L’infern de no poder estimar

Lucia Pietrelli publica ‘Qui ens defensarà’, història d'amor impossible entre dos adolescents

pietrelli

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Estareu amb mi quan dic que la sensació de frustració que et deixa estar enamorat d’una persona i saber que aquell amor no és més que una il·lusió, una intensa aventura que té data de caducitat és realment torbadora. Més encara quan creus haver trobat en aquest amor la persona que més s’ajusta a allò que et defineix. Als dos personatges de la darrera novel·la de Lucia Pietrelli, Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner), els passa això mateix. Són adolescents, s’estimen, s’entenen, s’acompanyen, han crescut junts, però allò que podria ser perfecte no ho pot ser perquè…

…perquè la vida és així. Té els seus atzars, els seus capricis, les seves complexitats. El Mateu i la Violant han construït un món on refugiar-se, són joves però amb el cap lúcid, han madurat molt ràpid. Tenen sentiments que potser no els tocaria per la seva edat. Llegeixen Blai Bonet i es fan infinits. Diu ella: “Com més hi era, més el volia. Sempre l’enyorava i sempre el reclamava. A ell a vegades li sorgia la moral, dins la boca i dins els ulls, i em rebutjava”. I ell li contesta: “No em retreguis el fet de tenir seny”. El seny és el punt de cordura que els manté dintre de la zona segura, però també és la derrota de l’emoció davant la raó; la renúncia de la passió davant la por. Thanatos guanyant Eros.

El Mateu escriu un dietari on expressa les seves angoixes, els seus anhels, desitjos que escriu sabent que són irrealitzables. Aquests escrits, amb un clar aire blaibonetià, són les dades d’identitat d’ell, que es complementen amb el que ens explica la Violant. A través d’ella sabem qui és el Mateu i què sent, però són els dietaris els que ens mostren allò més arrelat en el seu ser, el que la Violant encara no percep en tota la seva dimensió. I al voltant d’ells, uns altres personatges, antagonistes existencials, que són els guàrdies d’una moralitat que xoca amb l’amor que tenen cap als protagonistes. Són el pare, la mare, l’avi… les persones que els protegeixen, que els mantenen units però, alhora, són motiu de por i distància entre ells.

Pietrelli divideix la seva novel·la en dues parts més un epíleg. La primera (brillant) és el cel i la terra, la felicitat, el lloc on somiar. La segona (més irregular) és el reflex d’aquesta mateixa bellesa en l’aigua: es percep, però no es veu igual, es desdibuixa amb el mínim moviment, no es pot tocar perquè s’esborra. És Orfeu mirant de trobar Eurídice. És l’infern en contrast amb el que podria haver estat el paradís. La resta és purgatori, dos personatges cercant-se en una divina comèdia. Pietrelli, que també és poeta i es nota, obre la seva novel·la amb un vers de Blai Bonet molt adient: “L’infern també és fer el teatre quan no es pot fer l’amor”. I d’aquest teatre tots en podem ser protagonistes, només hem de determinar si podem canviar el guió a temps o esperar que baixi el teló.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES