Reflexionar la teoria literària

A 'El demonio de la teoría', Antoine Compagnon repassa el pensament crític de d'autors com Derrida, Foucault o Barthes

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Durant tot el segle XX es va assistir a la contínua mort i resurrecció de l’estatut científic i de la fiabilitat dels estudis literaris, que llavors seguien sent una disciplina acabada de néixer (i que ara ja s’ha gairebé esfumat de les universitats catalanes). Sota el nom de formalisme, estètica de la Recepció o teoria literària, diversos corrents de pensament van intentar dilucidar en què consisteix el fet literari, quins elements hi intervenen i, sobretot, i el més important, van procurar: 1) establir què és allò comú a totes les literatures, és a dir, el que roman, o 2) incidir en els punts morts, en les incapacitats, en la impossibilitat última d’unir sota una mateixa idea les infinites possibilitats de la literatura.

En aquest llibre imprescindible, que ara publica Acantilado, Antoine Compagnon ens ajuda a entendre el marc i la manera en què es van produir aquestes disputes. El seu no és tant un enfocament històric com a científic: no exposa un ordre i un desenvolupament de les problemàtiques dels estudis i la teoria literaris, sinó que delimita (i potser resol) les apories en què cauen algunes perspectives parcials, precipitades o dogmàtiques a l’hora de portar les seves premisses teòriques fins a les últimes conseqüències. Compagnon aconsegueix veure més enllà dels conflictes sobre l’estil, l’autoritat o la recepció del text, que de vegades van ser negats i omesos en nom de la teoria, apuntant cap a algunes vies alternatives que se separen del binomi existeix/no existeix, o crec/no crec i tendeixen altres tipus de ponts entre l’investigador i l’objecte d’estudi. Dit d’una altra manera: davant la dificultat de delimitar certs elements, o de treure conclusions i conseqüències creatives i poderoses de les teories de Barthes, Gadamer, Frye, Ricoeur o Beardsley, Compagnon proposa els enfocaments de Carlo Ginzburg o de Gérard Genette i obre així camí a subsegüents investigacions on els focus d’interès i els pols de la discussió seran d’una naturalesa molt diferent.

Arribats a aquest punt he de confessar dues coses: les solucions que proposa Compagnon no em semblen, per al cas, ni millors ni pitjors que les apories presentades i desenvolupades anteriorment, i no em puc treure de sobre la sensació que la seva perspectiva és tan (o fins i tot més) parcial que les de Barthes, Foucault o Derrida, que sens dubte ell considera extrems. Fent (ab)ús del que ell anomena sentit comú, Compagnon intenta rehabilitar alguns termes de la crítica literària que considera que s’imposen per naturalesa, que segueixen presents malgrat la teoria, i que encara s’utilitzen per aquesta massa de persones anònimes que ajudem a formar el sentit comú. Sembla dir-nos que no és que ell vulgui salvar l’estil, el lector o la intenció autoral dels excessos de la teoria, que ho posa tot en dubte, sinó que l’existència d’aquests termes ve assegurada per un saber general, intuïtiu, fins a cert punt més natural i necessari que el de la teoria i del que ell, Compagnon, es fa portador i estendard. Aquest aspecte, a més, el remata amb la tesi que, amb la seva reducció del món (autor, lector, llibre, món) a text, Barthes i companyia es converteixen a si mateixos en literatura i que ell, Compagnon, prefereix la literatura de veritat, autotèlica, a aquesta literatura sobre textos aliens, secundària i prescindible (que d’altra banda és la que practica ell mateix) que és la teoria literària.

Llavors queda clar que el que ell persegueix no és lluitar contra l’escepticisme o el nihilisme, no és assegurar un cert coneixement de la literatura enfront de dubtes epistemològics, ontològics o de mètode (encara que potser aquest sigui un efecte col·lateral de la seva tasca) sinó demonitzar la teoria, així en general i com a veritat absoluta. El títol del llibre, llavors, peca de falta de subtilesa, ¿no és cert? Compagnon és, doncs, en aquest llibre, un altre d’aquests apocalíptics que va esmentar Umberto Eco i que només veuen com a solució a les problemàtiques de la filosofia i els estudis literaris amagar el cap sota l’ala.

Al meu parer la postura de Compagnon pot ser deguda a diversos motius: el primer és ignorar o no entendre el component radicalment humà, emotiu i subjectiu de les teories de Derrida, Foucault o Barthes, que segurament tindrien els seus motius per expressar-se de la manera en què ho van fer; això potser vol dir, a més, que el mateix Compagnon no vol acceptar el component radicalment humà, emotiu i subjectiu de les seves pròpies paraules, negant-li l’altre la veritat petita i radical de les seves paraules potser perquè no veu la veritat petita i radical de les seves o , pitjor encara, potser perquè vulgui imposar-se a la dels altres (com si això fos possible). Hi ha aquí una pèrdua de contacte amb allò temporal i humà potser amagat, però al mateix temps revelat i fonamentat en un ús constant de la tercera persona: en tot aquest assaig, Compagnon només presenta els problemes que descobreix i les possibles solucions, però són sempre els problemes d’altres i les solucions d’altres. O, millor dit, el que ell sent com a problema i el que ell sent com a solució guien el seu discurs, però sempre mitjançant tercers i sense descobrir-se a si mateix, obertament, tret d’en les darreres pàgines.

D’altra banda, fent ús d’aquest sentit comú, que en cap cas descriu o desenvolupa, pretén saltar per sobre d’allò individual (o autoritari) d’algunes teories personals i inscriure’s en una lògica de l’ús de les paraules que, com ja ha dit, li sembla més natural o reivindicable. Aquí crec necessari recuperar el Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques, que va exposar que no hi ha cap límit ulterior que circumdi els conceptes, el que significa que no hi ha límit quant a tipus i possibilitats de la parla, i que per tant no hi ha un ús pur de les paraules -tal puresa és un sense sentit- perquè qualsevol ús implica formar part d’un joc del llenguatge, d’una manera de veure el món; ni més ni menys vàlid que altres, però igual d’artificial (o d’intuïtivament, naturalment artificial).

Fer esment d’una suposada naturalesa “positiva” implica ignorar la condició artificial (i innecessària) de qualsevol acte comunicatiu, però sobretot consisteix a atorgar un major valor a certs tipus d’expressió -el propi- abans que al del proïsme. Si, a més, partim d’aquesta perspectiva per construir una història de la teoria literària (o, millor dit, si partim de certes concepcions de la teoria literària per organitzar a la seva conveniència l’obra dels altres) està clar que qualsevol pretensió de cientificitat (o de comprensibilitat) està sotmesa a una voluntat que no busca el coneixement, ni entaular discussió, sinó imposar rigidesa a un conjunt elàstic i mutable de fenòmens. Només així, o només per picabaralla personal, es pot resoldre el “problema” que suposen les teories de Barthes (que fan desaparèixer el que Compagnon considera “literatura” mitjançant l’hegemonia del “text” en qualsevol de les seves formes i dimensions) convertint les teories de Barthes en literatura; és a dir, i repeteixo, menyspreant i reduint-les a allò que ell mateix, Compagnon, vol salvar. Per atacar la teoria, i per “salvar” la literatura, Compagnon menysprea la teoria perquè és literatura, donant-li un sentit pejoratiu que no només no està justificat ni és comprensible sinó que atempta contra el sentit i la coherència de tot el seu discurs.

Com ja s’ha dit, molts són els intel·lectuals que han intentat combatre l’escepticisme regnant en les ciències humanes europees i nord-americans de finals del segle XX i principis del XXI. Alguns, com George Steiner, davant els atacs que l’autor, el món i l’estil reben per part de Barthes, Foucault, i tants d’altres, remeten a aquesta cosa irreductible, innegable, que és el suport de qualsevol acte comunicatiu, literatura inclusivament, i ho anomena Déu, a falta d’una paraula millor. D’altres, com Stanley Cavell, insisteixen que les dificultats a l’hora d’establir un sentit o d’arribar a un acord han de ser contemplades no com impossibilitat o por davant el buit sinó com a possibilitat (re)creadora. Antoine Compagnon posa tot el seu enorme bagatge cultural al servei d’una línia d’investigació semblant a la de Steiner, però en comptes de construir un discurs on exposar les seves conviccions (i on es revelin els punts forts i febles de la seva concepció del món) es limita a referir-se a un sentit comú comunitari i multitudinari que li serveix, en el millor dels casos, com a xarxa de seguretat, i en el pitjor com a pobre justificació. Em sembla imperdonable que el que es pretén com una via paral·lela, alternativa i productiva d’enfocar vells problemes acabi portant a una zona morta. I això no és una cosa que un pugui atribuir a l’opinió en si, sinó a l’ús que se li dóna; en altres paraules: el problema no és el concepte, o l’enunciat (que en altres mans podria donar més de si) sinó com s’enfila dit concepte en el complex de relacions que s’estableixen entre l’individu i el món (això en el cas que existeixi l’individu, cosa que hi ha molts filòsofs que ho neguen).

Cal deixar constància que és en certa manera irrellevant quin sigui el punt de partida de les reflexions o l’escriptura si, en realitat, el procés ja ha començat pròpiament abans de començar a deduir o a prendre apunts, si les conclusions a què s’arribaran ja estan pre-configurades en la teva comprensió del que és lògic i necessari (i la lògica i la necessitat, o la causalitat, per al cas, no són tant categories del llenguatge lògic com estructures emocionals amb les que llegim el món). El que trobo a faltar en el, d’altra banda excel·lent, assaig de Compagnon és capital: la consciència que tot és artificial (o, utilitzant la idea de Wittgenstein, tot és joc de llenguatge) i que, per això mateix, tot és humà (i en definitiva carregat d’emoció, subjectivitat i necessitat pròpia). Amb això en ment, els problemes dels altres pensadors deixarien de ser-ho (o passarien a ser-ho d’una altra manera) i sens dubte no seria necessària la violència per escriure o contradir els altres. En definitiva: amb això en ment, un llegiria, i un escriuria, d’una altra manera. Altres maneres de pensar i viure són inevitables.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES