Contradicció en la neu: ‘El castell’ de Franz Kafka

L’editorial Sexto Piso publica una nova i acurada edició de la novel·la de l’autor txec il·lustrada per Luis Scafati

 

Albert Mena. Barcelona

La contradicció és un element essencial en l’obra de Franz Kafka. La recepta és simple: mostrar un fet senzill (“Olga va riure”); afegir el seu oposat per indicar que potser aquest fet senzill formava part de quelcom complex (“Però si no ric”); informar de les emocions d’altres personatges implicats en aquest fet senzill per a completar-lo (“va preguntar K. enutjat”); l’acció posterior indica el contrari al que estableix les paraules (“i va seguir rient”), generant dubtes sobre la intenció dels seus autors. I així, interminablement.

El castell, darrera novel·la inacabada de Kafka, és un exemple paradigmàtic de desenvolupament dramàtic a partir de la contradicció. La narració avança a batzegades, imprevisible, atropellant qualsevol previsió que el lector pugui fer, i portant-nos a situacions i llocs en què espai i temps no tenen significat determinat. Un fet que se’ns descriu en present serà interpretat d’una manera inconcebible en el capítol següent, tergiversant el que havíem pogut entendre fins a aquest moment. Així, el significat de tot canvia a mesura que passa el temps; d’aquí que el protagonista de la novel·la se’ns presenti, des de l’inici fins al final (inacabat), incapaç de pensar en el futur.

La narració comença en arribar K., agrimensor, al castell que dóna nom a l’obra. K. ha estat cridat a treballar-hi, però aviat s’adona que mai aconseguirà entrar a les sales del castell. No només això: tampoc exercirà mai d’agrimensor. A partir d’aquest moment, la vida de K. és diferent, però ni millor ni pitjor. En un període de pocs dies les seves circumstàncies canvien, però en el fons tot segueix igual: s’enamora, troba una llar, una feina, però mai arriba al castell. També es desenamora, perd la seva llar, canvia de feina, sense aconseguir res. És difícil entendre que pugui existir el progrés, l’interès, quan tot es manté igual, encara que tot canviï.

La facilitat de Kafka per presentar un objectiu fonamental, que marcarà el curs de la narració, per fer-lo desaparèixer al cap de poc, i fer-ho sense que el lector perdi l’interès, permet explorar tot allò que resideix en el substrat de la civilització, més enllà de les seves variants socioeconòmiques. La dificultat de la comunicació, el fet d’enjudiciar constantment als altres, la soledat, l’amor, l’honestedat, la jerarquia, el deure… una extensíssima xarxa de relacions que estabilitza la societat, però que al mateix temps és incapaç d’evitar la inestabilitat individual. D’aquí que K. no pugui progressar dins de la societat, ja sigui per les convencions, o per les seves inquietuds. Quines siguin aquestes convencions i quines les seves inquietuds, i si elles són realment causants d’alguna cosa, això dependrà de la interpretació de cada personatge (i de cada lector).

La contradicció en Kafka assumeix així el paper de representar l’absurd sistemàtic d’una existència civilitzada, on pols extrems esdevenen un sol gris, el bé i el mal convertits en aigua estancada. Com el personatge de Klamm, extraordinàriament poderós, però del que ningú sap en què consisteix aquest poder. I si la gent del poble no sap quin poder té Klamm, és perquè ell no vol que ho sàpiguen. Però com se sap això? Ningú ho sap. Potser tampoc Klamm ho sap. Però potser hi ha alguna cosa que Klamm no sàpiga?

El final inacabat d’El castell ens deixa amb ganes de més: la inestabilitat constant acaba resultant plaent, bàlsam per als problemes quotidians. La brusquedat dels girs narratius en l’obra de Kafka genera un espai en el qual tancar els dubtes personals, on aquestes últimes perden qualsevol indici de rellevància. Al cap i a la fi, es fa camí al caminar, i les pedres que ens faran ensopegar no les veurem fins que sigui massa tard. Serà llavors quan es qüestioni passat i present, però no el futur. Però fins i tot llavors, ¿per què preocupar-se? La pedra serà diferent per a cada un, alguns dubtaran de si realment ens va fer ensopegar una pedra, i altres fins i tot diran que no vam ensopegar en absolut. La veritat és allà fora, o la veritat no hi és, o només hi ha neu al voltant del castell.

Sexto Piso presenta l’edició en castellà d’El castell il·lustrada per Luis Scafati. Condensar el treball de Kafka en dibuix, vist el paper indispensable de la contradicció en el seu desenvolupament, em sembla pràcticament impossible. Dit això, la feina de Scafati, bevent de fonts diverses, des de l’expressionisme alemany a Francis Bacon i el Surrealisme, representa amb humor i gravetat algunes de les escenes més icòniques del llibre. La traducció de Jose Rafael Hernández Arias peca en diversos moments d’excessiva literalitat en passar el text de l’alemany a l’espanyol, i encara que de vegades això construeix un text clar, també sacrifica en diverses ocasions la força de les contradiccions que el text kafkià construeix pas a pas. Aquesta edició és, tot i això, una entrada molt recomanable a l’univers magistral d’El castell, facilitant la seva lectura amb un diàfan format interior, i amb una enquadernació acurada que ofereix enteresa, versus un text que busca, precisament, provocar el contrari.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES