Maribel Medina: “Sóc escèptica respecte a l’eradicació del dopatge”

'Sangre de barro' és un thriller amb el que l'autora denuncia el dopatge en el món de l'esport

Maribel Medina (Pamplona, 1969), presidenta de l’ONG Internacional Women ‘s Time, debuta al panorama literari amb Sangre de barro (Maeva), una història que denuncia el pes que té el dopatge en l’esport d’elit. La novel·la, inspirada en fets reals que li va explicar el seu marit ex-atleta professional, se centra en la mort de diversos esportistes joves procedents d’un centre d’alt rendiment a Suïssa. Encara que aparentment es tracta de morts naturals, la doctora forense Laura Terraux sospita que no és així. Thomas Connors, un atractiu agent de la Interpol, s’embarcarà amb ella en una perillosa investigació que demostrarà que l’ambició de vegades es paga molt cara.

 

Patricia Tena. Barcelona 

La idea de la novel·la sorgeix després d’una conversa amb el teu marit, Andrés Martínez Modrego, ex-atleta professional. És Sangre de barro un llibre de denúncia?

Absolutament! Podríem dir que és una denúncia contra tots els estaments i persones que emparen el dopatge. El que més em va cridar l’atenció va ser com de normalitzada es troba aquesta pràctica, gairebé va inherent a l’esport d’elit. No obstant això, el que em va semblar més greu no van ser les macro xifres de consum que s’estudien (unes 80 tones de testosterona o 35 milions de vials d’EPO i hormona de creixement), sinó l’auge del consumidor amateur. Això és d’una gravetat extrema ja que no hi ha supervisió mèdica de cap tipus.

Són els atletes que decideixen dopar-se voluntàriament o reben pressió per part de mànagers, representants, patrocinadors…?

Els motius són complexos ja que al voltant de l’esportista giren diversos personatges que influeixen en la seva decisió. Tens molta raó en esmentar la paraula “pressió”, ja que aquesta és enorme i no és fàcil ignorar-la. Els ofereixen diners, glòria, prestigi… Els asseguren que si no entren en el joc del dopatge no podran competir en igualtat de condicions. També influeixen la família, la hipoteca… el principal problema és la manca d’opcions. A més, m’he trobat amb que molts esportistes no tenen estudis i, com qui diu, no saben fer una altra cosa. Així que, encara que no ho justifiquis, entens que tirin per aquest camí. Conec molt bé a dos nois que van dir no i ara són dependents en una botiga d’esports.

No hi ha moltes novel·les que se centrin en el tema del dopatge. És per desconeixement o perquè segueix sent un tema tabú?

Sangre de barro és la primera novel·la que tracta el dopatge com a tema central. No és casualitat, les persones no volen saber la veritat. Crec que no estem preparats per aplaudir l’esforç real. Sovint, l’esportista net es queda sense beques i sense espònsor perquè s’ho treu el trampós, el que juga brut. Durant una entrevista amb una persona d’una federació em va dir directament “si per a nosaltres no és un problema, per què crear-lo?”

En aquest sentit, et van posar moltes traves a l’hora de documentar-se?

Quan vaig començar fa uns cinc anys va ser un camí d’espines. Així de clar. Desesperant. No em prenien seriosament. Vaig haver de sortir fora per aconseguir informació i van ser dos anys d’ardu i intens treball. Per sort, sóc una persona tenaç i perseverant.

Després de la teva investigació a nivell internacional, consideres que el dopatge està millor regulat i controlat en altres països? Quin és el paper de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA)?

Penso que s’estan intentant fer millor les coses i unificar criteris a nivell mundial. Els països signen noves directrius a seguir. La nova Agència Antidopatge Espanyola té un enfocament més dinàmic; per primera vegada han convidat esportistes dopats perquè parlin de la seva experiència, de les conseqüències, no només penals, sinó de salut. S’incideix en l’educació i en la informació. Aquella època daurada del dopatge espanyol representada per Marta Domínguez està ja caduca. De fet, crec que també caldria fer fora tots els dirigents que van fomentar o van mirar a una altra banda quan Espanya era número u en dopatge.

En la novel·la es parla molt de l’EPO. Per als que no estem familiaritzats, en què consisteix? És una de les formes més habituals de dopatge?

Quan parlem d’EPO ens referim a la Eritropoyetina, una substància que injectada augmenta els glòbuls vermells a la sang. Això fa que el torrent sanguini porti més oxigen, per la qual cosa l’esportista no només té més resistència, sinó que es recupera abans. El problema és que la sang es espessa i pot arribar a crear coàguls. Per això dormen amb pulsòmetre. L’EPO forma part de l’anomenat “còctel” que està format d’EPO, hormona del creixement i testosterona. La combinació guanyadora.

Sangre de barro, a l’igual que va succeir realment a Holanda, una sèrie de joves esportistes moren aparentment per mort sobtada. Tal i com assenyala, “si la mort és natural, no hi ha res a investigar”. Quants casos hauran quedat arxivats i silenciats precisament per això?

A Holanda van ser 16 ciclistes, entre ells el campió nacional, els que van morir mentre dormien. Només van poder certificar la seva mort com a natural. Em vaig preguntar què sentiria el forense en rebre els cadàvers d’aquests nois i no trobar ni una sola prova. Normalment són atacs de cor fulminants, tumors, morts sobtades i, com apuntes, quedaran catalogades com a naturals. Sóc escèptica respecte a l’eradicació del dopatge; on hi ha diners no hi ha neteja. Es mou molts diners que queda lligat a potents màfies que trafiquen amb els medicaments, apostes il·legals, manipulació de partits…

En el llibre els encarregats d’investigar què ha passat realment són Thomas, un atractiu agent de la Interpol, i Laura, una doctora forense. M’ha cridat l’atenció principalment l’evolució del personatge masculí, al qual coneixem com un gran amant gairebé obsessionat amb el sexe però molt deficient en temes sentimentals.

Thomas era una aposta una mica arriscada. Desitjava plasmar l’ambient swinger (intercanvi de parelles) des de la perspectiva d’un hedonista que no desitja altra cosa que passar de puntetes sobre les persones. Thomas no desitja involucrar-se en res que tingui a veure amb els sentiments. Per això, aquestes escenes sexuals eren idònies, molt allunyades de la idea amorosa. Però aviat s’adona que el que pren per una vida segura és pura fantasia, i com un fet, en aparença innocu, ensorra la vida que ell tenia per perfecta. Els personatges masculins són els que tenen una evolució, són més complexos. Els femenins, en canvi, saben el que volen i com aconseguir-ho.

En algunes entrevistes ja has parlat sobre una possible continuació del llibre…

El segon llibre ja està acabat. Ja no es parla de dopatge però seguirà sent un tema internacional amb un fons de denúncia real. I només puc anunciar-vos que Thomas patirà…

També es parla d’una possible adaptació cinematogràfica.

D’això no puc dir res perquè després em renyen.

A més d’escriptora, ets la presidenta de l’ONG Internacional Women’s Time. A què es dedica?

En aquest moment opera a la República Dominicana. Crec fermament que el futur està lligat a la dona i a l’educació. Només a través d’ella es pot canviar la societat. Women’s Time construeix escoles, dóna beques d’estudi, aporta material escolar… S’intenta involucrar mitjançant la formació als agents locals. És una ONG que pretén tornar la dignitat a qui l’ha perdut o mai l’ha tingut. És el temps de les dones, és el nostre moment!

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negraPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...