La cançó d’oli d’Hilari de Cara: ‘Refraccions’

El poeta mallorquí, mereixedor del darrer Premi Carles Riba, fa un cant inusual a l'amor

refraccionshilaridecara

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Potser hi ha tantes definicions de poesia com persones existeixen al món. Hi ha qui la considera l’expressió d’un mateix i de la pròpia subjectivitat, d’altres defensen que, al contrari, la poesia ha de defugir de l’experiència fins a límits inhumans o deshumanitzadors. D’altres, els altres, neden entre dues aigües, o entre aigua i oli, o, senzillament, la viuen i la fan. Quins són els límits entre realitat i dicció? Aquest és el cas, segurament, d’Hilari de Cara (Melilla, 1945), una de les veus poètiques més definides i consolidades del panorama literari català, que fou guardonat l’any passat amb el Premi Carles Riba de Poesia pel recull Refraccions (Proa, 2014).

Per començar, cal aclarir que si un tema vertebra l’obra poètica de De Cara aquest és l’amor. Un amor entès a l’ampla, sí, consagrat a allò que anomenam vida, l’home, déu(s), el vi, però sobretot, i per damunt de tot, la passió. Amb catedrals de les nostres lletres com Bolero (Quaderns Crema, 1998), Via bàltica (Denes, 2012) o Carrer dArtà (Lleonard Muntaner Editor, 2014), el poeta s’ha arribat a bastir una veu pròpia quan parla del gran tema de la nostra existència, del que ens mou, sense caure en el tòpic ni la cursileria. Basta recordar, sinó, el final d’un dels poemes més reeixits de Bolero: “—T’estimaré tota la vida —diu, i finalment, / sé que sempre serà així fins que jo em pegui un tro a la boca.”

En aquest sentit, Refraccions no és una excepció: a través de les seves pàgines, el lector entra en contacte amb un univers paral·lel, refractat des de la vida diària pròpia, però també universal, envers la tabula rasa que és la pàgina en blanc i la poesia. De Cara ha estimat, estima i enyora, i no s’amaga de dir-ho: “i ara amb el sol alt i clar / amb aquesta bonança / ¿què els dic als meus braços / als meus llavis / què li dic al meu llit buit?”. L’amor i l’enyor són, de fet, un díptic que a voltes es confon i es complementa: “tudons de la nit / donau-me un poc de mà / cantau l’amor o l’enyor amb veu fluixeta / entre les branques / o callau callau”. Però malgrat tot no és un amor planyívol, el del poeta, un amor de perdedor, sinó la constatació que s’ha experimentat la vida a través d’una de les vies més gratificants: la unió dels cossos i de les ànimes, passional, sincera, grenyal, ritual, orgànica, nova. L’amor com a font de plaer i de somni, de fabulació: “t’estim vols dir amb vessa i estimes / mandrós i esperes que t’arribin veus / besades llargues cançons de nines felices / quan l’aire s’aprimi devers tres quarts de nou”.

Però no només és l’amor cap a l’amant el que es refracta en les paraules de l’autor, sinó que també podem trobar en el recull nombroses i remarcables reflexions entorn de la deïtat —“m’encalça la quimera de déu / quin espurneig / si pogués dir-ho / si pogués callar”— o bé l’existencialisme més genuí, el que defuig de manuals i convencions: “la cullereta agita un bri de sucre / tots som pòsits de cafè / indicis auguris boires / llevat d’esponja”.

Hilari de Cara, amb la seva ja extensa obra, s’ha postulat com una veu potent, coherent, fidel només a ella mateixa. L’autor ha generat, a partir de la paraula, una imatge que l’envolta, el complementa i el presenta al lector, dificultant la diferenciació entre persona i veu, home i poema. L’autor encarna a la perfecció el paper de flâneur, el poeta observador que viu i contempla i, adesiara, sedimenta en lletra el que n’obté. Poques paraules i mesurades, sempre. Llegint Refraccions i tota la seva obra, hom té la sensació de trobar-se, en certa manera, davant l’ésser mític que se supera mitjançant la paraula, talment el superhome nietzscheà, el Faust que ven la seva ànima al diable per tal de poder gaudir, ni que sigui uns instants més, de la magrana interminable de l’amor o el comte Arnau maragallià que crida: “jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”. No debades, el poeta conjura el dimoni i els ocells, que l’acompanyen en la seva cançó de ritme balsàmic, pacificador: “Quina eufòria lenta la guerra amb tu mateix. / La música i la paraula dansen el ball del Fènix. / Veniu, cantau, volau, ocells embriacs”.

Així doncs, perquè la vida és poca cosa sense la poesia i, segurament, sense vida la poesia no existeix, De Cara ens regala tot un seguit de reflexos, d’imatges plasmades en l’aigua clara i l’oli enterbolidor de la paraula, sense cap altre filtre que el de la interpretació. I és oli i no només aigua, o vi, perquè sovint les coses i els fets no són tan clars com voldríem, i necessitam admetre el biaix que ens imposa la nostra visió: “oli ara som d’oli i no vull ser res més”, diu el poeta, com pronunciant un mantra alliberador. És l’oli que engreixa les frontisses del cor i de la ment, el que ens serveix per rentar-nos la cara i la consciència i tornar a començar. És l’oli amb què el poeta ja es rentava, potser, a Nunc (Moll, 2012): “Fa un solet trepitjat d’oratge fred. / Prenc llum al balcó amb la cara banyada / de llimona i d’oli. / Vull fer cara de salut”.

Seguirem, doncs, esperant la resposta a les grans preguntes i dubtarem sobre els límits aquosos entre el que direm i el que hem viscut. Potser mai no ho sabrem; i tanmateix. Mentrestant, escoltarem la cançó d’oli d’Hilari de Cara i els llocs comuns que ha bastit per al nostre gaudi o —qui sap— la seva redempció: “Com un elaborat, delicat joc de mans / es converteix l’amor en un espai, una casa, un país. / T’estim esdevé un topònim”. Qui no voldria habitar-lo?

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES