L’univers femení i festiu de Sebastià Portell

'Maracaibo' és la primera obra de narrativa de l'autor de Ses Salines
L'autor mallorquí fotografiat per Bernat Portell

maracaibodef

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Maracaibo (AdiA Edicions) és la tercera obra publicada de Sebastià Portell i Clar (Ses Salines, 1992), però la primera de narrativa. Després de diverses incursions en el teatre (és un excel·lent dramaturg), aquest autor mallorquí ens proposa un donari, un diccionari de dones, un catàleg de vint-i-sis personatges femenins amb els quals fa gala d’un humor àcid, corrosiu, però sobretot d’una gran capacitat d’observació i explotació d’allò que, en aparença, és banal, vulgar, quotidià. I per aconseguir això s’ha de saber mirar i escoltar. S’ha de ser curiós per naturalesa i s’ha de tenir una certa sensibilitat per saber-ho canalitzar a través de la literatura.

Al primer relat, una dona amb problemes d’alcoholisme fa tot un discurs sobre la seva vida al costat del seu home, un tipus poderós però maniàtic que poques satisfaccions li ha donat. L’ha avorrit, l’ha gastat, però ara tindrà l’oportunitat de refer-se. En un altre, una dona solitària, amb necessitats, li explica al seu metge les seves pors, els seus maldecaps i mancances. Un altre dels personatges parla de les grans virtuts del seu home, les seves aficions, conviccions, però també de la perillosa addició que ella té per ell. Una altra dona rep la visita d’una venedora de cosmètics a domicili que intenta entabanar-la amb promeses de llibertat i independència femenina amb l’objectiu de vendre-li productes. Hi ha també tot un discurs demagògic d’una candidata a ser alcalde. Hi trobem relats sobre dones desesperades, addictes, fortes, dèbils, confuses, reivindicatives, incestuoses, esbojarrades, esperpèntiques, intel·ligents, múrries, felices, tristes, reprimides…

Sebastià Portell fa de cadascun d’aquestes personatges femenins una exageració, una caricatura, però ens equivocaríem si penséssim que l’autor ho fa simplement per fer-nos riure, perquè sota la primera capa trobem tot un univers, un discurs, que remet a moltes altres coses. M’explico: llegint aquest llibre, jo he recordat la meva infància, quan em cuidava la meva àvia i escoltava les converses que les senyores tenien al barri. Els diàlegs de la meva infància són precisament esperpèntics, exagerats, estan plens de manipulació, a vegades brutalitat, enveja, una mica de maldat, fer d’una anècdota un drama o un disbarat. Les converses de barri i dels pobles són riquíssimes perquè mostren l’atenció pel mínim detall i una gran picardia a l’hora d’explotar-los. I tot això quedava vehiculat per les dones, moltes de les quals feien pura necessitat d’allò mateix que criticaven. Les joves, les grans, les àvies. Les dones són la vida dels pobles i dels barris. I Maracaibo fa olor de tot això, tot i que aquests són personatges molt urbans i, sens dubte, universals.

De fet, Portell tanca el seu recull amb un epíleg que dóna sentit a tot el llibre, el fa rodó. Totes les protagonistes femenines es donen cita a la festa del poble: cadascuna té les seves manies, addicions, maldecaps… però totes formen part de la grande bellezza d’aquest món. Són felices a la seva manera. Maracaibo no és un llibre trist, és optimista, divertit, agosarat, engrescador, però mostra que, tot i que el progrés ha permès la independència de la dona (i la llibertat respecte a les identitats sexuals), no totes les dones són iguals o, almenys, el progrés no ha arribat de la mateixa manera a tots els racons del país. I per saber mostrar tot el que ens mostra Portell en aquest donari, primer l’ha d’haver percebut d’alguna manera (escoltant-lo, llegint-lo o observant-lo) i després l’ha d’haver sabut convertir en matèria literària. Totes les persones som allò que hem viscut, llegit i compartit. I d’entre les lectures de Portell, poques són tan evidents en aquest llibre com les que ha fet d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941), una de les seves autores de referència. Les dones de Vicens i les de Portell bé es podrien trobar a la festa de Maracaibo.

Sorprèn que aquest jove autor de Ses Salines sigui capaç d’escriure com ho fa als 22 anys, no només per allò que expressa, sinó també per com ho fa. Sebastià Portell és molt conscient de què si el llenguatge és el vehicle de la història, no se’l pot deixar descuidat. Cada adjectiu, signe de puntuació, repetició, dialectalisme estan posats amb precisió al lloc on han d’anar. I res a veure té el llenguatge de La mort de na Margalida (la seva primera obra) amb el d’Un torrent que era la mar (la segona) i aquest amb el de Maracaibo. Cada llibre té identitat pròpia. I encara que Maracaibo sigui la seva primera obra que no és de teatre, s’ha de dir que aquests vint-i-sis relats són, en realitat, vint-i-sis monòlegs que perfectament podrien pujar a un escenari. I, de fet, no tinc cap dubte que seria un espectacle molt reeixit. No deixin escapar l’oportunitat de sumar-se a la festa. Val la pena.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...