‘Un film (3000 metres)’: Només una pel·lícula?

Club Editor recupera una de les obres més brillants i oblidades de Víctor Català

film

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

“Melodramàtica i superficial” (Enciclopèdia Catalana), “granguinyolesca i inversemblant” (Història de la literatura contemporània), “lamentable pendís” (Revista de Catalunya) o “un intent fallit de formes noves” (Diccionari de la literatura catalana). Aquests són alguns dels qualificatius que la crítica ha atorgat, des del seu moment de publicació i pràcticament fins a finals del segle passat, a Un film (3000 metres), de Caterina Albert. El cas és que, prop de cent anys després, i potser per allò que diuen del temps i la raó, i la justícia de les coses, la cultura catalana ha recuperat l’obra de l’escriptora de l’Escala en una edició impecable del Club Editor. La reacció, en aquest cas, no podria haver estat més radicalment diferent: en poc més d’una setmana ja se’n va encarregar la segona edició.

A la nota introductòria de l’obra, composta de sis parts i un epíleg, Caterina Albert —o Víctor Català, el pseudònim masculí amb què es desdoblava a l’hora de signar les seves obres— afirma potser amb una modèstia excessiva que només ha fet una pel·lícula —d’aquí, el títol tan suggeridor, però en realitat senzill, de la novel·la— i convida el lector a llegir-la sense cap altra pretensió que la de gaudir. El cas és que, amb Un film (3000 metres), Català fusiona la tècnica literària i la cinematogràfica a la perfecció. La novel·la és un exemple d’una gran història, potser fins i tot laberíntica, plena de subterfugis i carrerons, contada a partir de recursos propis del cinema, com són la fragmentació, la superposició de trames, la rapidesa amb què succeeix tot plegat o la capacitat de sustentar l’atenció del lector-espectador tot dosificant la informació i treballant, per damunt de tot, el final de cada passatge. Un film (3000 metres) és un autèntic thriller psicològic i moral, ple d’acció i d’emoció a parts iguals.

La novel·la explica la història truculenta i plena de viaranys de Nonat Ventura, un jove pujat a l’Hospici, que emprèn la recerca dels seus orígens, convençut que els seus pares pertanyeren als estaments més alts de l’escala social i que, per tant, a ell li pertoca una part d’aquest privilegi: “duia com una foguera dins del pit, que pujava, fulgurant diabòlicament, als seus ulls blau-verds; i de sobte es declarà a si mateix, amb tota decisió, que si no trobava ben aviat els seus pares es mataria.” Així, Nonat recorre i manipula al seu gust els baixos fons de les ciutats de Girona, primer, i Barcelona, sobretot, per tal d’assolir els seus objectius: “ell volia fer la seva voluntat, sempre la seva voluntat, però fer-la com qui exercita un dret, amb plena senyoria i tranquil·litat, no com qui comet una violència o un forfet, una imposició injusta de fort a feble, que deixa sempre al seu darrera un ròssec molestós i inconfessable.” Malgrat tot, la seva voluntat no sempre és acomplerta i Ventura, el Senyoret o el bord, com se l’anomena sovint, acaba causant tot un esplet de mals a tots aquells que l’envolten o hi coincideixen, víctimes dels seus robatoris o maquinacions.

Però si bé el protagonista de la història i els seus anhels són el que guia la trama i fa bategar la novel·la, també cal parar esment a dos grans personatges que comparteixen el primer pla al llarg de tota la història: Barcelona i el materialisme.

Barcelona és, en efecte, la segona gran protagonista de la novel·la, esdevenint un personatge més gràcies al tractament que en fa Català: aquest és el lloc en què Ventura posa totes les esperances per trobar els seus progenitors i esdevé, alhora, el símbol de la seva perdició. Un film (3000 metres) ens mostra la Barcelona tremenda, dels baixos fons i del barri xino, de principis de segle XX, sense estalviar-nos ni una mica de cruesa. En certa manera, de fet, es podria establir una relació genealògica entre la Barcelona de Català i la d’altres grans autors universals, com l’inacabable Blai Bonet de Míster Evasió (1969), o el mateix Roberto Bolaño. En contraposició a la Barcelona monumental, cívica i idealment perfecta proposada pels noucentistes, Català ens regala una visió de la ciutat borda com el mateix Ventura, “talment com si […] no fos més que un tauler d’escacs”, un escenari idoni per a les intrigues del protagonista i els seus sequaços.

I si Barcelona, com a escenari, es converteix en un personatge més de l’obra, també ho fa el materialisme com a rerefons moral. Nonat Ventura, en l’intent d’assolir l’estatus que considera que li ha estat arrabassat amb el seu abandonament, persegueix els béns materials com una mala cosa, pensant que amb aquests podrà substituir les seves mancances emocionals. El protagonista s’entrega al crim en un “impuls naturalíssim i normal de l’instint”, potser l’instint d’aquell que vol omplir amb béns materials el buit que han deixat els pares, “mes […] hi ha coses sense parió espiritual i sense eficàcia transferible” i tot porta, finalment, a la infelicitat del personatge. Un film (3000 metres) és també l’exploració dels límits morals humans, de com una persona pot arribar a fer mal als seus iguals per tal de cicatritzar la nafra en què el temps i els fets l’han acabat convertit.

I també cal fer una menció especial a un aspecte clau de la novel·la, que sens dubte també allunyà el seu discurs del noucentisme: és el de l’escabrositat. Caterina Albert, amb una valentia impròpia potser de les dones de la seva època, no s’està de donar detalls de tot allò que transcorre a la història, per molt que aquests puguin resultar desagradables, suposadament poc apropiats o morbosos. Vegem-ne alguns exemples: “El comboi sencer havia passat per sobre d’aquell cos, fent-hi l’ofici de triturador… Tenia les cames trinxades, una espatlla separada del tronc, el cap badat com una magrana i part del cervell sobre una travessa de la via…”. O bé: “quan va acudir-hi la multitud, trobà en el Canyet, disperses enmig de desferres, matolls i pilots d’escombraries, el cos de la dona esventrada, el cap escapçat, amb una parpella caiguda, l’altra oberta, com fent macàbricament l’ullet, i al bell xofer, amarat tot ell en un llac de sang, encara amb la ranera agònica i víctima de la més bàrbara de les mutilacions”. Un film (3000 metres) és també un tractat sobre com dosificar l’atenció del lector, una mostra claríssima de com el morbo, l’ànsia de veure i de saber allò que en el fons no es vol veure ni saber, pot ser també el perfecte ciceró d’una novel·la.

Diu Virginia Woolf a la seva magistral Una cambra pròpia —la qual acaba de ser reeditada en català per part de La Temerària, en una traducció d’Helena Valentí—, que el pitjor que pot fer un escriptor a l’hora d’exercir el seu ofici és pensar en el seu sexe. I això és precisament el que fa Català, la qual es desprèn de la seva identitat i de la seva possible projecció pública per tal de dedicar-se, senzillament —com si això fos una tasca senzilla—, a la creació d’una obra literària magistral i fundadora, sens dubte, d’una genealogia d’escriptores que arriba als nostres dies i que tant li deu encara avui.

Català, adreçant-se al lector a la ja esmentada nota inicial, ens diu: “per avui, guaita la pel·lícula, si et ve de grat, bon llegidor, i no t’encaparris ni m’encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar.” Preneu la vostra entrada i crispetes, si en voleu, i poseu-vos còmodes. Quedeu convidats.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...