El dia que Barthes va parlar sobre l’amor

Àtic dels Llibres publica en català 'Fragments d’un discurs amorós', del teòric i filòsof francès

fragments

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

No és aventurat dir que Roland Barthes (Cherbourg, 1915 – París, 1980) és, fins i tot cent anys després del seu naixement, un dels teòrics més qüestionats del segle XX. Tampoc ho és afirmar que és dels que més han influït el pensament contemporani. Les seves tesis sobre la Mort de l’Autor o el pas paradigmàtic del concepte d’obra al de text suposaren una autèntica revolució al món dels estudis literaris. Es tracta d’un autor únic i irrepetible, certament genuí, que es va donar a conèixer amb l’obra Mythologies al maig del seixanta-vuit, entre els estudiants que entonaven la Marsellesa o l’All you need is love davant la Sorbona.

I és, precisament, sobre l’amor que tracta Fragments d’un discurs amorós (L’Àtic dels Llibres, 2015), un text assagístic de l’autor francès que L’Àtic dels Llibres ha editat recentment en una traducció al català de Claudia Casanova. Tot i que potser no sigui el seu títol més conegut, es tracta d’un text barthesià de cap a cap, caracteritzat, com de costum en l’autor, per un afany de llibertat i renovació sorprenent.

A la introducció, força aclaridora pel que fa sobretot a la forma del volum, l’autor justifica el tema escollit: “La necessitat d’aquest llibre sorgeix de la reflexió següent: avui en dia, el discurs amorós és un fet d’una solitud extrema.” I ens adverteix, fidel a la seva idea que l’autor d’un text és realment el lector, que el fa i refà, que se n’apropia a partir de la lectura: “El que aquí es dirà de l’espera, de l’angoixa, del record, no és més que un modest suplement, que s’ofereix al lector per tal que ell l’agafi, hi afegeixi, en retalli o el lliuri als altres.”

I, en efecte, així és. Una vegada superades les pàgines de la introducció, el lector es troba, literalment, amb fragments desordenats, o no ordenats de manera lògica, d’un discurs amorós relatat en primera persona, en què l’autor explica nombrosos fenòmens, situacions, pensaments o tòpics presents en el discurs amorós imperant a la cultura occidental dels darrers segles. Així, podem trobar passatges sobre la necessitat, l’abraçada, l’absència, l’anul·lació, la bogeria, el drama, l’escriptura, la gelosia, la màgia, l’obscenitat, el record, el suïcidi o la veritat, entre d’altres.

Al seu torn, cadascun d’aquest fragments s’inicia amb una nota breu sobre el tema a comentar i Barthes passa a exemplificar, o a escenificar en primera persona, allò que vol transmetre. Val a dir que l’autor ho fa posant-se ell mateix en el rol del subjecte amorós, però que també pren la veu d’altres grans creadors i pensadors de la literatura universal: Plató, Tao, Nietzsche, Balzac, Brecht, Deleuze, Freud, Hölderlin, Lacan, Musil, Proust o Sartre i les seves visions sobre l’amor habiten en les línies i entre línies, en què Barthes elabora un autèntic hipertext inacabable, ple de connexions. Però plana sobre tot el text una ombra allargassada i més significativa que les altres. És la d’Els sofriments del jove Werther, de Johann Wolfgang von Goethe, que planteja, a grans trets, la visió de l’amor que Barthes reelabora.

Però deixant les formes i les referències de banda, i per molt que la voluntat de l’autor no fos per res elaborar un discurs lògic entorn de l’amor, sinó recopilar tot un seguit de fragments que és el que promet el mateix títol, Fragments d’un discurs amorós també ofereix un punt de vista clar i coherent sobre el tema. Està fet amb la proximitat d’aquell que parla des de la pròpia experiència però també des de la distància que aporta l’observació, l’estudi, la lectura, la perspectiva històrica dels altres autors.

Així, si analitzam l’obra en la seva totalitat podrem concloure que per Barthes l’amor és un fet generalment unidireccional, en què hi interactuen un “subjecte amorós” actiu i que viu els esdeveniments de manera intensíssima, i l’”objecte amorós”, el destí de tot desig, que té un caràcter més passiu. En aquest sentit, la “identitat fatal de l’enamorat” no es tradueix en cap altra màxima que “sóc el que espera”, i “dir l’absència”, dir l’espera, és dir “m’estimen menys del que jo estimo”. Per tant, el discurs amorós parteix d’una base clara de desigualtat. De mal. No debades, “on hi ha ferida, hi ha subjecte”.

Perquè el dolor és, juntament amb l’absència, un dels conceptes que per Barthes van més lligats a la vivència de l’amor. Al llarg de tot el procés que el subjecte viu, aquest pateix per mor de la gelosia —“En el cap amorós, les ferides més vives provenen més del que es veu que del que se sap”—, per les pròpies accions —“El subjecte s’adona bruscament que està empresonant l’objecte estimat en una xarxa tirànica: de piadós, passa a sentir-se monstruós”— o arriba a desenvolupar autèntics fetitxismes envers l’objecte estimat, que sumeixen l’amador en la més plaent però alhora perillosa fantasia: “Qualsevol objecte que ha tocat el cos de l’ésser estimat es torna part d’aquest cos i el subjecte el fa seu apassionadament”.

Però l’autor és conscient que no tot són patiments, a l’hora d’estimar. També hi ha l’escriptura d’un discurs èpic, la superació quasi iniciàtica d’etapes i les significacions que aquestes suposen… La sensació, en definitiva, de compartir un mateix camí amb l’objecte del desig: “Pressions de mans -immens expedient narratiu-, gest tènue a l’interior del palmell, un genoll que no s’aparta, un braç estirat, com si tal cosa, sobre un divan i sobre el qual, a poc a poc, un cap es va inclinant per reposar-hi. Aquesta és la regió paradisíaca dels senyals subtils i clandestins: com una festa, no dels sentits, sinó del Sentit.”

Barthes és, per damunt de tot, un estudiós del llenguatge enamorat del llenguatge, i això també es fa ben present en aquest assaig, que està a mig camí entre els estudis literaris i la psicosociologia humana. Perquè si bé Fragments d’un discurs amorós és una obra sobre l’amor ho és també sobre el llenguatge i les maneres que aquest troba de crear espais comuns, “topos” que en diu l’autor, on subjecte i objecte s’hi poden trobar a pler: ”El llenguatge és una pell. Frego el meu llenguatge contra l’altre. És com si tingués paraules enlloc de dits, o dits a la punta de les meves paraules. El meu llenguatge tremola de desig.”

Ens trobam, doncs, davant una de les obres més personals de l’autor, que vincula la seva humanitat, la seva subjectivitat radical i intransferible, amb la seva passió per la comunicació. Un agermanament de passions —l’amorosa i la textual— que arriba a la seva màxima unió en la següent sentència: “Parlar amorosament és construir-se sense fi, sense crisi; és practicar el sexe sense l’orgasme”. Barthes fa l’amor amb les paraules i parla, incansablement, de l’amor.

En definitiva, Roland Barthes és, sense cap dubte ni un, més viu que mai en el seu centenari i torna a ser acollit per la nostra cultura amb un text absolutament contemporani, universal, actual. Potser Fragments d’un discurs amorós no és el tractat definitiu sobre l’amor. Potser n’hi ha d’altres. Potser no és possible, finalment, parlar d’una qüestió tan subjectiva i que sigui vàlida per tothom. El que està clar és que aquesta és una fantàstica, entretinguda i lúcida aproximació.

 

Categories
FilosofiaHumanitatsLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...