Així viuen a Corea del Nord

Suki Kim explica a 'Sin ti no hay nosotros' la difícil vida sota el règim de Kim Jong-un

sintinohaynosotros

Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused

No sereu lliures de conversar sobre el que vulgueu. Tampoc de vestir com us plagui. I molt menys viatjareu o anireu on us vingui de gust. No podreu discutir el que no us sembli bé, i demanareu constant permís per a gairebé tot. La vostra noció de llibertat no us servirà. Ni tampoc el vostre concepte de temps lliure, perquè el temps lliure no existeix. Tampoc hi ha el “jo”, sinó el “nosaltres”. La distopia ja és aquí: benvinguts a Corea del Nord, una societat hipotètica indesitjable, com la que tantes novel·les, còmics i pel·lícules ens havien fet imaginar.

Però la societat descrita a Sin ti no hay nosotros de Suki Kim (publicat a Blackie Books amb traducció de Pablo Álvarez ) no és fictícia. La realitat és que en un petit país de l’Àsia Oriental, aïllat de la resta del món, es posen diàriament en pràctica totes les idees de repressió i control que pugueu llistar en un minut. Una societat d’esclaus i soldats fundada per Kim Il-sung, el Gran Líder, el president Etern, el 1948. Un país administrat segons els preceptes de la seva pròpia ideologia, el Juche, una hipèrbole de comunisme i dictadura. Una autocràcia que s’ha convertit en dinastia: a Kim Il-sung el va succeir el seu fill, Kim Jong-il, i després el seu nét, Kim Jong-un, que ostenta el rècord d’haver-se convertit en el cap d’estat més jove de la història (va arribar al poder als 29 anys el 2011). Els seus comptes de Twitter són falseos, per cert, ja que l’aplicació no està permesa al país, igual que tampoc Facebook, i la gran majoria dels ciutadans no pot accedir a Internet, cosa per la qual tampoc sabran que ningú més que ells concep la seva nació com a “pròspera” i “feliç”.

A la resta del món ens ha tocat presenciar aquest experiment social de forma fragmentada: tenim la propaganda del règim i els testimonis d’aquells desertors que aconsegueixen sortir del país i explicar la seva terrorífica experiència. S’intueix que queda molt per descobrir. A Sin ti no hay nosotros la periodista nord-americana d’origen sud-coreà Suki Kim relata les seves vivències com a professora d’anglès a la PUST (Pyongyang University of Science and Technology), una universitat privada finançada per l’església evangèlica. Durant mig any el 2011, Kim va realitzar una doble infiltració, en la institució religiosa que constituïa el professorat del centre, i al país al qual se sentia tan lligada per motius familiars (un tiet per part de mare va ser raptat per l’exèrcit nord-coreà durant la guerra i mai més es va saber d’ell). Els estudiants de la PUST als quals va donar classe eren fills de l’elit nord-coreana, nois, només homes, que tot i tenir el privilegi d’estudiar a la millor Universitat Politècnica del país, no coneixien Steve Jobs ni mai havien fet una recerca a Google. A canvi, se’ls adoctrinava per adorar el Gran Líder, estar preparats per al combat en tot moment i, molt probablement, assegurar la continuïtat del règim en un futur.

Kim sabia que el seu llibre seria vist com una traïció per part dels seus companys de la PUST i del seu empleador, James Kim, el director de la institució. Però Sin ti no hay nosotros fa honor a la veritat i és probable que sigui el millor treball de periodisme encobert dels últims temps. Hi ha dades que ens semblaran típiques de l’autocràcia: edificis plens d’eslògans que enalteixen el culte al líder; 35.000 estàtues dels Grans Líders repartides per tot el país; desfilades militars, una economia (desastrosa) de l’autosuficiència. Qualsevol ciutadà té el deure de delatar tot aquell que se salti les normes i les cites electorals són una autèntica faula, ja que tothom sap a qui ha de votar. No obstant això, hi ha situacions esgarrifoses que voldrem negar amb el cap i que constitueixen el dia a dia a Corea del Nord: les dones han nascut per obeir, ja que l’assoliment més gran d’una nord-coreana és haver donat a llum al Gran Líder; la població passa gana i està mal nodrida; la dissidència la pagaran tres generacions d’una mateixa família.

Per això, i encara que Suki Kim només es jugava l’expulsió, el seu treball i valentia, i el compromís amb el seu ofici són admirables: el seu llibre neix d’unes notes emmagatzemades en una memòria USB que portava a tot arreu, on va atresorar el que veia, el que sentia, i els seus intents perquè els seus alumnes aprenguessin alguna cosa sobre el temut món capitalista on no existeix el Gran Líder. Per exemple, els va parlar de les possibilitats de transport entre Londres i París. Del nombre de canals que pot veure al seu apartament de Nova York. D’Skype. I fins i tot va aconseguir que en una de les seves classes veiés Harry Potter i el presoner d’Azkaban. Detalls que poden semblar trivials, simples anècdotes, però que exemplifiquen la mobilitat, la comunicació i l’accés a la informació en el món modern, avenços als quals des de qualsevol altre país es podria accedir sense problemes. Però els estudiants nord-coreans ni poden obrir un perfil de Facebook, ni escoltar música rock, ni llegir novel·les estrangeres, ni tan sols menjar-se una pizza. I el pitjor és que les generacions actuals d’estudiants desconeixen l’existència de tot el que tenen prohibit, de tot el que existeix més enllà de les seves fronteres.

Dir que Sin ti no hay nosotros és una lectura addictiva és quedar-se curta, àvida de conèixer la veritat sobre un país que m’encantaria alliberar. Igual que l’autora, també voldria veure complert el somni irracional de reunificar les dues Corees. Com comenta Kim en diversos passatges, els ciutadans són nens en mans de l’ànim sol·lícit del Gran Líder, i una no pot menys que voler rescatar-los. Voldria poder dir que aquest llibre és una distopia, una obra de ciència-ficció brutal. Que el que es relata és una hipòtesi on la maldat i la falta d’empatia arriben a cotes insospitades. I també que al final tots els protagonistes aconsegueixen llevar-se la bena dels ulls i escapar. No obstant això, em temo que de nou és cert que la realitat sempre acaba superant la ficció.

Categories
Actualitat internacionalBiografies i memòriesLLIBRES
Un comentari
  • Víctor L. Briones
    17 abril 2015 at 12:37
    Deixa una resposta

    Vaya, la verdad es que estos actos de valentía llevados a lo literario son escasos. Pinta bien. Además vivimos una época de poderes acumulados en pocas manos y de mentiras evidentes para sostener a los de diferentes colores, orientaciones y perversidades. Asé que por qué no empezar a buscar la verdad por este libro, el caso es no dejar de demandarla.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES