Una ‘giornata’ particular i inoblidable

La Perla 29 porta a la Biblioteca de Catalunya la versió teatral de la pel·lícula d'Ettore Scola
Pablo Derqui i Clara Segura protagonitzen l'obra que dirigeix Oriol Broggi

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Hi ha moments en què el clima d’un país fa més oportuna que mai la recuperació de determinades obres artístiques. Diria que aquest és el cas d’Una giornata particolare, el darrer muntatge que ha estrenat la companyia La Perla 29. L’obra d’Ettore Scola va ser portada al cinema per ell mateix l’any 1977 amb les inoblidables interpretacions de Sophia Loren i Marcello Mastroianni, que hem pogut tornar a veure en la gran pantalla a la Filmoteca de Catalunya en la sessió dedicada a La Perla 29, a la qual seguí un interessant col·loqui amb l’equip artístic de la companyia. Segons Oriol Broggi, el director, i els actors Clara Segura i Pablo Derqui, portar a escena un projecte d’aquestes característiques ha estat un repte enorme. D’una banda, per la molta pressió que exerceix aquest precedent mític, i altres de prestigi com el protagonitzat per Josep M. Flotats i Anna Lizaran, el 1984 al Teatre Poliorama. De l’altra, pel treball d’adaptació de passar del llenguatge cinematogràfic al teatral, que evidentment disposa de recursos artístics molt diferents per presentar la història i incidir sobre l’espectador.

Les comparacions no sempre són odioses

Vistos el film i el muntatge teatral, el primer que cal dir és que Broggi i La Perla 29 han sabut ser exquisidament fidels a l’esperit de l’original del qual parteixen, però sobretot fidels al subtil segell inconfusible que imprimeixen en qualsevol obra que posin sobre l’escenari tan especial de la capella de la Biblioteca de Catalunya.

Com en el film, una part de metratge del qual els serveix per emmarcar el pròleg de l’obra i entrar en situació, retrocedim al maig de 1938, a la jornada en què Hitler arriba a Roma per tancar amb Mussolini l’aliança feixista. Les imatges triomfalistes de noticiari propagandístic de la desfilada militar dels dos condotieri, aclamats per les masses braç en alt fent la salutació feixista,  subratllades per les consignes d’una al·locució radiofònica eixordadora, s’encadenen amb la seqüència d’un espai particular domèstic que ens mostra una dona, Antonietta, atrafegada agombolant marit i fills que es disposen a assistir a tan històrica jornada.

Els protagonistes són dos personatges sols i esclaus de les circumstàncies, situats darrere dues finestres que donen l’una davant de l’altra. En el film d’Ettore Scola, i ja que estem en el terreny de les comparacions, els plans del bloc de pisos recorden La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. Antonietta és la mestressa de casa, senzilla, humil i resignada. Gabriele, l’intel·lectual marginat, depurat pel règim feixista per “subversiu i derrotista” i per la seva orientació sexual (inevitable pensar en Pasolini, assassinat el novembre del 1975). L’escenari metafòric està servit, amb l’interessant afegitó, que no ens pot passar per alt, que en el muntatge de La Perla, la disposició escenogràfica fa que des de les dues respectives finestres els personatges en realitat no es puguin veure, i l’espectador només hi vegi un mur de pedra tan real com imaginari. Un motiu casual, tan casualment simbòlic diria, com l’ocell que s’ha escapat per un moment de la gàbia, els posa en contacte i propicia l’inici d’una trobada revulsiva i catàrtica per a tot dos.

“En aquesta obra res es diu clarament, tot va sortint, a poc a poc, com en el bon teatre”, Oriol Broggi

Com en el bon teatre, l’essencial són els actors i els mots del text. Quant als actors, l’Antonietta i el Gabriele que interpreten Clara Segura i Pablo Derqui ratllen el sublim fins al punt de fer-nos anar oblidant aquella Sophia-Antonietta i aquell Marcello-Gabriele que podem tenir en ment, per anar-nos conquerint i enamorant amb els gests i la riquesa de matisos amb que els recreen, en el sentit literal del terme, sense imitar, i ens els fan propers gràcies a la càlida immediatesa física que el teatre fa possible, per comparació amb el cinema que exerceix un altre tipus de fascinació sobre l’espectador.

El tercer personatge, la portera, interpretat per Màrcia Cisteró sense l’exageració caricaturesca de què peca la portera del film, és circumstancial però important per indicar el context social imperant. De fet, representa tota una massa que segueix cegament unes consignes ideològiques i polítiques  que prometen prosperitat fictícia i un pa tan negre com les camises i les consciències, a un alt preu per a les llibertats i la dignitat. De la seva actitud, com de la de l’Antonietta, amb el seu àlbum de retalls de diari i de frases del Duce, se’n podria concloure, com en la cèlebre frase, que perquè triomfi el mal, n’hi ha prou amb què les persones de bé no facin res.

Pel que fa els mots, Una giornata particolare ens convida a assistir a la fusió dels soliloquis de dues ànimes tristes en un diàleg intens. Els mots són summament importants, però no ho són menys els silencis. La versió de la Giornata que ens ofereix La Perla és plena de silencis. Aquesta és una diferència significativa respecte l’original d’Ettore Scola, on, al llarg de tota la pel·lícula, les proclames eixordadores de la ràdio tapen els silencis i gairebé ni deixen sentir les paraules dels protagonistes. És evident que la intenció d’Scola era la de donar un enorme pes polític al seu film i transmetre físicament una sensació aclaparadora d’opressió. Crec però que un dels molts encerts de la versió de La Perla és precisament la utilització del silenci com un element dramàtic de pes. Els  silencis poden crear per si sols tensió dramàtica, més en aquest cas que són plens d’un significat que impacta l’espectador fins a corprendre’l. Les paraules van fluint lentament a mesura que els personatges van assimilant la perplexitat que els causen les situacions i els fets que es van succeint. Resulten esplèndides les paraules mig dites que la veu comença i que, després de quedar en suspens uns segons, el cos acaba de pronunciar. Com un dolor de part, l’Antonieta deslliura la seva humiliació i les seves frustracions tapades pel davantal de mestressa de casa resignada. Aquest mateix davantal ideològic d’admiració vers el Duce amb què li resulta còmode seguir el corrent i no qüestionar-se res, fins que en Gabriele li qüestiona les seves suposades certeses. És impagable la deliciosa escena de la rumba amb què li mostra la possibilitat de viure a un altre ritme, marcant un altre compàs. Metafòrica com l’escena al terrat entre els llençols que els oculten darrera una tela que només cal alçar per trobar l’altre. Catarsi momentània d’éssers que arrosseguen el dolor de la solitud i la humiliació enmig una jornada molt particular que segueix el seu curs inexorablement.

Una finestra, un ocell en una gàbia, unes tasses de cafè, un llibre, un patinet, una truita compartida entre confidències, una rialla espontània, un bri d’amor… L’esperpèntic retrat del Duce que Antonieta té penjat a la cuina i que ha fet ella mateixa amb botons, “ara que s’han inventat les cremalleres!” com diu en Gabriele amb una finíssima ironia. L’obra és plena de detalls senzills i quotidians que fan reflexionar molt, sobretot perquè el talent, la gràcia i la sensibilitat dramatúrgica i interpretativa amb què són servits fan que arribin al cor.

Una giornata particolare es representa a l’espai de la capella de la Biblioteca de Catalunya fins el 3 de maig. No us deixeu perdre l’oportunitat de gaudir del bon teatre amb aquesta Giornata tan particular i inoblidable que ens brinda La Perla 29.

 

_________

Una giornata particolare / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Text d’Ettore Scola / Direcció d’Oriol Broggi / Fins el 3 de maig / www.laperla29.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES