Els diaris de Marina Tsvietáieva

Acantilado publica 'Diarios de la revolución de 1917', els textos personals de la poeta russa, víctima del socialisme soviètic

 

Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused

En moltes classes d’Història la revolució de 1917 comença amb la de 1905. El primer nom que hem de recordar és el de Lenin, seguit de prop per Trotski, i pel que va suposar després, també el de Stalin. El primer èxit és l’abdicació del tsar i l’esfondrament d’un règim autocràtic i que va romandre gairebé intacte durant tres segles. També s’acaba aprenent que la revolució va desembocar en una cruenta guerra civil, i que l’Exèrcit Roig va ser el vencedor i el Blanc, el vençut. Es va col·lectivitzar la indústria, el patrimoni, i els obrers es van organitzar en soviets que dominaven la vida pública. Un nou règim proletari que va originar un nou país, l’URSS. Com sol dir-se, la història la van escriure els vencedors. Es parla d’una revolució proletària (encara que els ideòlegs fossin els intel·lectuals, la intelligentsia), d’un experiment social sense precedents; es dissecciona en etapes, en esdeveniments concrets, en personatges mitificats o condemnats per la perspectiva del temps. Però en cap classe d’Història s’explica el que va sentir el bàndol perdedor, el que va veure i va viure una dona poeta simpatitzant de l’antic règim, que donava suport a l’Exèrcit Blanc (amb tot el cor, ja que el seu marit lluitava en ell) i que creia en Déu. Diarios de la revolución de 1917 de Marina Tsvietáieva (Acantilado), traduïts per Selma Ancira, ens mostra la revolució des de la perspectiva de la vida quotidiana. No amb dades concretes ni xifres exactes, sinó mitjançant les vivències personals sobre la fam, el fred, la frustració, la pèrdua de la identitat i la impotència de trobar-se en un punt de no retorn.

Marina es mostra tan propera en els seus diaris que és impossible anomenar-la Tsvietáieva, el cognom el reservarem per a la poeta. Marina passa gana, passa fred, passa desesperació. Passa por pel destí dels seus éssers estimats. Baixa als inferns durant els primers anys de la revolució al veure com li arrabassen tot, com el comunisme l’anul·la com a russa amb un cert estatus social, com la seva identitat ja no val res. I de ser poeta, mare i amant es veu en una oficina, mal pagada, menyspreada pels seus orígens, un peó més del funcionariat. Enrere queden els anys passats a París i la bona educació; al piano i les tertúlies literàries el substitueixen anys erms, de cartilles de racionament i mendicitat. Marina es converteix en una pària, quan el seu destí era ser artista. Es promet a si mateixa no tornar a treballar per a ells, però les penúries materials i la pobresa l’obliguen a reconsiderar la seva posició. La seva obra és massa intimista, la seva oposició al nou status quo no prou sorollosa, amb la qual cosa la seva dissidència espiritual ni tan sols ofèn ni té conseqüències més dramàtiques que les del veí. Marina no molesta prou com per ser considerada una enemiga del poble, i per això potser a la seva història només arriben els que se senten hipnotitzats per la seva producció poètica. Diarios de la Revolución de 1917, en realitat només uns fragments de les seves memòries, cobreix l’etapa de 1917 a 1919, i són el testimoni dels grans oblidats, els que no hi estaven d’acord, però tampoc es van posar en primera línia de batalla, els que es van quedar en una tangent, els vingut a menys.

Marina no odiava els comunistes, als que potser podria arribar a entendre, però sí odiava el comunisme. I era d’esperar: al llarg d’aquests fragments ordenats en vuit blocs, una entén el seu descontentament, la seva misèria, la seva postura. I la injustícia de la situació tan salvatge a la qual és llançada. Marina inventa i li pren el pèl als que en el fons l’han ofès, com a única revenja -l’únic humor, amarg, en aquests diaris, com quan canvia un treball i menteix al seu supervisor dient que ha trobat un altre millor on li donaran dos àpats. És la seva única arma, el seu domini de la paraula. El 1919 deixa un altre treball, que li és vital per malviure, perquè les seves cames la van treure d’allà. Marina es rebel·la a la seva manera, encara que sigui perjudicant-se a si mateixa. Menysprea aquest nou país on el seu treball intel·lectual ja gairebé no val res. S’entreveu la tendència al desànim i a la fatalitat que l’arrossegarien al seu trist final a 1941. Marina és una ànima sensible, de llengua apassionada, que es veu com una dona sola enmig de la pesta que assola Moscou en 1919, en les seves pròpies paraules. Que anhela l’amor i poder escapar-se a Alemanya, el seu ideal de país. Que idolatra Heine, Goethe, Stajóvich, l’actor, i tants altres; que recorda els seus amics, la seva germana, totes aquelles meravelloses vetllades que ara semblen somiades.

En el desordre lògic en què es converteixen tots els pensaments i el relat del dia a dia en posar-ho per escrit en un diari, Marina explica com viu ella la revolució. La seva experiència potser no és extrapolable al moment actual, ni a la nostra societat; ni tampoc s’entendria com el resum d’aquella època en un llibre d’Història. Marina considerava la vida un acte heroic de l’ànima, i la mort, un acte heroic del cos. I heroiques són les seves paraules, perquè són la resurrecció de la seva veu, la sinceritat que afegeix un altre tipus de llum a un dels esdeveniments més importants del segle XX. Li devem a la seva memòria aquesta lectura. L’hi devem al saber. Almenys, tots aquells que alguna vegada hem sentit una punxada de viva emoció al llegir un dels seus poemes. Marina està entre nosaltres.

Categories
Biografies i memòriesHistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...