Les històries d’amor de Liudmila Petruixévskaia

Periscopi publica 'Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d'un arbre'

petruixevskaiaIgnasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Partint de la premissa de què no hi ha estil, o discurs, explicable amb paraules que no siguin les seves pròpies (el que es diu, es diu d’una manera, o no es diu i en realitat es diu una altra cosa) s’accepta popularment que certes manies d’autor/a són més fàcilment caçables, o adjectivables, que d’altres. Que ve a ser el mateix que dir que a alguns autors se’ls considera més una cosa que una altra, i se’ls titlla amb uns epítets més que amb uns altres, sense que així s’incideixi més o menys en la seva naturalesa enigmàtica.

Liudmila Petruixévskaia forma part d’aquesta sèrie d’autors que escapen a qualsevol adjectivació. Se’n podrien dir tantes coses (només cal veure les múltiples ressenyes que s’han fet dels seus llibres, i com en són, de diferents) que a vegades el més assenyat seria callar i no dir res. No perquè sigui un clàssic a la manera d’un Goethe o d’un Shakespeare, davant de qui només els especialistes tenen dret a la paraula, sinó perquè la seva obra és exuberant i desafia tota categorització. La fa això inesgotable, aleshores, com a Goethe o a Shakespeare? En cap cas m’atreviria a afirmar-ho o a negar-ho, perquè falta temps i lectures, però de ben segur que té un punt irreductible i misteriós molt característic.

Per qui no la conegui, direm que la Petruixévskaia ha practicat diversos gèneres literaris i diverses activitats artístiques, però que nosaltres només en coneixem els relats curts (influïts segurament per les traduccions en anglès, centrades en la narrativa breu i anteriors a qualsevol traducció catalana o castellana), dels quals aquestes històries d’amor que ressenyem aquí en són la primera i única edició en català.

Quina narrativa podríem dir que practica la Petruixévskaia? És humorística? Sens dubte. Més punyent a Muntanya avall, el segon relat de la col·lecció, o més emotiva a Com la Penèlope, però sempre divertida. Ho és d’una manera realista? No, o sí, però no sempre, perquè també té un punt surrealista, que podria recordar a El duo de la tos de Clarín o a algun conte eixelebrat de Roal Dahl. És una narrativa crítica? Per suposat. En alguns contes se li endevina un aire semblant al de la narrativa curta d’Angela Carter, i pot arribar a ser violenta com un Dostoievski o una Jelinek, però sense el to eminentment tràgic i sense esperar o desitjar ser tan obertament subversiva.

En termes generals, la sensació d’estranyesa que es té davant la Petruixévskaia és similar a la de llegir als germans Strugatski o a veure certes pel·lícules de Nikita Mikhalkov: no saps exactament què és el que fa riure, ni saps exactament en quin punt la narració s’ha tornat de fantàstica a realista, o viceversa, però els personatges tenen un pes, i l’estil un ritme tal, que no pots parar de llegir. Seria interessant veure fins a quin punt allò que en deien l’esperit rus queda reflectit (transformat?) en aquests textos, més enllà de les referències directes i perfectament distingibles al passat/present(/futur?) comunista.

Podríem passar-nos hores discutint si la Liudmila és o no encara un clàssic, però no em sorprendria que d’aquí uns anys se la considerés com a tal. De fet me n’alegraria força, igual que si d’aquesta col·lecció de contes aquí ressenyats se’n venguessin moltes còpies, perquè hi ha coses que han de ser així, passi el que passi i es digui el que es digui.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES