Abel Ferrara retrata Pasolini davant l’abisme

No és només un biopic, sinó un homenatge a la creença de Pasolini en la capacitat redemptora de la cultura
L’actor Willem Dafoe fa de Pasolini

 

Albert Mena. Barcelona 

Pasolini, tot i portar el nom de l’il·lustre cineasta, no és un biopic a l’ús. No és possible, per exemple, comparar-la amb les recents The Imitation Game (Morten Tyldum, 2014) o La teoría del todo (2014, James Marsh), en què l’esforç per mostrar les virtuts dels seus protagonistes (Alan Turing i Stephen Hawking) anava de la mà de la voluntat de generar ingressos en taquilla. En elles, la ficció naturalista del cinema clàssic presenta un passat inaccessible, una realitat irrecuperable, amb la voluntat de redimir els errors que s’haguessin pogut cometre llavors; retrocedir i prendre consciència de la història per mirar el futur amb nous ulls, i tot sota una visió comprensiva i atenta de les vicissituds en les que es troba sotmesa la humanitat. Amor, comunicació, malaltia i mort són constants antagonistes en les dues pel·lícules però, en aquests casos, es comparen i redimeixen mitjançant el potencial dels personatges per canviar el curs de la història.

Pasolini, però, no comparteix aquests objectius. La nova pel·lícula d’Abel Ferrara ens mostra a Pier Paolo Pasolini com un home de carn i ossos únicament en el moment en què mor: només quan el seu cos és demolit a cops i exhala el seu darrer sospir, el poeta i pensador esdevé mortal. Fins a aquest moment, Ferrara ens ha disseccionat el personatge a partir de totes les seves facetes. Per fer-ho utilitza un Willem Dafoe hieràtic, gairebé escultural, com a fil conductor, que no ens fa partícips del seu pensament ni dels seus sentiments. Dafoe seria un marbre al qual les altres escenes de la pel·lícula vesteixen i humanitzen, una superfície blanca sobre la qual buidar el contingut dels diferents esdeveniments que es juxtaposen a aquesta. La interpretació de Dafoe brilla especialment en l’escena de l’última entrevista del cineasta, on un periodista pregunta a un preocupat Pasolini què creu que quedarà d’Itàlia si s’eliminen totes les institucions del país. Pasolini respon que quedarà tot: la vida, la cultura, però sense el turment de la injustícia a la qual es trobaven sotmesos els seus conciutadans.

Però Ferrara no desenvolupa ni ofereix una resposta concloent al respecte, i ens fa partícips de l’abisme davant el qual es trobava Pasolini: empès per les seves idees, però sense saber quin camí s’alçava davant seu. Respectat, però incomprès. Aquesta dinàmica dual acompanya totes les escenes de la pel·lícula, reforçada tant per la manca de continuïtat entre aquestes com per la inconstància dels personatges que les poblen, que van i vénen sense que Ferrara ens expliqui el perquè. Es fa imprescindible, per tant, tenir molt presents les circumstàncies de la mort de Pasolini i els seus últims projectes per poder seguir el desenvolupament de la pel·lícula.

Durant el transcurs del film, la sordidesa i l’excés lluiten amb la regularitat i el classicisme, mostrant els pols entre els quals Ferrara ens situa a Pasolini. Davant una columnata blanca, en la qual homenatja la poesia, veiem Sodoma, una orgia desenfrenada. Davant el sexe despreocupat, l’amor incondicional d’una mare. Front la serietat del naixement de Crist, la comicitat de Ninetto Davoli. Davoli va ser actor i amant de Pasolini en la vida real.

Aquest últim és l’encarregat de protagonitzar la versió que Ferrara realitza de l’últim projecte de Pasolini, film que mai es va arribar a produir. En ella, Davoli interpreta Epifanio, home normal i corrent que un bon dia desperta per descobrir que Déu ha nascut, i que seguirà l’Estrella de Betlem fins a arribar a conèixer el Salvador. Pel camí visitarà Sodoma, en una escena excessiva i dionisíaca que mostra una orgia entre dones homosexuals i homes homosexuals. Tot i els dubtes que genera aquest quadre, Epifanio abandonarà l’orgia abans que s’acabi. Més tard, de pujada en unes escales que uneixen el cel i la Terra, un àngel interpretat per Riccardo Scamarcio (que també representa en aquest moment al Ninetto Davoli actor) li dirà que mai podrà arribar a conèixer Déu, i la seva única resposta a les preguntes d’Epifanio és que cal tenir fe que alguna cosa succeeixi i canviï el món. La naturalesa d’aquest acte redemptor és una pregunta que queda, de nou, sense resposta.

Pasolini és, per tant, un dels treballs més lliures de Ferrara a nivell narratiu, oferint una poètica escindida entre diversos punts de vista, que fa servir la juxtaposició com a principal recurs argumentatiu, i mitjançant la qual elimina jerarquies en el film. No hi ha prioritat en personatges, idees i emocions, a excepció potser de la cultura. Però la cultura al seu torn és part inseparable de les emocions i idees de l’home, ser passional i racional alhora. En conseqüència, tot home és barreja de cultura i desig, raó i passió. D’aquí que Pasolini sigui una baula més dins de l’obra del cineasta novaiorquès, però d’una manera diferent.

En la seva obra cinematogràfica, Ferrara sempre s’ha mostrat crític amb els excessos de qualsevol tipus de poder, des de la predisposició a la violència del tinent corrupte de Bad Lieutenant (1992) a les tendències abusives del magnat empresarial de Welcome to New York (2014), i ens feia partícips de la manca de valors (i raons) de la qual aquests personatges feien gala. En Pasolini trobem un reconeixement d’aquests excessos, però alhora una esperança que es puguin suavitzar algun dia, que el desig trobi un vehicle per alliberar-se sense haver de sotmetre als altres. “La cultura pot vertebrar un contrapunt a l’abús”, diria Pasolini (segons Ferrara). I Ferrara comparteix aquest punt de vista al tancar Pasolini amb la veu de Maria Callas i la seva interpretació d’Una voce poco fa, ària de Il Barber di Siviglia de Rossini, sota els desolats crits de la mare de Pasolini (una bella i adequada Adriana Asti).

Pasolini és, per tant, un homenatge a la creença de Pasolini-home en la capacitat redemptora de la cultura, i no un biopic a l’ús o un homenatge a la filmografia del geni italià. Per arribar a la salvació, cal esperança, i el Pasolini de Ferrara és capaç de mostrar aquesta fe, tot i estar aterrit i a punt de morir. Pasolini era, així, poeta, cineasta, assagista i ésser humà. I a partir d’aquesta pel·lícula, heroi, redemptor de l’esperança.

Categories
BiopicCINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES