La inutilitat del sentiment

'Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia' ens anima a pensar sobre la nostra vida

 

Albert Mena. Barcelona

Sento que avui és dijous. Viatjo en bus sense comprovar si és així. Arribo a la feina i els meus companys afirmen i repeteixen que estem a dimarts. Els meus sentiments m’han jugat una mala passada. Estic desconcertat. Torno a casa en bus, sopar i llit. M’angoixa que els meus sentiments em traeixin també demà. No puc dormir. Truco a un amic que viu lluny i li dic que me n’alegro que tot li vagi bé. No em sent i li ho repeteixo, m’alegro que tot et vagi bé. Es posa a plorar i em diu que ha tingut un somni horrible. Li dic que es fiqui al llit. Penjo el telèfon i em quedo mirant un colom dissecat. El colom reflexiona sobre l’existència, posada en una branca. No entenc el que pensa. Torno al llit una mica més trist. Si avui ha estat un dia amarg, demà ho serà també.

La nova proposta de Roy Andersson, no exempta d’ironia, juga amb la insatisfacció. La seva paleta és el gris: grisos són els individus que, més que poblar, es mouen per la pel·lícula; les seves circumstàncies resulten impersonals, que no universals –l’universal tindria contingut; els personatges del film són anecdòtics en el pitjor sentit de la paraula-; els espais que habiten són genèrics: una sala de dansa, un pis, un bar, un altre pis i un altre bar; les paraules que es diuen són repetides més d’una vegada, en diferents escenes, com motius florals en un tapís, perdent el seu contingut; els seus desitjos, frustrats en tot moment, converteixen l’existència en un suplici. El colom dissecat ens recorda que no hi ha escapatòria.

Davant la mort, l’actitud de la humanitat no canvia. Els personatges del film es mostren tan esclaus dels seus sentiments com en plenitud de vida, i qualsevol promesa d’un més enllà que curi les ferides cau en sac foradat. La dinàmica de l’ésser humà és repetir actes que no li porten enlloc, com un maniquí que dóna voltes en cercle. La falta d’empatia ens porta a més a actuar de la mateixa manera davant d’altres persones, incapaços de veure si les estem fent mal, constant i repetidament. Andersson ho materialitza mitjançant l’animatrònic d’un ximpanzé, estudiat/torturat amb descàrregues elèctriques per al progrés de la ciència, mentre que la científica despistada que ho està analitzant/maltractant truca per telèfon a un conegut i li diu que s’alegra que tot li vagi bé. El ximpanzé gemega en silenci, la seva boca obrint-se i tancant-se amb el mateix patró preprogramat, m’alegro que tot et vagi bé, una altra vegada i una altra. Incomprensió, incapacitat comunicativa, repetició, mal sistemàtic.

És igual si s’és rei o mico, Andersson opta per mostrar-nos aquest univers sempre de manera frontal, en pla fix, donant gran protagonisme a la profunditat en l’espai. El que apareix en el fons de l’enquadrament està tan nítid com allò més proper a la càmera: comparteixen una mateixa dimensió, una mateixa caixa de contenció que recorda la vitrina on el colom reflexiona. La mirada de l’espectador llisca per tant sobre una única superfície, cap a fora i cap a dins, i les diferents escenes de la pel·lícula partiran sempre d’aquesta uniformitat espacial. Seran els gestos i els moviments dels personatges en la profunditat de l’enquadrament els que dinamitzin la posada en escena. Aquesta enginyosa constància estètica encaixa perfectament amb la visió grisa i sense esperança dels personatges que poblen Una paloma se posó…. Al cap i a la fi, no sabem si Andersson pretén que la pel·lícula sigui atractiva o repulsiva: simplement veiem que repeteix el mateix format una i altra vegada, capturant quelcom que es repeteix en cada escena però que, descoratjadorament, és invisible. I encara que la caixa no fa el contingut, en aquest cas l’exterior sembla portar el mateix color que el que guarda.

Resulta difícil mantenir el ritme quan tot passa en compartiments: el guió, del mateix Andersson, el marca i manté mitjançant humor, ironia, tragèdia i nostàlgia destil·lades directament de les escenes. És una aposta arriscada, la sintonia que pugui tenir amb cada espectador depenent únicament del contingut de cada unitat. Afortunadament, els moments d’hilaritat i tristesa apareixen amb freqüència. És cert, però, que els mateixos personatges del film no pararien atenció a allò entretingut de la pel·lícula; al cap i a la fi, ens dirien: qui vol passar-ho bé quan la vida és amarga? Aquest tema, canalitzat en la pel·lícula a partir de les seves (potser) dues protagonistes, es repeteix com un ressò en diverses i distants escenes. Així entenem per exemple una de les últimes frases d’aquesta pel·lícula, pronunciada en acabar un flashback que ens remet a l’Àfrica colonial i a les nefastes conseqüències de l’esclavitud: “És correcte utilitzar a altres persones només per plaer?”.

Andersson no s’arrisca a respondre i ens manté una mica més dins el carrusel. Donant voltes, veiem l’eternitat, l’espera interminable, la regularitat d’actes que mai obtenen resposta. Estan buscant Déu? La fi del silenci còsmic? Difícilment trobarem un colom dissecat que reconegui estar buscant la salvació. De la mateixa manera, escasses respostes traurem dels personatges d’aquesta pel·lícula. Podem dir, això sí, que poques vegades la pregunta està tan ben formulada, l’atmosfera i contextos en els quals inquirir tan definits, com perquè es deixi passar aquesta oportunitat per reflexionar sobre (i amb) el cinema. La proposta del director suec transcendeix els límits de les seves caixes, aconseguint vertebrar la complexitat de la qüestió humana, però sempre des del mig, sempre amb els peus a terra. És aquesta formalitat, producte també dels manierismes i el grisenc del film, el que dóna gran vigor i consistència al que seria, d’altra banda, una caixa de vidre transparent.

Fràgil però forta, clara però incomprensible. Així és Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia, un film que qüestiona el valor d’una cervesa un cop el seu propietari ha mort. Segueix sent bevible? Quant costa comprar-la? La resposta depèn de la posició que cadascú hagi pres davant la vida. L’important, ens diria Andersson, és prendre la decisió, visualitzar el futur. Veient el camí que s’obre davant un mateix es podrà superar la presó del sentiment. Fins llavors, la rutina, la desesperació i l’amargor dirigiran el nostre carrusel, font d’escassa distracció. Ens veurem obligats a establir conversa amb infatigables, repetitius companys de viatge, afligits i grisos, als quals preguntar una i altra vegada com es troben, i als quals respondrem “M’alegro que tot et vagi bé”, avui, demà i demà passat. En el sopar, i al llit. I des de la vitrina, el colom que ens mira en tot moment no cessarà de preguntar-nos: què esteu fent amb la vostra vida?

Facin com diu Andersson i visualitzi el futur. Vegin Una paloma… i decideixin com volen gaudir del seu temps en la Terra. I recordin sempre: Si el dia d’avui ha estat amarg, demà ho serà també. Allò dissecat no es mourà. En les seves mans està el poder de canviar-ho.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES