Les reflexions humanistes de Jaume Cabré

L'autor de 'Les veus del Pamano' publica els seus pensaments a 'Les incerteses'

incerteses

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Hi ha escriptors generosos. Aquest és el cas de Jaume Cabré, que, a més a més de les seves grans novel·les, ens regala als lectors les seves esplèndides reflexions en forma d’assaig. Confesso haver llegit, amb tant o més plaer que les novel·les, El sentit de la ficció i La matèria de l’esperit, obres de referència a les quals se suma ara Les incerteses (Proa en català i Destino en castellà).

No sé si se’n pot dir teòrics d’uns llibres que transmeten reflexions profundes sobre l’art, la cultura i la literatura d’una forma tan directa i sincerament apassionada. Les incerteses neix, com l’autor explica a l’inici, de la necessitat de fer una “aturada mental” per  distanciar-se del procés creatiu de les novel·les, en aquest cas del Jo confesso, com ho va ser en els casos anteriors de L’ombra de l’eunuc i de Les veus del Pamano. Cabré les qualifica de “fugida terapèutica” i de reflexió sobre el llegit, l’escrit i el viscut durant els intensos períodes creatius, que en ell deuen ser la tònica diària des del moment que l’escriptura l’absorbeix de tal manera que configura una autèntica periodització vital. Enllestir una novel·la com Jo confesso és abandonar un món on l’escriptor ha viscut els darrers vuit anys, per aquest motiu diu que ja no dóna per acabades les novel·les sinó per “definitivament inacabades”.

Respecte els assajos anteriors, què hi ha de diferent en Les incerteses? Primerament, un canvi de perspectiva ja que atorga tal autonomia al món de personatges que ha creat, que se situa en un pla gairebé d’igualtat, els deixa fer la seva mentre els observa i hi dialoga: Ho vaig comentar, en confiança, als meus personatges que ja vivien a Jo confesso, i ells sense encomanar-se a ningú, van fer servir les meves reflexions com si fossin seves”.

D’altra banda, també hi ha una evolució en el to cada vegada més pròxim al lector, més de confessió, diria, en la forma de comunicar-nos amb sàvies paraules, al llarg dels capítols que comprenen l’obra, la joia d’escriure, el poder transformador de la literatura, la màgia de la paraula que basteix mons amb el ciment de la sintaxi, el plaer de narrar… Escriure és molt difícil perquè no és posar una paraula després d’una altra sinó que és crear un món, un artefacte que té sentit i valor per si mateix, ens diu, i ens ho demostra fent néixer, créixer i prendre diversos camins una petita història, davant els nostres ulls.

A més a més del desfici d’escriure, la novetat principal que hi veig és un canvi d’òptica, un situar-se sobretot en el lloc del lector per encomanar-nos els seus desficis com a lector: “Què és la lectura sinó un gest d’obertura de la teva ment a qui està disposat a dir-te alguna cosa?”. Des d’aquesta perspectiva, doncs, rumia sobre la cultura, sobre el present i futur dels estudis humanístics amenaçats i estigmatitzats per un descrèdit social que fa perillar la llibertat de pensar i de dir.

Llegir el que escriu Jaume Cabré és apassionant. M’agrada quan parla d’un “lector amb rebotiga” per referir-se a la riquesa de bagatge que un lector posa en joc quan llegeix i que crea un teixit de relacions entre autors, textos i èpoques. Es pregunta què diferencia el lector d’avui del lector d’altres èpoques. Quant a la naturalesa humana ben poc, però quant al l’extensió del recorregut literari universal, molt perquè al text primari se n’hi afegeixen de secundaris: “A voltes no ens atrapa una obra, sinó l’entusiasme del qui l’analitza”.

Senzillament, fascina el que escriu quan parla d’unes possibles “lleis bàsiques de la narrativitat que valen per a la música, la literatura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura…”, quan en un exercici brillant es va creant uns personatges i una història davant dels ulls, quan parla de la vida narrativa dels objectes, del valor del silenci. Quan diu que vivim en una època de rebaixes, de la llei del mínim esforç, quan parla del paper fonamental que hauria de tenir la literatura en l’ensenyament, una literatura explicada de manera que posi en contacte personal l’estudiant amb el text i li comuniqui el seu poder d’ajudar a comprendre el món: “La literatura transmet un missatge essencial que té un vessant pràctic: ajuda l’individu a entendre’s, a explicar-se vivències que en algun moment l’han superat o no ha acabat de capir”. Quan diu que la poesia no demana que l’entenguis racionalment sinó que et deixis traspassar pels mots, per la paraula sola i nua sense necessitat d’argument, pel valor i l’impacte que té per ella sola. Quan fa un elogi encès de la relectura com l’absolut plaer enriquidor de redescobrir lectures que t’han format i que han estat importants per tu. En aquest sentit és magistral la citació de Bernardo Atxaga que trobem a l’inici del llibre: “De jove, m’agradava llegir molt. Ara, m’agrada molt llegir”.

“El creador pot mentir o, més ben dit, mentir-se, i si s’enganya a ell mateix, ensarrona el lector.” Ni més, ni menys! Hi ha tanta veritat i tanta profunditat en el que escriu Jaume Cabré que, personalment em produeix un desfici, i la ressenya ordenada que volia escriure se m’ha convertit en un desori visceral. No hi puc fer més, i penso que fer-ho d’una altra manera seria trair tot el que em comuniquen les seves reflexions escrites d’una manera esplèndida i tan poc professoral, escrites des de la sinceritat, des de la saviesa i des de la incertesa: “Fa molts anys que he assumit que, quan parlem d’art i creació, som al regne de les incerteses”. Només us puc recomanar el que ja sabeu, que el llegiu. Llegiu-lo i rellegiu-lo, perquè té el que a tots ens agrada com a lectors: no poder deixar de llegir el que estàs llegint, pensant que és un llibre imprescindible pel molt que arriba a connectar amb tu.

Categories
HumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES