Contra la tos, els mòbils i la mala educació al teatre a propòsit de ‘L’última trobada’!

Abel Folk dirigeix a La Villarroel la versió teatral de la novel·la de Sándor Márai, que ja va passar pel Romea

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Avui no faré una crítica a l’ús sobre l’espectacle que vaig anar a veure ahir a La Villarroel. Es tracta de L’última trobada, l’obra de Christopher Hampton basada en la novel·la de l’escriptor hongarès Sándor Márai que adapta i dirigeix Abel Folk. No em limitaré a parlar de si el muntatge funciona o no funciona (tot això és molt subjectiu, ja ho sabeu), perquè a Llegir en cas d’incendi ja la vam recomanar quan es va estrenar amb Rosa Novell al Teatre Romea i, en aquest sentit, jo només puc sumar-me a les recomanacions. Però anem per pams.

Abans de començar la funció, Folk ret un petit homenatge a Rosa Novell, companya de repertori, que va morir el passat mes de febrer. Del seu paper s’encarrega ara Anna Barrachina. Els que parlen primer no són els personatges, són els actors, els professionals, que demanen unes quantes normes de civisme sobre l’escenari. Barrachina recorda, abans que arrenqui l’espectacle, que tothom apagui els mòbils. No que els posin en silenci, sinó que els apaguin, perquè, ja ho sabem, si els tenim encesos no podem evitar mirar-lo de tant en tant i que la llumeta de la pantalla molesti a la resta de públic. I Abel Folk, amb ironia però també amb mala llet, suggereix que es pot tossir de forma discreta, sense fer soroll.

Alguns podrien pensar que la Barrachina i el Folk són uns perepunyetes, però hem arribat a un punt en què fer aquests avisos és necessari, fonamental. I crec que aquests tipus de consells s’haurien de donar en totes les sales abans de començar les funcions. M’explico: no fa gaire vaig anar a l’estrena de La plaza del diamante al Teatre Goya, l’obra de Mercè Rodoreda adaptada i dirigida per Joan Ollé i protagonitzada per Lolita Flores. No la vaig gaudir, no vaig aconseguir ficar-me en el personatge, fins i tot diria que em va avorrir. Vaig fer la corresponent crítica i per la xarxa alguns lectors es van mostrar molt disconformes amb la meva opinió. I vaig reflexionar.

Allà on vaig estar assegut, al Goya, tenia al davant tres senyores que estaven menjant fruits secs, fent sorolls amb la bossa, parlant entre elles, demanant caramels perquè els hi picava la gola. I eren d’aquests senyores que esperen a que comenci la funció per començar a apagar el mòbil, com si no haguessin tingut temps abans. En la meva mateixa fila, un noi va estar gairebé tota l’estona (no exagero!) mirant el mòbil. I a mi la llum em molesta molt. Just al meu costat dos senyors tossint amb ganes, amb forces, com si les entranyes els hi haguessin de sortir per la boca. I no només eren ells, hi havia moments en què hi havia tanta tos al teatre, que era impossible sentir amb precisió el que deia l’actriu. I per acabar-ho d’adobar, un mòbil rebent WhatsApps tota l’estona amb el bip-bip incordiant. Va ser tan difícil concentrar-se, que ara no sóc capaç d’assegurar si aquesta falta de civisme (perquè jo trobo que és mala educació i poc civisme) va condicionar-me a l’hora de valorar l’obra.

Tenen raons suficients Abel Folk i Anna Barrachina per recordar aquestes normes de conducta abans de començar l’espectacle? Pot la mala educació d’uns quants espectadors malbaratar la funció als altres? Per què no es pot estar sense mirar el mòbil durant una horeta i mitja? Per què es comença a tossir quan s’apaguen els llums? Per què no es fa de forma discreta? Per què hi ha gent que no apaga el mòbil ni el posa en silenci? Per què alguns encara obren caramelets durant la funció? És tan important respectar la tasca dels actors i la concentració de tot el públic que, si no es fa, pot provocar que ni els actors facin bé la seva tasca ni els que seiem a les butaques puguem gaudir.

L’actitud d’Abel Folk i Anna Barrachina és necessària. Ho fan de manera elegant, simpàtica, però ho diuen des de la irritació. Abel Folk va més enllà i, com que L’última trobada està pensada perquè hi hagi interacció amb el públic, en qualsevol moment, l’actor pot tornar a fer el recordatori. I el que va passar ahir a La Villarroel és que no va sonar cap mòbil, no es va veure cap llum de cap pantalla, ningú va tossir, ningú va parlar… I tots vam poder fruir de la calma, la meravellosa tranquil·litat, d’un gran espectacle de teatre. Perquè L’última trobada és una joia que val la pena veure, amb un text que sacseja les nostres emocions, amb uns actors brillants (Folk, Barrachina i Jordi Brau), una extraordinària posada en escena i una direcció molt encertada. Però sé que vaig gaudir de la funció com feia temps que no gaudia perquè Abel Folk i Anna Barrachina van demanar respecte abans de començar. Tant de bo més actors i directors seguissin el seu exemple, perquè d’aquesta manera també es dignifica la seva professió i la nostra cultura.

 

_______

L’última trobadaLa Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Christopher Hampton basada en la novel·la de Sandor Marai / Direcció d’Abel Folk / Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau i Rosa Novell / 80 minuts / Fins el 3 de maig / 28 euros / www.lavillarroel.cat

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Adélaïde Alvarez
    20 abril 2015 at 13:03
    Deixa una resposta

    Moltes gracies Sr. Manel Haro, em semblava que potser era jo la que pensava que al teatre cada vegada la gent es comporta amb molt poc civisme. M’agrada molt el seu escrit.
    També tinc que dir que segons la obra, si hi estic molt ficada o no, sento mes o menys als altres. Ahir per exemple estava al teatre Lliure per veure El curiós incident del gosa mitjanit, i no em vaig enterrar de res!!!
    Adélaïde

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES