Lolita fa de Colometa a ‘La plaça del diamant’

Joan Ollé dirigeix l'obra basada en la novel·la de Mercè Rodoreda, una versió en forma de monòleg

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Hi ha noms que omplen sales de teatre. A vegades és per la popularitat o qualitat d’un actor o actriu, d’altres és per l’excel·lència o universalitat de l’autor o autora del text i en ocasions és perquè qui dirigeix l’obra ha demostrat al llarg dels anys la seva solvència. Si, a més, resulta que coincideixen dos o més d’aquests grans noms en el mateix projecte, l’èxit pot estar més que garantit més enllà dels primers dies després de l’estrena.

Al Teatre Goya passa això. Tenim un text de Mercè Rodoreda i no és un de qualsevol, sinó La plaça del diamant (en castellà, però). Això ja implica apostar per un gran referent literari per a diverses generacions. Recordem que Rodoreda té diverses obres que habitualment són programades com a lectures obligatòries als instituts, ja sigui Aloma, Mirall trencat, La plaça del diamant o La meva Cristina i altres contes. Dels seus títols se n’han fet pel·lícules, sèries i obres de teatre. A Rodoreda ningú la discuteix.

Tenim una actriu poderosa: Lolita Flores fent de Colometa. No necessita ningú més. Carles Guillén i Joan Ollé han fet una adaptació de La plaça del diamant a mida per a l’actriu (ja van escriure i estrenar una versió al 2004 per a tres actrius: Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla, que es repartien el paper protagonista). L’espectacle és un monòleg d’una hora i quart amb el qual la Colometa explica la seva desafortunada vida. No és novetat que d’un clàssic es prescindeixi de tots els personatges tret del protagonista o que un mateix actor els interpreti a tots. No fa gaire, Lluís Homar era tot Terra baixa. Tenir només un actor és un estímul, obliga a un exercici de síntesi i concentració, però també exigeix creativitat i valentia. Però sobretot és necessari tenir les idees molt clares sobre allò que es vol representar.

La proposta que fa Joan Ollé, un director de llarga trajectòria, és senzilla. La Colometa seu a un banc i explica tot el que ha viscut. Només s’aixeca un parell de vegades, quan el personatge es desborda. L’adaptació és excel·lent perquè condensa el més important de l’obra de Rodoreda i ni es perceben mancances argumentals ni es troben a faltar altres actors que interpretin la resta de personatges. Ara bé, el muntatge té algunes esquerdes importants. Que no es trobin a faltar altres personatges vol dir que el text que han escrit Ollé i Guillén és efectiu, però no tant la seva posada en escena.

Tot i que l’espectacle dura només una hora i quart, s’ha de ser conscients que és tota una hora i quart amb una actriu asseguda en un banc pronunciant un llarg lament. No hi ha moviment, l’actriu no s’aixeca a fer alguna passeta de ball, no se’n va a un racó de l’escenari a expressar un llarg silenci, no agafa res a les seves mans i s’ho mira amb nostàlgia… L’obra és el text despullat. Només és text i veu. És clar que la veu és de la Lolita, que té molta força, però no ho trobo suficient per trencar la sensació de monotonia. En el seu discurs no hi ha una gran variació de sentiments, tot és molt lineal, pur drama: a vegades més desbordat, d’altres més contingut, però tot un llarg lament. Algú pot dir que la novel·la de Rodoreda ja és així, però ara estem parlant de teatre.

Ho diré d’una altra manera, potser massa frívola, però ¿quina diferència hi ha entre pagar trenta euros per veure un personatge assegut 75 minuts en un banc parlant de la seva desafortunada vida i trobar-se un dia una senyora al parc de la Ciutadella i que t’entretingui durant una hora i quart amb els seus drames existencials? La diferència, segurament, són trenta euros i que al teatre qui t’ho explica és la Lolita. I entenc que per a molts espectadors això és bastant, perquè l’actriu, tot i que en l’estrena es va travar i equivocar diverses vegades, és pur sentiment, pura força. Però jo, si vaig al teatre, vull veure teatre.

Hi ha un parell d’elements que ajuden, diguem, a crear ambient: la música i la il·luminació. La música, de Pascal Comelade, és adequada, però al director se li veu el llautó. Es nota quan vol fer plorar l’espectador i les peces musicals apareixen de manera massa descarada, com també passa amb la il·luminació: un cable amb bombetes de colors que s’encenen i s’apaguen de forma molt evident, sense gaire subtilesa. Vaja, que a aquesta plaza del diamante se li veu massa l’enginyeria dramàtica. En definitiva, que tenim un bon text i una bona actriu, però reduir l’espectacle a això no és suficient. No per a mi.

 

______

La plaza del diamante / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Mercè Rodoreda / Direcció de Joan Ollé / Interpretació de Lolita Flores / 75 minuts / Fins el 3 de maig / 30 euros / www.teatregoya.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES