La lluita de la novel·la negra canària per la presència continental

Alexis Ravelo exemplifica la projecció dels autors insulars del gènere criminal
Alexis Ravelo és un dels autors canaris de novel·la negra més coneguts

 

Sebastià Bennasar. Salamanca / @sbennassar

Pot la novel·la negra canària tenir una presència constant i regular en la resta d’Espanya? Aquesta és una de les preguntes que s’han plantejat en el XI Congrés de Novel·la i Cinema Negre de Salamanca en almenys dues ponències, la presentada per l’escriptor Sinesio Domínguez sota el títol de “Triangle de la novel·la negra a les Canàries”; i la del professor Javier Rivero, “Alexis Ravelo, l’ardu ofici d’escriure novel·la negra”. El primer va traçar en la seva intervenció les línies mestres que permeten explicar el nou auge de la novel·la negra canària a partir del nou segle i va explicar que “la globalització ha suposat un nou salt en la narrativa, que ha comportat un cert desaïllament, la insularitat i el mar han deixat de ser temes claus i el paisatge de les grans ciutats de la capital és el teló de fons per a les trames negres que beuen dels clàssics del gènere per interpretar-los en una clau pròpia”.

Els responsables d’aquesta transformació del panorama són els escriptors José Luis Correa (1962), Javier Hernández (1968) i Alexis Ravelo (1971) al qual caldria afegir la presència d’Antonio Lozano, també representant d’aquesta generació amb les seves impactants novel·les sobre la emigració, Harraga i Donde mueren los ríos. Quines característiques comparteixen els autors esmentats? Doncs en primer lloc un ús de la parla ple de canarismes que ajuden a la versemblança, i el fet de situar les seves trames en aquests espais urbans, a més d’haver aconseguit una certa visibilitat havent publicat en editorials peninsulars, “perquè els llibres a Canàries es distribueixen malament i es venen encara pitjor”.

Rivero exemplifica amb el cas Alexis Ravelo aquesta situació. I és que Ravelo ha passat a tenir un reconeixement important fora de Canàries des del moment en què va fer el salt a l’editorial Alrevés amb La estrategia del pequinés (2013), que va guanyar el premi Dashiell Hammett de novel·la negra de la Semana Negra de Gijón al millor llibre publicat en 2013, una obra que va continuar amb La última tumba, premi Ciudad de Getafe, i amb Las flores no sangran (2015), també publicada a Alrevés.

Però el més interessant de la ponència de Rivero va ser observar el llarg camí que ha emprès Ravelo en el seu afany per ser escriptor, sobretot a partir de l’any 2006. El canari abans havia publicat alguns llibres de relats i textos infantils i juvenils i s’havia dedicat principalment a l’escriptura alimentària de publicitat i televisió, però a partir de llavors començaria el seu camí en el gènere negre, principalment amb la sèrie de novel·les protagonitzada per Eladio Monroy: Tres funerales para Eladio Monroy, Morir despacio i Los tipos duros no leen poesía i amb els dos primers volums de la sèrie “La iniquidad”, una trilogia “que és molt probable que no acabi durant molt de temps”.

Rivero va assegurar que “en totes aquestes obres ja teníem format al nostre autor, simplement li faltaven lectors, conquerir públic més enllà de les Canàries, perquè malgrat les bones xifres de vendes que havia tingut allà, Ravelo era molt poc conegut fora. En el salt peninsular Ravelo no s’ha venut, només ha matisat alguns referents polítics locals i ha dotat a la seva obra d’una major universalitat”. Així doncs, sembla imprescindible, almenys de moment, que per aconseguir una visibilitat més enllà de l’estrictament local, que els autors canaris publiquin en editorials peninsulars. Almenys pel que fa a les novel·les negres.

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES