Mireia Vidal-Conte o la poesia que alimenta

Terrícola edita el seu nou recull de poemes, 'Veces'

veces

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Són molts els efectes que la poesia pot arribar a produir en els lectors: als més clàssics els emociona, a alguns, pocs avesats o amics dels prejudicis, els genera rebuig, d’altres en perceben el caràcter subversiu i reflexionen, qüestionen, dubten, demanen, entenen i tornen a dubtar. La que Mireia Vidal-Conte ens llança amb Veces (Terrícola, 2015), el seu darrer recull, és, sens dubte, poesia que alimenta.

El volum s’inicia amb una dedicatòria: “A les veces llançades als coloms a l’atzar amb el meu avi, Josep Conte, a la Plaça de Catalunya. Jo tenia 5 anys. La desorientació era la mateixa. La fam també.” L’autora regala aquest recull en forma d’homenatge al seu padrí com ofereix els seixanta poemes concisos, intensos, paracaigudistes, que el composen, al lector. Vidal-Conte, que ens té acostumats a les obres unitàries, agombolades per un concepte ben definit —recordem, sinó, 5 cm -la cicatriu- (Curbet, 2012), Orlando natural (LaBreu, 2010) o Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol)—, segueix fidel a la seva manera de crear. Tot el recull és com un grapat de veces, de versos, que la poeta va deixant caure i adreça, en alguns casos, a persones concretes o bé al “lector anònim” que deambula entre les seves pàgines.

Perquè tot i que Veces és una baula més de la ja extensa i consolidada producció de l’autora, també hi podem trobar alguns dels trets que han caracteritzat la seva obra fins avui: la necessitat de trencar la norma, sobretot en els aspectes més formals, i de fer de cada poema una reivindicació sense tòpics ni banderes, personal com la poesia mateixa, lluny de “feministes caspositats” ni maniqueismes. Diu Antònia Vicens al magistral text que acompanya el llibre, el qual podem trobar al revers d’una postal amb una imatge de l’autora amb el seu padrí, que són “versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes.”

Però a més de ser un recull amb el seu segell inconfusible, Veces és l’inici d’un nou camí en l’obra de Vidal-Conte, o si més no la incorporació d’alguns matisos que ens poden resultar nous. Si fins ara coneixíem sobretot la Mireia lluitadora, també trobam entre aquests poemes la més vulnerable, més sincera, desorientada i afamada. La que ens parla de les seves nostàlgies (“aquest és el poema ple de veces / dels dies no viscuts / els dies tots aquells / que no / que no / que no / ja no vindran”), els desenganys (no són certs els desitjos de ningú / fermes com a punys / les farses”, o bé “no coneixeràs ningú / cap més ull / que et juri aigua”) o les inèrcies en què es troba (“persistent anomalia / no reaccionada costum / tornar a casa i dir / avui no he viscut res”, o també “signes absoluta normalitat / rutina / és difícil / tanta llibertat”). És en aquests poemes que l’autora s’ofereix al lector des de la nuesa del seu patiment, sense cap altra pretensió que la de dir veritat i generar, de passada, un text d’una gran bellesa.

Per a Vidal-Conte, doncs, només la literatura suposa un refugi davant l’embat dels dies i les coses, de les indiferències, els processos i els procediments que poden arribar a anar grans a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. No debades, i amb estupefacció, clama que “ningú no tenia prevista / la vida”. La poeta recorre al vers “com qui torna / a una llibertat denegada i / la conserva / com l’individu el seu pou” i s’escuda en l’obra d’alguns dels seus autors preferits, com per exemple Màrius Sampere, Antònia Vicens o la constel·lació de poetes antologades a l’espectacle Com elles (2014-2015): “morta tu / jo no / jo desfullo les margarides / grogues de / Com elles”. La literatura se’ns mostra com un esperó per a seguir i, alhora, ens duu també cap al destí inevitable. Tot i que també ens donen la vida, o bé ens la fan més passadora, l’autora ens diu que “els llibres són / la meva mort” i ens adverteix: “si jo escric / no t’amoïnis pels rams / vetllarem el cadàver / a l’hora en punt”. Que passi la vida, que la poesia segueix.

Veces aporta, sens dubte, un altre matís a la veu inconfusible i personalíssima de la poeta, i no només això, sinó que aconsegueix elevar la seva obra a les cotes més altes. Mireia Vidal-Conte es despulla davant nosaltres, entre els marges i el final obert dels seus poemes. Ens demostra com compartim la mateixa fam i podem compartir també els versos. La poesia està servida. Serà qüestió de caçar-la al vol.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...