La conversa secreta de La Camarga al teatre Tantarantana

'Camargate' és una recreació de la famosa conversa entre Alicia Sánchez Camacho i Victoria Alvárez

 
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Al petit espai del teatre Tantarantana i tan sols fins al 29 de març es pot veure una molt bona obra de de petit format, amb un títol ben explícit, Camargate. L’obra és una recreació de la famosa conversa entre Alicia Sánchez Camacho i Victoria Alvárez al restaurant La Camarga, de la seva gravació i de les seves conseqüències. La conversa, se suposa que secreta, corre per internet, s’ha escrit i comentat a bastament sobre ella i el darrer suposat cop d’efecte va ser quan en la compareixença de Jordi Pujol Ferrusola aquest va lliurar un CD amb el seu contingut a David Fernández. Un lliurament inútil ja que hores d’ara qui més qui menys, si hi té algun interès, coneix el contingut del diàleg entre les dues dames les quals, de forma convincent, recreen a l’escenari del teatre Cristina Gámiz i Anna Sabaté.

Els qui s’hagin entretingut en tafanejar la conversa real s’hauran adonat del fet que aquesta ja sembla teatre, teatre exagerat i humorístic. Així doncs, no és gens estrany que inspirés la seva posada en escena, fins i tot calia afegir poca cosa al text autèntic més enllà de contextualitzar-lo i donar a conèixer una mica més els qui mouen els titelles del poder. A més a més de la conversa, reduïda, ja que tota sencera hauria estat impossible d’entomar, es mostren en el muntatge documents reals i s’evoquen personatges de a tots colors relacionats amb el tema. La corrupció política, en aquests darrers temps, s’ha manifestat amb totes les seves misèries i tot i que abans ja hi era no resultava tan fàcil saber el pa que s’hi donava.

El mateix que Hannah Arendt va incidir en el tema, tan citat i fins i tot tergiversat, de la banalitat del mal, aquí assistim a la banalitat de la corrupció, que també és un aspecte del mal. No trobem, però, personatges de Shakespeare conspirant a alts nivells sinó mediocritats de poca volada amb una cultura a l’alçada del betum, que mostren com va el món de la política. I és que com va escriure Maquiavel, a la frase amb la qual es tanca l’obra, la hipocresia és absolutament necessària per a governar. El que passa és que sembla hores d’ara que la gent amb qui s’inspirava Maquiavel, fins i tot per tal d’endegar trapelleries diabòliques, tenia un nivell intel·lectual d’una certa categoria comparat amb els qui avui remenen les cireres o les volen remenar.

L’obra necessita pocs elements per a resultar esperpèntica, la realitat ja ho és prou. I potser, per això, milloraria el conjunt si es potenciessin encara una mica més aquests elements d’esperpent real o la comicitat que provoquen aquestes dues dones, les quals mostren de forma descarnada la seva pijería cutre ja que en el conjunt de la conversa el que crida més l’atenció no són els viatges a Andorra amb calerons amagats,  sinó les bestieses que amollen les dues dones a l’entorn de bosses de mà cares, trapos, embolics amorosos i proeses eròtiques. De fet, si no sabéssim que tot és veritat, costaria de fer creïble una conversa tan surrealista, xarona i vulgar. Però en el món de la política real i de les seves tripes més o menys ocultes és on es pot comprovar de forma fefaent el veritable fracàs escolar i el fet que haver anat a bones escoles, catalanes o castellanes, no garanteix una bona educació ni en valors ni tan sols en cultureta.

Seria una llàstima que aquesta obreta durés els pocs dies previstos. Polint una mica alguns elements i fins i tot fent ampliacions i remodelacions segons bufin els vents de la política local podria tenir una vida molt més llarga i esperem que sigui així. Les dues actrius recreen de forma excel·lent els seus personatges tot i que la dama del PP és gairebé més teatral i grotesca en la seva realitat que no pas en la ficció, les coses com siguin. La política i les seves corrupcions són avui una mina per a la inspiració d’actors, autors i directors, en el camp de l’humor sobretot, malgrat que de vegades s’arribi a fregar l’humor negre més estripat.

 

________

Camargate / Teatre Tantarantana (Carrer Flors, 22) / Direcció i dramatúrgia: Jorge-Yamam Serrano / Intèrprets: Cristina Gámiz, Anna Sabaté, Pep Durán / 70 minuts / De 10 a 15 euros / Fins el 29 de març / www.tantarantana.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES