Les aterridores belleses d’aquest món

Amb el llibre de relats 'Y Seiobo descendió a la Tierra', László Kasznahorkai convida a gaudir de l’art

descencio

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Un hongarès arriba, imbuït d’odi, a una ciutat desconeguda (Barcelona) i per distracció acaba ficat en un edifici horrible i malaltís (la Pedrera), on observarà sense saber per què uns retaules medievals russos. Després d’assistir també al monòleg indesxifrable d’un vigilant de seguretat rus que li parla en una llengua incomprensible, el visitant, aliè a la genialitat artística i a la importància històrica dels Rubliev que ha contemplat, es descobreix a si mateix perseguit i turmentat pels àngels representats en els quadres, de manera que el seu ja de per si inestable salut mental comença a fer aigua pels quatre costats…

Així comença un dels contes més hilarants d’aquesta excel·lent col·lecció de relats de László Krasznahorkai (1954) de qui Y Seiobo descendió a la Tierra és el cinquè llibre publicat a Espanya per Acantilado (aquest amb traducció d’Adam Kovacsis), on fa una demostració notable d’erudició i sentit de l’humor. Encara que potser sigui més conegut per les narracions denses i atmosfèriques de Sátántangó (encara inèdita a Espanya) i Malencolía de la resistència (2001), adaptades ambdues al cinema per Béla Tarr, Krasznahorkai escriu aquí uns relats lluminosos que mai adaptaria el cineasta hongarès, ja sigui pel color i l’exuberància de les trames, incompatibles amb l’estètica en blanc i negre de Tarr, com per l’inconfusible sentit de l’humor, marca de la casa.

Cadascun dels textos que conformen el present volum es consagra a la descripció i a la, diríem, conservació narrativa de grans obres mestres de l’art europeu i oriental, des d’un petit quadre de Botticelli que va acabar el seu ajudant, Filippino, fins a la encegadora perfecció de l’Acròpolis d’Atenes, passant pel relat de la restauració d’un Buddha i per visites sempre sorprenents (i de vegades mortals) a Venècia, Granada o Kyoto. Però a Krasznahorkai no l’interessa únicament l’obra d’art, l’objecte material, sinó com la percep una persona en determinat moment i lloc. Per crear llavors aquesta simultaneïtat d’allò físic i allò psicològic, Krasznahorkai alterna l’explicació fascinant, detallada i minuciosa de l’art amb la narració de l’experiència estètica, en la qual s’inclouen la contemplació i, si s’escau, la creació de l’obra d’art .

Sorprenen la fermesa i la convicció amb què Krasznahorkai afronta cadascun dels seus relats. És resultat, sens dubte, d’una carrera de més de trenta anys consagrada a l’art d’escriure. El més bonic, però, és com en cadascun d’aquests contes Krasznahorkai ens ensenya a llegir i a gaudir de la particularitat (i la universalitat) de cadascuna de les obres explicades. Es fa així evident la dimensió històrica i cultural dels ritus que se segueixen a l’hora d’experimentar l’art, ja sigui a l’aplicar una capa de pintura, en visitar un museu o en posar els peus en una obra arquitectònica. Krasznahorkai aixeca al voltant de cada obra un laberint de possibilitats, perspectives i jocs que farien les delícies de Borges, ja que l’origen o la perfecció de l’art queden enfosquits, impossibles de determinar o de precisar. Encara més: es diu, de fet, que la generació de Borges, Cortázar o Calvino va traslladar les magnífiques paradoxes de Lewis Carroll (el plat d’una sola cara, o el mapa confós amb el terreny que representa) al centre del que és la literatura i, per extensió, a l’arrel de tota experiència humana. Les paradoxes ja no són el contrari de l’ordre establert per una societat com la victoriana, sinó el mateix desordre amb el qual l’ésser humà conviu amb els seus ideals, profans o divins.

László Krasznahorkai situa els seus personatges a la vora mateix de la impossibilitat, sempre atrets pel que suposen etern i al mateix temps atrapats per la seva carnalitat. Davant allò sagrat, ja s’experimenti en solitari o en comunitat, no hi ha espai sinó per allò aleatori i la distracció. Allò perfecte ens defuig des del precís moment en què posem els peus en aquesta terra. Entre aquests dos pols, entre l’ideal i el que és real, i entre el  que és possible i impossible, té lloc l’esquiva, la insuportable, la immortal experiència estètica amb l’obra d’art. Però, ¿i si l’obra és la immòbil quietud d’un ocell esperant la seva presa? Què hi ha d’art en això? I si un crist obre els ulls? Què hi ha d’art en això? Òbviament, el de Krasznahorkai és un punt de vista profundament europeu que recorda tant a L’estranger de Camus com a l’absurditat de Kafka, encara que aquí centrat, com ja s’ha dit, en el món de l’art i la bellesa. Amb un peu en la vida i l’altre en déu, amb un peu a la terra i un altre a l’infern, Krasznahorkai ens ajuda a descobrir les aterridores belleses d’aquest món. I ho fa en un llibre abundant, preciós i detallat que recomano sense cap dubte.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES