Una tarda inoblidable amb Marguerite Duras

LaBreu Edicions recupera 'La tarda del senyor Andesmas', una nouvelle de l'autora francesa

duras

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

No totes les grans històries s’amaguen en els llibres més extensos. Passa, de vegades, que les veritats més essencials es troben en les petites subtileses i que allò que realment importa es troba, sovint, amagat entre la intoxicació de signes en què l’ésser humà transita. En paraules de Mercè Rodoreda, un referent de la nostra literatura equiparable a l’autora de què parlarem, “les coses importants són les que no ho semblen” (Quanta, quanta guerra…).

La tarda del senyor Andesmas (LaBreu Edicions, 2015), una nouvelle pertanyent a l’extensa producció de l’autora francesa Marguerite Duras (Gia Dinh, 1914 – París, 1996), és un clar exemple de com una gran història pot ser contada en ben poques pàgines. Que és en la brevetat, precisament, on es troba la il·luminació o —qui sap— que després de tot, no té res a veure una cosa amb l’altra. En tot cas, LaBreu Edicions acaba de recuperar, en una traducció de Marc Colell i Teixidó, una obra de gran magnitud malgrat la seva aparent senzillesa formal, una peça d’enginyeria literària que funciona, que llisca, que passa ràpid. I, encara millor, deixa un pòsit considerable en el teixit emocional del lector.

Val a dir que això no és per res gratuït: són els grans temes de la humanitat els que desfilen entre les poques hores que Duras ens situa a la vora del balancí del senyor Andesmas: la mort, l’amor, les relacions familiars, les pulsions de mort i de desig són, certament, les grans protagonistes d’aquest text, que segons com es miri pot ser una novel·la breu o un conte llarg.

D’entrada, es pot dir que el senyor Andesmas encarna el paper d’un home que ha arribat a “aquesta edat prou avançada per tenir un motiu per deixar de treballar i esperar, distret, la mort”. Andesmas viu, en aquesta tarda poblada de records i dubtes existencials latents en el dia a dia, el que Duras anomena “l’angoixa de la mort”. Ha estimat i estima, i tem abandonar aquest món sense haver estat feliç, sense haver fet, i donat, i potser fins i tot rebut, tot allò que pertocava.

Mentrestant, Andesmas dedica el seu temps als projectes que encara l’uneixen amb el present i amb el futur. Que l’arrelen i que li permeten escriure la seva pròpia fantasia, estendre’s més enllà de la seva existència terrenal. Mentre la vida transcorre fora de la casa que acaba de comprar per a la seva filla Valérie —en plena festa major, “la plaça balla, balla, balla, tota sencera”—, on vol construir una gran terrassa, Andesmas espera la visita de Michel Arc, amb qui ha de parlar del pressupost d’aquest projecte immobiliari. I aquest no arriba, o fa molt tard. És, de fet, aquesta espera, el parèntesi que es troba entre la il·lusió, el projecte, i la realització d’aquest, on hi tenen cabuda els pensaments realment fondos, l’existencialisme, i també, per què no, l’aparent descans.

Durant la seva espera, Andesmas rep les visites de diversos personatges, com un gos salvatge de pelatge ataronjat —símbol, potser de la natura essencial, de l’estadi més animal de la persona— que condueix el lector pels boscos que envolten tot l’espai, o bé la filla i la dona de l’home que no arriba, Michel Arc.

I no es tracta, per res, de visites gratuïtes. Darrere uns diàlegs aparentment circumstancials, Duras ens parla de la cara més humana de cada personatge. Ens presenta un Andesmas pres pel desig envers la seva pròpia filla —“el senyor Andesmas tem per la seva filla, Valérie, l’amor a la qual regna sense pietat en el destí que se li acaba”— i la filla de Michel Arc —la mà de la nena “era calenta, aspra del fang de l’estany. L’home va procurar retenir-la dins la seva, però aquesta s’esmunyí, inquieta”—, o bé la dona d’Arc com un personatge mogut per la gelosia —“Un any per acceptar-ne simplement l’existència, per admetre aquest fet: que la Valérie existia, i sobreposar-me a la idea que la noia s’oferia encara sense cap mena de pudor”— o pel desig i la infidelitat —“Un dia, un dia, un altre home se m’acostarà i li sentiré a la mirada els indicis d’un desig primerenc, aquesta pesantor, aquesta ardència que fa batre la sang i que no enganya”.

Així doncs, no resulta molt atrevit considerar una lectura freudiana de La tarda del senyor Andesmas, en què hi podem trobar una autèntica pugna entre el l’allò i el súper jo, entre el que és latent i salvatge, precari, i allò aparentment correcte i sublimat. La moral. L’amor paternal, materialitzat en la construcció d’aquesta terrassa que pretén escenificar l’estima d’un pare cap a la seva filla, conviu amb el desig incestuós que aquest intenta reprimir, mentre que la por davant la mort és combatuda mitjançant la fantasia, la il·lusió, un cert allunyament de la realitat social. Així doncs, la pulsió de la mort i la sexualitat del personatge conviuen a la perfecció en aquesta obra de Duras, que sembla —i certament aconsegueix— dir molt a partir d’uns símbols poderosos i molt ben mesurats: en són bons exemples la clariana elevada des d’on Andesmas s’ho mira tot, equiparable al seu estadi vital, o bé la naturalesa bàquica i màgica que es desprèn del bosc, com si de l’espai conceptual d’El somni d’una nit d’estiu o del Birnam shakespearià es tractés.

Cap al final de l’obra, Andesmas confessa a la dona de Michel Arc: “Penso que em moriré amb tot el pes, amb tot l’immens pes de l’amor de la Valérie damunt el cor”. I tot apunta que així serà, car el personatge intenta compensar amb objectes, amb manifestacions materials, allò que no ha sabut o no ha pogut dur a terme de manera emocional. Andesmas és conscient de la maduresa que va assolint la seva filla, i el distanciament que aquesta comporta respecte d’ell. Valérie ha esdevingut una dona i ara, una vegada ha desaparegut la nena de què havia de tenir cura, Andesmas no troba la seva raó d’existir. Només la terrassa, la construcció de la terrassa com a símbol de la prolongació del seu amor i la seva pròpia vida, li permeten continuar, juntament amb la companyia que li fan aquestes presències femenines de la dona i la filla d’Arc. Una companyia que agombola i, a estones, fins i tot, escolta. Que fa costat. Qui podria negar l’atenció a un ésser completament devastat?

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES