bé de la manera inversa amb què ho solen fer la majoria d’autors: després de dècades com a narradora, i ja prop de la setantena, al 2009 l’autora estrenava la seva veu manifestament poètica amb Lovely (Moll, 2009), i seguia aquesta nova trajectòria amb Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013).

Ara, la poeta —em permetreu que en digui poeta no només pels seus darrers llibres, sinó per la poesia que es pot trobar en tota la seva producció— reapareix amb Fred als ulls, un recull que, si bé com afirma Gabriel de la S.T. Sampol a l’epíleg del llibre, té entitat pròpia respecte dels dos volums anteriors, no fa més que ampliar-los, arrodonir-los, cloure’ls de la manera més poètica possible: obrint-los a qualsevol lectura, qualsevol pregunta, qualsevol premonició. Si amb Lovely Vicens explorava el cos, la física, i amb Sota el paraigua el crit desgranava l’ànima, la mística, Fred als ulls és la continuació metafísica d’una sèrie que de cada vegada presenta més preguntes, més problemes, més imatges noves i desconcertants al lector.

Abans de res, si ens fixam en el seu títol ja trobarem un dels motius que poblen la totalitat del llibre: l’hivern. Un hivern conceptual, metafísic també. L’hivern que pot viure un cos i una ànima i tota aquella persona capaç d’escoltar-se i sentir-se a si mateixa. Amb aquest nou recull, la poeta ens convida a veure les coses amb els seus propis ulls i a viure la dicotomia establerta entre hivern i primavera, vida i mort, esperança i horror, en què ella mateixa es troba. Un món en què conviuen i lluiten la rata i el tigre, la fullaraca i la rosa, el cel i el mar.

Amb Fred als ulls, el setanta-cinquè volum de la ja mítica col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, que tot just estrena nou disseny, Antònia Vicens s’encara a la mort i ho fa des de la posició tràgicament còmoda d’aquell que sap que no té res a fer contra un destí tan clar. El de tots. El jo poètic de l’autora se situa en una posició privilegiada gràcies als anys i les vivències i es permet parlar amb més sinceritat que mai: “perquè has arribat a un saltant de la teva vida que quan / algú et demana de què passes gust contestes / sóc feliç el dia de la setmana que canvio / els llençols i el llit fa olor / d’infància.” Una sinceritat que, certament, convida el lector a acomodar-se en la intimitat essencial i al mateix temps cruel de la poeta.

No debades, Vicens és conscient de les seves limitacions, i de res no serveix la valentia guanyada amb els anys, amb les bufetades rebudes: “moltes de les coses que abans no vas gosar / fer ara sí que tens prou coratge / de fer-les però no pots a la sang / ja no t’hi creixen lliris”. És en aquest punt, lluny del penediment sinó més aviat prop de la lucidesa que aporta la maduresa, que entra en joc el dolor. No un dolor descarnat ni intens, sinó aquell dolor fondo, dissonant, com una petita tibantor que no fa més que insinuar l’esqueixament d’una vida, d’una veu, d’una existència: “té una ferida que no es cura       parlo / del llimoner”. L’ésser humà, la poeta, el llimoner… tot és en tant que pateix. Per a Vicens és precisament el mal, el dolor sentit en la carn pròpia com un degoteig de petites morts diàries, el que ens recorda que som vius: “per la picada d’una pua de card // has sabut que tu ets / el jardiner”.

És en aquestes altures de la vida, en què ja no hi ha lloc per a l’amor ni l’esperança —“a l’amor no / el vas assassinar tu    quan va arribar / ja agonitzava           begut / d’aurores roges”—, que el desengany conviu amb la consciència i la voluntat de transcendir més enllà de la vida, més enllà de la mort: “si bé vas deixar dit que et volies endur a la tomba / el jardí i les estisores de / podar   només / hi ha cabut     l’hivern”. Ens dirigim a l’hivern i no serem res més que això, gel als ulls i aigua que es fon i degota, que arrela en l’escot i el sòl que ens sustenta.

Fred als ulls és una mostra més de la poètica vicensiana, que malgrat la seva relativa brevetat ha generat ja un col·lectiu fidel i cohesionat d’adeptes que l’admiren, la citen, la celebren. Una manera de fer poesia a partir de la intuïció, de la veritat, de l’espontaneïtat —l’autora ha afirmat, en nombroses entrevistes, que en poesia, al contrari que en narrativa, els versos li cauen a sobre, la persegueixen en el seu dia a dia—, però també passada pel sedàs de la feina constant, l’autocrítica, la tenacitat. Antònia Vicens és una treballadora de la paraula i ens ho recorda cada construcció, cada estructura, cada enunciat que ens regala des del fred de la seva mirada a cavall entre dos mons.

L’autora també ha reivindicat sovint l’escriptura com a mètode higiènic, com a camí de purga o redempció. Pujada en una postguerra crua i despietada, en un ambient en què les armes més esmolades eren les paraules —roig, República, heretge, xuetó—, l’autora es va convertir de ben petita en col·leccionista de mots, com si aquests fossin pedres precioses d’incalculable valor, i els va col·locant, mesuradament, amb comptagotes, a les seves obres. Vicens és del parer que les paraules, com les bales, quan parteixen d’un lloc comú fereixen més de prop. I Fred als ulls, que entra endins i deixa nafra, no és una excepció: el llenguatge hi flueix fàcil, fràgil, com la vida mateixa.

En un dels prop de quaranta poemes que configuren el volum, l’autora ens adverteix: “ara saps / que els somnis / igual que la calç / viva et poden deixar cega                      que el tigre / o la rata / poden criar / dins el teu cap”. I més: “sents que et desfàs com / aquells jerseis de punt de / mitja que feia la padrina                     estiraves un fil / i en un no res del jersei / només quedava el coll o el puny / d’una màniga                   ara tu / igual d’inconsistent // t’aferres a una rosa”. La rosa com a símbol de la poesia i de la bellesa. La passió com a únic ancoratge amb el món. Si Antònia Vicens viu i escriu és per seguir regalant-nos la seva bellesa, que un dia, per ventura, aprendrem a apreciar com el luxe que és per a aquesta cultura nostra, tan donada a ignorar els seus millors creadors: “morir-te            encara no        tens massa / deutes     amb les flors”. Viure perquè tens massa deutes —dels que no comprometen, dels que només prometen, sí, plaer—, amb els teus lectors. I que no s’acabi mai aquesta primavera en lletra.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...